Sovint contemplo el Cingle pujant per la carretera que va de les Borges cap a Alforja. A la retina, un sinuós espai geogràfic que transcorre des del Coll d’Alforja fins passat el Coll de la Batalla. Mantinc la mirada en alguns dels detalls de la seva abrupta silueta, on el roig és sota del blanc i el blanc sota del verd. Algun cop intento descobrir-hi el Nassot o els saltadors d’aigua quan hi ha hagut fortes pluges.
M’encantaria saber-hi trobar els senyals horaris, aquells que a molts pagesos els servien de pauta horària per tenir idea de l’hora per anar a esmorzar, dinar o final de la jornada, quan no hi havia rellotges. Però per això el Cingle l’has de conèixer interiorment, furgar en les seves entranyes, i aquí hi ha l’enigma de les muntanyes: conèixer-les.
Quan realment vas al Cingle i t’hi vas endinsant, és quan més t’adones que tenim un territori amb un patrimoni històric, paisatgístic i natural molt important.
Un cop pel camí de bast entre botjars i alzines, el seu ase Filipondri va estar a punt de trepitjar una serp que s’havia empassat una enorme rata sencera.
El paisatge allí ja comença a ser diferent, la terra és vermella probablement perquè es desprèn dels espadats rocosos que configuren el cingle roig. Els ocells fan acte de presència amb les seves voladisses pels forats que hi ha entre les roques. Continuem per la zona rocosa i passem per les escaletes erosionades que ha esculpit l’aigua i el vent. Un cop al cingle blanc busquem una font amagada entre la vegetació, prop d’unes jonces veiem brollar l’aigua que sadollarà la set de l’animal abans de traspassar l’empedrat romànic fins al grau de l’Embut. En un dels antics ramals anem a trobar la bauma del Rufino, lloc on sovint el Fusté conta que hi prenia el sol a pèl a l’hivern i des d’on contemplava tota la magnífica vall. A continuació seguim fins a la cova del Rovelló, per acabar a la Font del Moro, on ens trobem un ramat d’ovelles que pasturen pel prat. I de retorn, pel mateix camí cap a casa.
Però el Cingle amaga infinitat més de racons: escales del Susagno, la cova de l’Aleu, la cova de Baleta, la bauma i la cova del Rufino, el cul de la Vella, etc., tots ells amb les seves particularitats que els fan especials.
Primeres lliçons: respectar la natura, gaudir-ne, estimar el que tens a prop, conèixer els noms de lloc i de les persones, que de ben segur ens indicaran els trets més rellevants de l’indret.
Recordo ja fa molts anys d’haver passat per la Cornisa, un tram potser un tant desconegut, que ens va permetre travessar el Cingle de punta a punta …
Recordo ja fa molts anys d’haver passat per la Cornisa, un tram potser un tant desconegut, que ens va permetre travessar el Cingle de punta a punta, una mica impensable si es tenen en compte els espadats que hi ha, ara bé els arítjols ens van deixar les cames ben esgarrinxades. Actualment si no s’ha desbrossat resulta impracticable.
El que sí que s’han arranjat són els indrets cap a algunes coves que en el seu dia, arqueòlegs, aficionats i experts van descobrir-hi vestigis que ens expliquen la vida prehistòria d’aquests verals com la cova de l’Aleu i les seves pintures rupestres. A tots ells i a tots els excursionistes, caçadors, alpinistes i persones anònimes que tenen cura de la recuperació dels camins vagi l’agraïment per formar part de la gran família que estima el Cingle.
Isabel Huguet
