La primera església catòlica d’Alforja estava emplaçada en el mateix lloc que l’actual i es va construir al segle XII arran del traspàs del territori a mans cristianes. Sabem per una referència de l’any 1154 que inicialment estava sota l’advocació de Santa Maria. Encara que no per molt temps, ja que en una altra cita en aquesta ocasió de l’any 1245, en l’Índex Vell que es conserva a l’arxiu Diocesà de Tarragona es fa una referència al nou patró Sant Miquel. Les raons per les quals s’efectuà el canvi d’advocació podrien estar relacionades amb l’edificació al segle XIII de l’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver. I el fet d’impedir fer coincidir en el nostre terme dos llocs de culte amb el mateix patró.
Amb el pas del temps aquesta primitiva església segurament es va quedar petita per acollir la creixent població de la vila d’Alforja. No obstant això l’inici de la construcció d’una nova església no es va materialitzar fins a principis del segle XVII. El retaule de sant Miquel del Mestre d’Alforja va ser un dels molts elements aprofitats de la primitiva església, i el més valuós patrimoni religiós que conservem. Va estar presidint l’altar Major de la nova església de sant Miquel durant tot el segle XV i el XVI. Fins que exactament el 17 de gener de 1692 es disposà d’un pressupost per a construir un nou altar Major el qual s’acabà en el termini previst de sis anys.
L’execució d’aquest nou altar va anar a càrrec de l’escultor (mestre) Joan Roig (1629-1704) un dels escultors més destacats a Barcelona en el seu temps i del seu fill del mateix nom. El nou retaule situat al seu altar sota l’absis de la nau central, era d’estil Barroc i estava format per tres cossos i tres andanes. En la primera andana amb la figura de Sant Miquel flanquejat per Sant Pere i Sant Sebastià. Durant la guerra Civil tot lo que estava fet de fusta com els altars, i les imatges va ser transportat en carreta fins al “El pi de la riera” als Servians, on s’hi formà una gran foguera.
El nou Règim no va trigar a destinar fons per la reconstrucció dels llocs de culte cristians però la gran escassetat de recursos va provocar que en la gran majoria dels casos, es pintés o empressin materials d’escàs valor, com el cartó i el guix. Actualment en lloc de l’altar a la nostra església només hi ha una imatge de sant Miquel, una reproducció en guix i sota un camarí amb una rèplica de la Verge de Puigcerver.
Qui era sant Miquel Arcàngel
Sant Miquel Arcàngel és, segons la tradició cristiana i jueva, el cap dels exèrcits celestials i príncep dels àngels. Els cristians el consideren el patró i protector de l’Església universal i el primer dels set arcàngels, així com virrei del cel i acompanyant de les ànimes a l’eternitat.
És la icona principal del judici de les ànimes i en concret del Judici Final, per la qual cosa se’l representa portant unes balances. L’escena de la psicòstasi o Passatge de les Ànimes, on apareix sant Miquel pesant una ànima amb unes balances mentre un dimoni intenta fer trampes i estira la balança per decantar-la cap al seu cantó, es troba, molt sovint, formant part de representacions del Judici Final. Produint-se un sincretisme entre dos temes propis de la seva iconografia, el Passatge de les ànimes i la seva lluita amb el dimoni.
En realitat el psicopompo està present en gairebé totes les religions antigues, com a conductor de les ànimes al més enllà, la seva representació més coneguda és la d’Annubis a Egipte. També el podem equiparar amb Hermes en el panteó grec i Mercuri en el romà. Per aquesta raó molts dels santuaris d’aquests déus van ser adjudicats amb l’arribada del cristianisme al culte de Sant Miquel.
Durant el segle XIV es va començar a representar com un cavaller medieval, amb armadura, escut i una llança que clava al monstre que té sota els seus peus i que simbolitza el dimoni i les forces del mal. És una iconografia semblant a la de Sant Jordi, però es diferencia perquè sant Miquel té ales i no va a cavall sinó que acostuma a aparèixer dempeus. A partir del Renaixement és més freqüent trobar-lo representat com un general romà i en una posició com si estigués volant per llancejar el monstre, gràcies a les seves ales. Tot i això a ambdós els uneix un mateix caràcter místic i combatiu, (com a vencedor del mal) i per aquest motiu van acompanyar al rei Jaume I en les seves conquestes. Cosa que va incrementar la seva devoció entre les tropes i els cavallers medievals, els qui segurament en pagament pels seus serveis li dedicaren temples en tota la geografia catalana incloent Mallorca i València.
Les grans epidèmies de pesta que van assolar a Europa per aquella època, també van propiciar el culte protector de sant Miguel, que a finals del segle VI havia ajudat la ciutat de Roma quan en una processó de penitència organitzada pel Papa sant Gregori, l’Arcàngel va aparèixer sobre el famós Castel Sant´Angelo anunciant el fi de la peste. Independentment d’això la seva festa era un dia senyalat en el calendari de quasi tota Europa, que marca l’inici de la tardor i dels treballs agrícoles i per lo altre un dia de pagaments i cobraments. El missatge de l’Arcàngel ressonarà clar: tot té el seu principi i el seu final. Al nostre poble amb una economia fonamentalment agrícola li anava de perles un patró com sant Miquel.
Com bé se sap Alforja celebra cada any a finals de setembre la seva festa Major en honor a sant Miquel. Tot i això el 29 de setembre era vist pels nostres avantpassats com un dels més perillosos de l’any. Com que el Sant celebrava la seva festa es descuidava de fer la seva tasca habitual: vigilar el Diable i per aquest motiu el malèfic tenia via lliure per fer i desfer, assetjant les ànimes i perseguint als innocents, ofici al qual hi estava avesat. Com a contrapartida per enfrontar-se als malèfics, si s’era bon cristià, podies guarnir l’altar de sant Miquel amb canyes, que assolien poders màgics per combatre el Mal. Dos dels últims llocs on es beneïren canyes de sant Miquel fou a la capella del castell de l’Eramprunyà de Gavà, i a sant Miquel del Mont, entre Olot i la Vall de Bianya. L’endemà les canyes, beneïdes, gaudien de llur poder. Amb elles es creia que, si es colpejava l’ombra de criptojueus i bruixes, morien d’un cop. I, si portaves amb tu una canya de sant Miquel, trepitjant l’ombra d’un posseït ja l’hi feies mal. El seu udol el descobria com a servidor del Diable.
Alforja tal com succeeix en moltes poblacions del Baix Camp comptà des del passat amb força presència del ball de diables en les seves festes i solemnitats. El ball alforgenc (segons Salvador Palomar) ha estat un ball de participació individual, sense parlaments, seguint el model de la comarca, encara que a la dècada de 1880 es va representar un ball parlat de Sant Miquel, escrit pel reusenc Francesc Torné i Domingo.
El Ball de Diables és una de les representacions festives més antigues de cultura popular i tradicional catalana amb referències escrites l’any 1150 al Principat i el 1512 al País Valencià. La síntesi del Ball de Diables és una representació teatral de la lluita del Mal contra el Bé representat per sant Miquel. En el seu context escènic, s’ha utilitzat principalment per a festivitats del Corpus Christi , en processons eclesiàstiques com acompanyament per a proporcionar un aspecte més cerimoniós i espectacular. Els dimonis acostumaven a liderar una processó per anunciar la seva arribada i fer un escàndol. Utilitzaren molt soroll per a aclarir el camí a través del públic per a la processó. Les primeres referències del ball de diables a Alforja són de finals del segle XVIII, en la solemnitat del trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Puigcerver a la seva ermita, el 1784, després d’haver estat portada a la vila per motiu d’una epidèmia. Aquesta tradició alforgenca en l’actualitat està molt arrelada sobretot en les localitats de la província de Tarragona, coneguda popularment amb el nom de correfocs.
Rogelio Portal Tejo
