Des d’Alforja Stark em demanen un escrit sobre què va ser la revista Vent de Serè. Crec que el moment és oportú, atès que amb la pandèmia la gent sembla recuperar en part l’atractiu per les coses properes, que li resultin familiars i li donin aquell caliu i aquella seguretat que no es troba fora. Una mostra és l’excel·lent iniciativa de l’Andreu Serra posant a l’abast de més de 400 membres d’un grup de Facebook: Alforja al segle XX fotografies d’Alforja i la seva gent que es tenien guardades a casa. El recordar la revista farà també evocar l’esforç que més recentment ha significat per a un grup de joves, el mantenir en el temps la Revista d’Alforja. D’aquí, el meu reconeixement.
Vent de Serè va ser una idea sorgida el 1996, poc temps després d’haver iniciat l’aventura de l’Ateneu Cultural Josep Taverna. L’adquisició de la casa, els treballs de tot tipus per fer-la útil per a la difusió de la cultura. El fet de trobar-nos sovint va propiciar que sorgís la idea de endegar una revista cultural. Vull d’entrada reforçar aquest punt: revista cultural, amb la voluntat de no entrar en partidismes polítics, però tampoc en un mer localisme reiteratiu.
Vent de Serè va ser una idea sorgida el 1996, poc temps després d’haver iniciat l’aventura de l’Ateneu Cultural Josep Taverna.
Si ens fixem, el serè és un vent que baixa del coll i bufa cap a la plana. Doncs això és el que volíem els promotors de la revista, entre els que cal destacar en Miquel Salvadó i Jassans i l’Alfons Barceló, que sempre estigueren al meu costat, quan vaig assumir-ne la direcció. Volíem que un mitjà de comunicació nascut a Alforja, arribés tan lluny com poguéssim, escampant alhora la cultura i el nom de la nostra vila.
El número zero va sortir al febrer de 1996. Us ofereixo un breu extracte de l’editorial: “Amb l’inici de la democràcia, moltes persones emprenedores que feien possible els col·lectius que havien mantingut la coherència del teixit social, assumiren activitats polítiques i administratives. D’aquí a voler-los controlar, hi havia un pas. Som conscients que la independència política i econòmica és molt costosa, fins i tot en activitats tan poc sospitoses de partidisme com una obra de teatre, una exposició o una revista”. Voldria remarcar aquest punt inicial: en cap moment vam voler ser un mitjà de difusió o influència política, malgrat que aquesta fou l’origen d’alguns maldecaps. Tampoc, evidentment, refusarem o retocarem cap dels escrits que rebíem, en benefici de la llibertat d’expressió.
Al començament érem conscients de les dues amenaces que planaven sobre el projecte: l’econòmica i la de contingut. Respecte a la primera, tinguérem la sort de comptar amb una vuitantena de subscriptors (amb un cost equivalent a 15 € l’any), i també de les subvencions que, per la tirada i la difusió, ens corresponien de la Diputació de Tarragona. Amb això cobríem amb feines i treballs l’edició i distribució dels 250 exemplars que fèiem habitualment.
He dit que un dels principals esculls que tinguérem fou l’aconseguir cada trimestre, articles de qualitat. Ho aconseguirem durant els 37 números de la revista, gràcies a l’esforç d’amics i col·laboradors. L’Octavi Fullat, per exemple, a més de publicar-ne sovint (“La fugida”, núm. 36), ens proporcionà el contacte d’alumnes seus que, ocupats en tasques universitàries, contribuïren també amb els seus escrits. Poso només dos exemples: Mònica Miró, Professora de Filologia Llatina a la UB, amb “Vi i literatura a l’antiga Roma” (nº 30), o l’editor i escriptor Abraham Mohino que ens oferí: “La poesia secreta de Mercè Rodoreda” al nº 31.
… un dels principals esculls que tinguérem fou l’aconseguir cada trimestre, articles de qualitat. Ho aconseguirem durant els 37 números…
Altres col·laboradors provenien de la nostra comarca, com Ramón Amigó (“Guadiana versus Aigualluts”, al nº 32) o Josep M.t. Grau, arxiver (“Documents per a la història d’Alforja” al nº 33) i no cal dir també de l’àmbit alforgenc. Sense ésser exhaustiu, es poden citar: Àngel Martorell, Hilari Aragonès, Neus Aragonès, Isabel Saludes, Miquel S. Jassans, i l’aportació constant i de qualitat de Josep Sànchez Moragues i fins i tot l’enyorada Helen Grady. També amics nostres con en Josep Moran, amb bones crítiques de llibres publicats. Altres col·laboradors a citar serien, per exemple, el periodista Josep Ma Cadena (“Ara, entendre d’art és un indefugible compromís”) o el crític d’art Francesc Miralles (“Joaquim Mir a Alforja”), ambdós al nº 13 de la revista.
Una font d’articles fou la convocatòria del Premi Vent de Serè d’articles periodístics, convocada al redós de l’Ateneu C. Josep Taverna dins la seva XI Setmana Cultural. El guanyador fou Moisès de Pablo Tor, amb un article sobre Walter Benjamin: “ La mort del filòsof: pensament contra barbàrie”. L’any següent el primer premi fou per Jaume Albero i Poveda, del País Valencià, amb l’article “D’un temps, d’un país: la ficció rondallística d’Enric Valor”, publicat al nº 29. En el sentit contrari, un article meu publicat a la revista guanyà el 1er. Accèssit al Concurs Internacional d’Articles Periodístics “El Correo de Euclides”, l’any 2003, en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Max Aub.
Un apartat que no cal oblidar, és el dels monogràfics que férem. El primer, a la primavera de 1998 (nº. 8) es dedicà al Josep Fusté, amb articles de Mn. Assens, Àngel Martorell, Quim Balcells i altres vilatans, als que acompanyava un recull dels seus escrits. Se’n van fer més exemplars que es varen exhaurir. Després, el 2003, un sobre l’Octavi Fullat, també àmpliament celebrat, del que en destacaria una extensa entrevista realitzada per la doctora Sandra Rutzki, que n’havia fet una tesi doctoral sobre el nostre personatge a la Universitat de Colorado als Estats Units. Un tercer monogràfic es dedicà al company Josep Salvadó i Jassans (1938-2006)poc temps després de la seva desaparició, que incloïa un ampli repertori fotogràfic, número extraordinari que fou també el de la cloenda de la revista. No voldria acabar aquesta relació sense destacar el número 23, dedicat a l’escriptora Montserrat Roig, i que aportava un text inèdit: La impaciència de la falç, un conte amb el que ella havia participat al Concurs Literari d’Alforja (Premi Sant Antoni) de 1965. Tota una troballa que la família ens autoritzà a publicar.
I qui llegia Vent de serè?
I qui llegia Vent de serè? L’esforç de distribució fou gran. A més dels subscriptors, que rebien la revista per correu, i els punts rellevants d’Alforja, con les escoles, la biblioteca, el casal dels avis o l’Ajuntament, s’enviava un exemplar a la gran majoria de les biblioteques del Camp de Tarragona, el Centre de Lectura de Reus, als monestirs de Poblet i Montserrat, a la Biblioteca Central de Barcelona, tots ells de forma gratuïta. A més, es venia en alguns llocs de difusió, com ara la Llibreria La Central, de Barcelona. De tant en tant rebíem alguna carta felicitant-nos, pel nivell assolit malgrat la modèstia dels nostres recursos, com del prior de Montserrat. Tot un estímul per a nosaltres.
La tasca, portada a terme puntualment cada trimestre durant els 37 números que aparegueren, fou altament gratificant. Poden dir que els que la portàvem, ens sentíem satisfets per la trajectòria seguida, malgrat algunes incomprensions que no val la pena detallar. Volíem un mitjà que ens comuniqués, que ens apropés a l’àmbit social i cultural de Catalunya, amb especial èmfasi en les comarques veïnes; que partint d’Alforja (amb memorables articles sobre la vila, especialment del Josep Sànchez, però també d’altres col·laboradors), escampés la cultura i una manera transversal i autònoma d’entendre-la. No endebades, el nostre lema a cada exemplar era: Vent de serè: Revista cultural, independent i plural.
La tasca, portada a terme puntualment cada trimestre durant els 37 números que aparegueren, fou altament gratificant.
Nou anys i escaig de feina en col·laboració. Un canvi de disseny i maquetació a càrrec de Pol Sarobé que meresqué elogis dels lectors, articles dels temes més variats, reculls, imatges inèdites, cites i mots encreuats d’en Lluis M. Barceló, i fins i tot un corresponsal a l’Extrem Orient, portat per l’entranyable Helen. En fi, una gran satisfacció.
I per què vam parar, direu? Doncs l’única raó fou la manca de escriptors col·laboradors. Cada cop costava més anar pidolant articles aquí i allà. Fins que vàrem dir prou. Potser és aquesta la raó per la què, poc després, vaig endegar el Taller d’escriptura d’Alforja, a l’Ateneu, que encara dura després de més d’una dècada d’existència. Però aquesta és una altra història.
Antoni Cisteró
