Josep Fusté i Grifoll va néixer el 4 d’octubre del 1923 a Alforja, fill d’en Joan Fusté i Ferrer, pastor, i de na Maria Grifoll Aragonès, botiguera. Va desaparèixer el 15 de gener del 1978. El seu cos no va aparèixer fins cinc mesos després, el 10 de maig, al Pla de la Devesa d’Arbolí. En el mateix lloc s’hi va col·locar, en la seva memòria, un monòlit de pedra. Va ser enterrat el 13 del mateix mes al cementiri d’Alforja sota una creu de fusta formada per dues rames de freixe sense polir. Pocs anys abans de la seva mort, i després del greu accident que patí per ingesta involuntària de sosa càustica, ell mateix va cavar la seva tomba al cementiri d’Alforja, amb la connivència de l’enterrador de l’època que li facilitava la clau. Una vegada acabada, pocs dies abans de la Diada de Tots Sants, hi va penjar un cartell que resava: “Reservat per a Josep Fusté”. El rebombori a la vila, que majoritàriament ho veié en diada tan assenyalada, fou notori.
Aquella important disfunció estomacal es va anar complicant cada vegada més, combinada amb episodis de pèrdua notable de visió. Sabedor que aquesta situació l’apropava a poc a poc al seu final, és possible que ell mateix optés per escollir el lloc i el moment de la seva mort, abans de patir una llarga agonia en un llit d’hospital. Tal com ens descriu en Quim Balcells, una de les persones que més activament va participar en la seva cerca: “unes setmanes abans, als Miraltos, el Fusté havia sofert una mena de «defalliment» que l’havia mantingut tres dies pràcticament immòbil en aquell indret. Feia fred, estava sol i la por fou la seva companya durant aquella convalescència”.
… una vegada coneguda la seva desaparició, amics, veïns de la vila, i també de nombrosos coneguts de “fora-vila”, se sumaren durant força temps a una intensa cerca…
El gener de 1978, una vegada coneguda la seva desaparició, amics i una gernació de veïns de la vila, i també de nombrosos coneguts de “fora-vila”, se sumaren durant força temps a una intensa cerca, escodrinyant sobretot aquells llocs que acostumava a visitar. No obstant, tot intent va resultar infructuós. El seu cos no va aparèixer fins cinc mesos després. El va trobar un soldat que pertanyia al que llavors en deien “boines verdes” que circumstancialment estava practicant exercicis de maniobres “de lluita de guerrilles” al proper Campament militar dels Castillejos, que en aquella època encara estava actiu per aquesta mena d’actes. Miquel Salvadó Jassans, un altre dels que va participar activament en la seva cerca el descrivia així: “Ajagut sota un pi de bona talla, jau momificat un individu desconegut. Se l’ha trobat cara a cara un milicià, maniobrant per la Devesa d’Arbolí. La positura de com descansa fa endevinar que es tracta de Josep Fusté Grifoll. Sempre descansava d’aquella manera: reclinat sobre el colze dret, la cama dreta estirada i l’esquerra lleugerament encongida”
La teoria de què Josep Fusté planegés la seva mort no es nova, es va difondre immediatament després de la seva desaparició i té molts partidaris. Àngel Martorell, en qualitat de familiar, juntament amb Joan Nolla i el que era jutge de pau d’Arbolí en aquells moments, varen acudir el dia de l’aixecament del cadàver i posterior autòpsia que es dugué a terme al cementiri d’Arbolí. Ell també veu molt possible el fet que en Fusté sortís de casa amb el propòsit de no tornar: “sempre deia que volia desaparèixer un dia d’una bona nevada. I com a bon coneixedor del temps i els seus cicles, sabia que una nevada com la que havia caigut aquella nit del 14 al 15 de gener podria tardar uns anys a repetir-se. I la seva salut, que anava deteriorant-se, ja no el permetés poder sortir de casa a fer el que fos que volgués fer. Podria ser també, que d’alguna manera volgués cridar l’atenció”… però i si realment fos que volgués perpetuar el seu llegat abans que aquests es diluís en el temps? Això no ho sabrem mai.
Àngel MartorelL també veu molt possible el fet que en Fusté sortís de casa amb el propòsit de no tornar: “sempre deia que volia desapArèixer un dia d’una bona nevada
En Fusté anotava en un quadern, o en fulls individuals, les seves idees… incloent, també, els seus poemes. Una selecció d’aquests textos van ser publicats per l’Ateneu Cultural Josep Taverna l’any 2000 sota el títol “Josep Fusté. 20 anys en el record”. Un dels més significatius, almenys per a mi, és aquell que constitueix una premonició de la seva mort. Encara que més que una premonició o vaticini, simplement deixà constància d’allò que ell mateix executà al peu de la lletra:
Jo en sé d’un excursionista
que si n’és de despistat,
es perdé per la muntanya
i en va quedar congelat.
I les guineus passaven
esperant congelat tall,
el moribund esperaven
que se’n fes l’últim badall
Els amics que l’estimaven
furgaven d’ací d’allà,
però el Fuster no trobaven.
On era, qui el pot trobar?
Si mai em passa a la vida,
això que ara m’ha passat,
en sentiré l’alegria dels cors
que em fan companyia
i vénen al meu costat.
Resulta colpidor imaginar-se al nostre estimat personatge pensant, tal vegada, en els qui el buscaven o buscarien sense resultat, més enllà del nostre terme. Com anècdota col·lateral, fins i tot unes pintures rupestres varen ser descobertes durant la seva cerca!
Tanmateix, totes les pistes que deixà no varen ser suficients per descobrir el lloc, dalt el Pla de la Devesa arbolinenca, que fou la seva última morada existencial, el lloc on va exhalar el seu últim sospir. O tal com ell ens ho descriu: “l’alegria dels cors que em fan companyia i vénen al meu costat”.
Rogelio Portal Tejo
