Amics tots. Autoritats. Veïns d’Alforja. Forasters. Bona nit a tothom.
Quan em van proposar de fer el pregó de la Festa Major, em va omplir de satisfacció, però per altra part, em desvetllà una certa inquietud que he hagut de superar.
El primer que em vaig plantejar, era de que podia parlar a la gent d’Alforja que no els hagin dit o explicat, fins que jo mateix em vaig fer la pregunta; que és ser d’Alforja? Que representa ser-ho? Perquè som d’una determinada manera? I sabent que em posava en un bon embolic vaig decidir que seria el tema del que us parlaria, al pregó de la Festa Major dedicada a Sant Miquel.
Jo mateix em vaig fer la pregunta; que és ser d’Alforja? Que representa ser-ho?
Hi ha uns factors o coses que determinen una manera de ser d’un determinat lloc, una és l’estructura de la vila i les seves edificacions d’on vius. No és el mateix viure en una gran ciutat, que en un petit poble, viure vora la mar o a la muntanya, com tampoc fer-se gran al redós d’una petita esglesiola, que viure en una vila al voltant d’un castell imponent.
Els primers anys de la vida alforgenca havien d’estar marcats per aquest fet, perquè el castell d’Alforja, abans de ser destruït per Felip V, era una edificació que imposava respecte. Uns murs poderosos, alts, defensats per sis torres que dominaven tota la vall. En faltar el castell. ens calia un símbol que substituís el que ens havien destruït i es va construir el Campanar.
Només fa tres-cents anys escassos que presideix el poble i malgrat ser tan modern, avui també és un símbol que ens identifica i marca. Mirat des del punt arquitectònic, és de proporcions perfectes, eclèctic, amb elements renaixentistes, tocs barrocs i una certa modernitat, amb una silueta i perfils inconfusibles. Tots ens sentim identificats amb el nostre campanar.
El Campanar només fa tres-cents anys escassos que presideix el poble i malgrat ser tan modern, avui també és un símbol que ens identifica.
Un altre factor és l’ambient festiu d’un poble. A través dels anys, cada vila, va adaptant una manera de celebrar les festes, un estil. Alforja des dels inicis va ser una vila on els actes lúdics tenien un paper important. Trobem documents que diuen que a les nostres festes i acudien joglars i trobadors de tot arreu. A ca la Quimeta Terés conserven un dels documents més antics, en que es parla del ball de diables, ara com sabeu, els diables tornen a animar la nostra festa, fa uns anys es recuperà aquest ball que omple d’ambient la festa Major.
Alforja des dels inicis va ser una vila on els actes lúdics tenien un paper important.
La festa Major és important per una vila. Quan arribaren els conqueridors cristians a la vall d’Alforja capitanejats per Ramon de Ganagod, el primer que van fer va ser ocupar el Castell i construir una església en un lloc elevat prop d’aquest Castell. Era important que el poble tingués un patró i celebrar la seva festa. Aquell primer segle va ser sota l’advocació de Santa Maria i les festes segurament es feien a l’agost, però a l’any 1245 ja es parla de Sant Miquel D’Alforja. Aquest canvi d’advocació crec que és degut a uns fets que succeïren els primers anys de la nostra història.
El comte Ramon Berenguer IV, dona a Ramon de Ganagod per la seva col·laboració en la conquesta de Siurana, les valls d’Alforja, les de Cortiella i les de Riudecols, però el 1182 el senyor d’Alforja cedeix les valls de Riudecols a Pere de Puig amb la condició que li reti homenatge i obediència. Pere, al poc temps morí i el va succeir el seu fill que es feu anomenar senyor de Riudecols i no tenint en comte el que havia pactat el seu pare, aviat va haver-hi desavinences i conflictes entre les dues parts. En Puig no volia retre homenatge al seu senyor hi en volia retre al de Cambrils.
El patronatge de Sant Miquel i les avellanes són un tret que durant segles ha caracteritzat el nostre poble.
Una idea per a solucionar aquesta discòrdia, i mantenir unida la Baronia d’Alforja, era posar els dos senyorius i totes les valls, sota una mateixa patrona, Santa Maria d’Alforja. El 1227 Pere dels Arcs casat amb Romeva filla de Ganagod, li mana construir una ermita sota l’advocació de Santa Maria al lloc anomenat Puigcerver, allí on limitaven els dos termes i la vall de Cortiella. Aquesta ermita passarà a anomenar-se Santa Maria del Puig o Santa Maria de Puigcerver. D’aquesta manera la Baronia d’Alforja amb les seves valls, ara tenien tots una mateixa patrona, . Santa Maria d’Alforja, que venerarien com a Mare de Déu de Puigcerver.
Penseu que en aquells anys, no tenien església ni Riudecols ni les Borges del Camp i que junt amb les Irles i les Voltes havien d’anar a complir el precepte dominical a l’ermita de Sant Bartomeu que era allí on avui hi ha la mare de Déu de la Riera. Ara tenien la mare de Déu de Puigcerver que els unia.
El perquè es trià per patró Sant Miquel en fer-se el canvi és una incògnita, però el més segur, és que s’escollí perquè la seva festivitat s’esqueia quan acabava la collita de l’avellana. L’avellana per les nostres valls obagues s’ha conreat des de temps immemorial. L’estiu havia acabat i començava un nou any agrícola. Aquest patronatge i les avellanes són un tret que durant segles ha caracteritzat el nostre poble, l’avellana era la collita més important. Alforja, l’avellana i Sant Miquel ens identifiquen.
A la primera església, si venerava a l’altar major una pintura gòtica de Sant Miquel, avui anomenada Retaule de Sant Miquel del mestre d’Alforja
La nostra generació sempre hem vist l’església, presidida per la imatge de Sant Miquel que es col·locà acabada la guerra del 36, però el meu pare, sempre em deia que el Sant Miquel que hi havia abans, era molt més maco, més esvelt, perquè tenia més moviment i portava les ales esteses com si baixés volant del cel. N’estic segur que era més maco, però aquella imatge no era la primera que es va venerar a la vila, aquella era la que presidí l’ església d’estil barroc començada el 1630. Però a l’antiga església romànica, a la primera església, si venerava a l’altar major una pintura gòtica de Sant Miquel, avui anomenada Retaule de Sant Miquel del mestre d’Alforja, que es conserva al Museu Comarcal de Reus. Com podem veure els alforgencs coneixem tres icones del sant Patró que hem venerat.
Ningú sap si aquest retaule antic de sant Miquel que us presento, el pintà un d’Alforja o es contractà un artista de renom per a executar-lo. El que si que es pot dir, és que és una peça important del gòtic català, per tant no pot atribuir-se com s’havia dit en la Història que es publicà d’Alforja al pintor Francesc Ribes, perquè Francesc Ribes, era un artista del renaixement i de menys categoria, que el qui va pintar el nostre patró amb el més pur estil gòtic, uns cent anys abans. L’obra per la seva qualitat artística, podria estar feta als tallers de Lluís Borrassà o als de Bernat Martorell.
Algunes coses les podem saber com eren i com influïren en la manera de ser, però d’altres, són veritables incògnites.
El que us he explicat són trets que ens identifiquen com a alforgencs, però també hem vist que són coses canviants, que algunes podem saber com eren i com influïren en la manera de ser, però d’altres, són veritables incògnites. Ningú sap si abans del nostre campanar n’hi havia un altre o si abans del retaule gòtic hi va haver un Sant Miquel romànic.
La nostra història que ens podria orientar perquè som com som, està perduda, no hi ha prous documenta antics que ho expliquin. Aleshores si em pregunto, quines són les coses remarcables que no han canviat que no han desaparegut però han anat dibuixant una manera determinada de ser? No són altra cosa que el paisatge i la parla..
Alforja és una vila al mig d’una vall rodejada de muntanyes, però no d’unes muntanyes qualsevol, sinó totes diferents i de diferent caràcter. A llevant la Rocabruna, el serret del Codolar i el de la Podadora, terrer de sauló, granit i pinedes; a migdia i ponent, coll dels Banys, Agres, serra del Regalat, Puig de n’Eres, coll de la Creu, Puigcerver, Mirador, terra de saulons quarsos i pissarres, racons obacs amb avellaners, alzinars castanyers ,brucs i arboços. I pel nord com a teló de fons el cingle Roig i el cingle Blanc, tant característics amb els seus morrots de roig intens i les seves parets verticals blanques amb matisos ataronjats o blavencs de bellesa commensurable . Aquesta configuració, junt amb el clima i el serè dominant, determinen la nostra manera de ser. Una vegada vaig venir amb una nena de cinc anys, i en veure les nostres muntanyes queda meravellada i exclamà ¡¡ Ho aquí les muntanyes són de molts colors ¡¡ Jo quan estic lluny d’aquests paratges enyoro els Cingles i les fonts fresques de les Obagues i em sento foraster.
La setmana passada a Escaladei, en la magnífica presentació del llibre d’Eugeni Perea que va fer Josep Maria Pujals, ens deia que el paisatge el feia l’home, jo afegeixo, que l’home el fa el paisatge.
Una altra cosa que ens identifica és la parla… fins i tot el dels pobles veïns són diferents del parlar d’Alforja.
Una altra cosa que ens identifica és la parla. El català de Girona, de Lleida, de Barcelona, de l’Ebre, fins i tot el dels pobles veïns són diferents del parlar d’Alforja. Cada poble té unes característiques i alguns mots que ens caracteritzen. Segons on vagis no demanis trumfo amb bajoques perquè no sabran de que parles, o que facin una capitxona que ningú sap que els dius, com tampoc coneixen que és fer morfir. o que és un cornell, perquè ho ignoren. Per tant a Alforja tenim un parlar que ens identifica- Fa poques setmanes que hi va haver el cinquè Correllengua organitzat per uns entusiastes que treballen per a salvaguardar el nostre parlar, aquest parlar que ens fa singulars i fa que siguem com som, per això cal felicitar-los per una tasca tant altruista i tant noble.
Alforja és un poble culte i actiu i això també ens identifica. És associatiu de mena. Cooperativa, Ateneu Cultural Josep Taverna, Associaciò de Dones, Junta de Puigcerver, Grup de joves. Si practica el futbol, l’excursionisme, el ballet, si fa teatre, cant coral, hi ha grup de puntaires, grup de caçadors, colla de diables, colla gegantera, de grallers , de tabalers, tallers d’escriptura i exposicions d’art. Alforja és el poble que té més escriptors i llicenciats en Belles Arts per habitant de tot Catalunya. Professors de dibuix i professors d’art. Artistes que han exposar al Japó, Suïssa, Alemanya, França, que a vegades ignorem. Precisament demà al Monestir de Montserrat s’hi fa un homenatge al meu germà, un escultor important de l’art català i fill d’Alforja. Alforja , literatura i art.
Aquests components són els ingredients que modelen la manera de ser dels habitants de la vall d’Alforja. Les festes encapçalades per la festa Major dedicada a Sant Miquel fan que aglutini tots els veïns i ens hauríem de sentin comunitat sense distincions de cap mena. També que gaudim amb la gresca, la intercomunicació dels vilatans, sopars, trobades, balls i tot amanit amb la riquesa de la parla i el rerefons del paisatge. El paisatge és el que ens fa forts i valents, trescar per aquests cingles escarpats i escassos d’aigua, on la vegetació de coscoll, argelaga i màquia esgarrapen, trempa la gent d’Alforja, però a la vegada tenim les parts obagues del terme amb les seves aigües frescals i avellanerars ufanosos en raconades ombrívoles, que contraresten amb les aspres cingleres i ens humanitzen.
Alforja sempre ha estat un poble d’acollida… tenim el repte d’integrar tot una colla de famílies, de diverses procedències.
Alforja sempre ha estat un poble d’acollida. Els primers anys del repoblament de la vila vivien a Alforja famílies que s’hi han mantingut durant vuit segles com; ALEU , ROIG, BESORA, CABRER, CASTELLÓ, LLABERIA, MARTÍ, NOLLA, PUIG, TOST, entre d’altres, però hi ha noms que avui ningú no n’ha sentit parlar,com; BANC, FORT, SANTPERE, LLOBREGAT, PEIRÓ, però ens deixaren testimoni del seu pas per aquesta vall amb noms com el camí d’en Banc, riu de mas d’en Fort, la partida de Santpere, barranc del LLobregat, o coll del Peiró.
L’any 1348 la pesta va assolar tot Europa i Catalunya va perdre més de la meitat de la població . Van haver de passar un centenar llarg d’anys per a refer-se. Passats aquests anys crítics, anava arribant a la vila nova gent de diferents llocs que amb els anys esdevindrien cognoms abundosos, com els RAULL O REBULL, ÀVILA, SALUDES, PUJALS, SALVADÓ, LLOPIS, GRIFOLL, MARINÉ HUGUET, SAROBÉ i molts d’altres, primer van ser forasters però Alforja els va saber integrar i avui són noms que ens identifiquen. També vam acollir els qui van venir a fer llambordes i a treballar a les mines de barita; BUSSELLI, PINYANA, QUINTANA, SALAMÉ, GARCIA, com també vam saber integrar els qui arribaren per allà els anys cinquanta, molts a treballar a les mines dels Crosos, ÉVOLE, MARTÍNEZ, GARCIA, MÉNDEZ, PANDURO, GONZALES, ESTESO, GÓMEZ, LUZENA, MANZANO, RODRÍGUEZ, VAQUERO i molts més que no anomeno per no fer-me llarg, però que avui són alforgencs de soca-rel.
Avui tenim el repte d’integrar tot una colla de famílies, de diverses procedències, que darrerament han vingut a viure a la nostra vila. Cal donar-los-hi la benvinguda, la festa Major és una bona ocasió per a integrar aquesta nova gent i fer com sempre hem fet aquí a Alforja, que amb la nostra actitud amistosa i d’acollida se sentin estimats, alforgencs i catalans.
Amics!! Visca Alforja visca Sant Miquel i visca la festa Major!!
Miquel Salvadó Jassans
(Pregoner de la Festa Major d’Alforja 2016)
