Rondalles, supersticions i llegendes per explicar l’origen dels menhirs

Dins del megalitisme i les construccions amb grans pedres, un menhir és la construcció més senzilla o simple: “una pedra allargada col·locada de manera vertical enterrada en el sòl per evitar que caigui”. El seu nom prové del bretó antic, de “maen” =pedra i “hir”= llarga. Pot ser una pedra en brut, però fins i tot pot estar tallada o incorporar gravats amb representacions molt diverses fet que els acosta a una altra categoria diferent: la d’estela-menhir.  Generalment, s’accepten dos tipus de menhirs: els que tenen forma més regular (rectangulars u ovalats) constituint quasi sempre esteles funeràries i els fal·liformes molt més esvelts i generalment cilíndrics. El menhir més gran de la península Ibèrica està a Portugal i es coneix com: Menhir de Meada, molt a prop de Castelo de Vide, a menys de 40 kilòmetres del municipi de la província de Càceres, València de Alcántara. Es tracta d’un gegantesc monòlit de 7,15 m d’altura amb més d’un metre de gruix i de gairebé 18 tones de pes.

Les construccions megalítiques com a activitat van tenir lloc durant el final del Neolític i principis de l’edat del Bronze, una època en la qual encara no existien materials capaços de treballar la pedra. Cronològicament, la majoria s’ubiquen en un període comprès aproximadament entre el 2500 aC. i el 1500 aC. fa més de 4000 anys, però hi ha menhirs que es remunten als 8000 aC. Tot i la seva antiguitat, l’atribució de la seva autoria a l’home prehistòric és un fet relativament recent que no succeeix fins ben entrat el segle XIX.

Una de les teories més esteses adjudiquen a aquests monòlits la funció de fites de límits de propietat. En època romana l’establiment d’aquests límits s’assenyalava amb un pal fixat durant una cerimònia de caràcter sagrat en la qual se sacrificaven animals. Tot aquell que danyés aquesta marca era jutjat severament estenent-se aquest costum fins a època medieval. Altres teories parlen que indica el lloc d’enterraments perquè en la seva base s’han trobat algunes vegades (molt poques) ossos i ceràmica. L’arqueologia tradicional també accepta que puguin ser marcadors solars. L’arqueologia alternativa afirma que marquen l’existència de “leys” o sigui xarxes tel·lúriques i que a l’estil de pilar fan aflorar l’energia terrestre a la superfície i eren usats pels sacerdots o xamans per a les seves pràctiques.

… un menhir és “una pedra allargada col·locada de manera vertical enterrada en el sòl per evitar que caigui”

Són més aviat les supersticions i les llegendes les que han estat relacionades des de sempre amb els menhirs, els dòlmens i fins i tot amb qualsevol objecte o troballa prehistòrica. Per a les cultures antigues tant la grega com la romana, dominades una per Zeus (o Júpiter) les destrals de pedra eren originades per la caiguda d’un llamp i aquesta explicació en principi també va ser extensiva als menhirs. Però arribats a l’Edat Mitjana i arribat Déu Omnipotent la cosa es va complicar. Albert Fabregat un estudiós del tema en el seu llibre Llegendes de Ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya, fa una recopilació de les més notables tradicions associades a aquests elements, comuns en tota la geografia europea. Una d’aquestes atractives teories ens diu que els menhirs eren antics rellotges de sol, en el qual la longitud i direcció de l’ombra assenyalava el moment del dia. Relacionant-los amb la triple funció de les esglésies: sepulcre, temple i indicadora de les hores sigui amb la campana o un rellotge.

Certs Pagesos que tenien menhirs en els seus camps afirmaven que aquests eren la causa de la seva alta productivitat fins al punt de voler transportar pedres d’aquest tipus fins al seu camp de ser possible. Unes altres de les creences atribueixen a aquestes i altres pedres la possibilitat de sanar determinades malalties. Una altra d’aquestes interpretacions explica que són tapes que tanquen enormes forats o obertures a l’exterior de rius subterranis d’aquí la conveniència de no moure’ls pel que pogués passar. Està documentat que practicants de la necròmancia (bruixes, mags…)  de l’edat mitjana utilitzaven la suposada energia dels menhirs per a cultes de fertilitat per la forma fàl·lica d’aquests. Això ha propiciat que en la cultura popular es vegin com a llocs que propicien la fertilitat de la dona a través del seu contacte tal com ocorre amb La roca de la bruixeta de Vinebre de la qual ja hem parlat en aquestes pàgines.

Però sens dubte les més esteses d’aquestes rondalles és la que afirma que aquestes grans pedres van ser llançades des del cel per una fada, una mare de Déu i sobretot pel mateix dimoni relacionant aquest fet gairebé sempre amb la construcció d’un “pont del diable”. Segurament provinents d’una època de decadència constructiva que feia suposar un origen sobrenatural a les antigues construccions d’època romana. En tots aquests casos la història narra més o menys el mateix: una jove demana al diable per x motiu la construcció (durant tota una nit) d’un pont a canvi de lliurar la seva ànima. Conscient, del mal acord que ha fet, demana ajuda i la solució és anunciar anticipadament l’arribada del dia, per exemple tirant-li un gerro d’aigua freda a un gall per provocar el cant. El diable en escoltar el cant del gall creu que ha arribat el dia i deixa anar la pedra que porta volant, marxant sense poder acabar l’obra i complir el seu tracte amb la jove. Aquesta última pedra és el menhir.

… les instàncies religioses cristianes conscients del seu origen pagà sempre els han mirat amb recel

Si bé la majoria d’aquestes llegendes i creences comminaven a cuidar i protegir els monòlits, les instàncies religioses cristianes conscients del seu origen pagà sempre els han mirat amb recel. Promulgaven fins i tot per decret que o bé se’ls santificava (cristianitzava) o se’ls destruïa… D’aquí el costum de col·locar al capdamunt d’aquests una creu, sigui de pedra o de ferro (d’aquestes, pel que sembla, ja no en queden exemples visibles a Catalunya). O trobem com en el menhir de Botarell  gravades 3 creus cristianes a la pedra encara que en l’actualitat són bastant difícils d’apreciar. Una altra de les solucions que es van emprar per a tal fi va ser la d’edificar esglésies o ermites sigui en la seva proximitat o be cobrint-los del tot, com també ho trobem en alguns casos de dòlmens.

Menirs a Catalunya

A Catalunya els menhirs són relativament nombrosos en el nostre país sobretot si sumem els que són considerats veritables menhirs i els que simplement són pedres dretes d’èpoques històriques difícils d’identificar.  D’aquí podem destacar el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès amb 4,90 metres de llargada/alçada i 0,68 metres d’amplada considerat el  més allargat de Catalunya. Un dels pocs exemplars lliures de dubtes, ja que presenta una regularització intensa per repicat de gairebé tota la seva superfície i números gravats curvilinis i rectilinis. Aquest magnífic exemplar megalític va ser descobert l’abril del 2009 durant les obres de construcció d’un aparcament en el centre de la ciutat (en el Pla de les Pruneres), enterrat a una profunditat de 10 metres. Va ser traslladat al Centre de Restauració i Conservació de Sant Cugat, per a ser estudiat en profunditat i actualment es troba al pati de la biblioteca de Can Mulà.

A Tarragona, no obstant això, només he pogut constatar la presència de dos exemplars. El primer el coneixem com “La pedra fita de Botarell” (ja anomenat en aquest article) i en parlem extensament en aquestes pàgines. Té una altura aproximada d’uns 2 metres i presenta nombroses incisions en forma de creus i cassoletes. Fins al moment aquest és considerat el monument megalític més meridional de Catalunya. La Pedra Fita de Botarell apareix esmentada per primera vegada com a fita el 1173, posteriorment una delimitació del 1571 la descriu com una “pedra, d’alçada d’un home que està ficada al davall lo lloc i font de Botarell”. Les seves quatre cares estan treballades (amb repicat) donant com a resultat certa forma antropomorfa, també és possible apreciar trets fàl·lics més propis d’aquest tipus de monuments.

“La pedra fita de Botarell”  és considerat el monument megalític més meridional de Catalunya

El segon es coneix com la pedra alta de Can Ferrer i es troba ubicada al municipi del Montmell, a la comarca del Penedès. Aquesta pedra alta amb 3,5 m d’alçada és considerada com el segon menhir més alt de Catalunya. Es diu que té l’aparença d’una dona embolicada en una túnica, i com ocorre en molts casos posseeix la seva pròpia llegenda en aquest cas relacionada amb la façana inacabada de la catedral de Tarragona.

Hi havia un anacoreta que vivia en el Montmell que va voler col·laborar en la construcció de la seu tarragonina. Després de somiar que a la catedral li faltava una pedra per a finalitzar la façana, va decidir agafar una d’immensa i portar-la cap allà. No obstant això, a mig camí es va trobar una velleta amb olor de sofre que el va avisar que no havia d’anar a Tarragona perquè la catedral ja estava acabada i la seva pedra era innecessària. En sentir això l’anacoreta va tenir un disgust tan gran que la pedra li va caure als peus, i va quedar clavada al terra de tal manera que mai més ningú l’ha pogut moure d’aquest lloc.