Des de les acaballes de l’estiu i principis de la tardor de 2014, s’ha parlat a bastament al nostre poble de la “Fira del Pataco”. Gràcies aquesta iniciativa innovadora vàrem poder veure una bullidera de gent pels carrers i places, lluny de la solitud d’un cap de setmana xafagós dels darrers dies d’agost. Alforja s’havia vestit de festa. Més o menys va succeir també amb la presentació de la marca “Productes d’Alforja” precursora d’aquesta fira, un projecte en el que conflueixen quatre empreses de productes alimentaris que desenvolupen la seva activitat al municipi: la Cooperativa Agrícola, Embotits Bondrià, el celler Mas del Botó i Aliments Artesans Montserrat Rull. Entre altres treballs també cal mencionar el re-disseny de dues marques emblemàtiques del nostre poble: Embotits Bondrià i l’Oli d’Alforja, i la marca dels 850 anys d’Alforja. Un dels impulsors d’aquestes iniciatives ha estat, sens dubte el Rogelio Portal, un jove dissenyador, nascut a Cuba i casat amb l’alforgenca Thais Salvat. S’han complert 10 anys de la seva arribada a Alforja, i em consta que ha lliurat una difícil lluita interior per fer-se un lloc en el tarannà tan especial del nostre poble. Hem concertat aquesta entrevista per esbrinar l’entrellat de tot plegat.
Qui és el Rogelio Portal un dissenyador o un fotògraf?
Vull deixar ben clar que Rogelio Portal és, pel damunt de tot, un dissenyador. Sovint la gent m’encasella com un fotògraf, tal vegada perquè sempre porto penjada del coll la meva màquina però no es així. M’avalen cinc anys d’una formació intensa i després vaig treballar com a docent, lliurant classes de disseny a l’Institut Superior de Disseny Gràfic de la Havana. La fotografia sempre m’ha agradat conrear-la com un “hobby”. No obstant això, m’ho prenc amb una seriositat absoluta perquè entenc que s’esdevé en un complement necessari de la meva professió. I després de tants anys és cert que molts dels meus encàrrecs són eminentment fotogràfics: casaments, batejos, reportatges d‘esdeveniments, o fotografia de productes. Són vint anys exercint aquestes dues especialitats i hem sento realitzat poder oferir ambdós serveis amb garantia i professionalitat.
Vull deixar ben clar pel damunt de tot, un dissenyador. Sovint la gent m’encasella com un fotògraf, tal vegada perquè sempre porto penjada del coll la meva màquina.
El teu segon cognom…?
Tejo. Rogelio Portal Tejo. “Tejo” és l’arbre típic d’Astúries, comunitat de la que procedeix la meva família. Sóc besnét i net d’asturians que varen emigrar a Cuba per treballar i establir-se. Complint la dita bíblica de “creced y multplicaos” jo sóc un dels seus nombrosos descendents.
La teva sortida de Cuba…
Endevino per on vols anar, donades les circumstàncies. La meva sortida de Cuba, mai va ser traumàtica. Jo a Cuba sempre em vaig sentir molt bé, la prova que he tornat periòdicament. Gaudia d’una feina que m’agradava i un hobby, la fotografia, que m’impulsava a recórrer la illa d’un extrem a l’altre. Malgrat tot, no es pot negar que, en el meu país nadiu es viu una dictadura però, la veritat, jo sempre em vaig mantenir al marge de la política. Diguem que ho vaig suportar i, sincerament, crec haver viscut bé mentre va durar ensopegant amb qüestions que em provocaven dubtes de tota mena i un neguit intel·lectual i moral, fins que se’m va presentar l’ocasió i vaig prendre la decisió d’obrir-me a nous horitzons. Ves per on i, per la meva sort, just en aquest moment va arribar a la meva vida una fotògrafa natural de Barcelona.
Quina edat tenies quan vas deixar Cuba?
Prop dels trenta anys. Ja havia acabat la meva carrera de dissenyador i feia tres anys que era professor a l’ISDI.
I aterres a Barcelona…
A Barcelona vaig desenvolupar treballs molt diferents en el decurs de cinc anys: tallers, fàbriques i, fins i tot vigilant de seguretat però mai deixava de pensar en reprendre la meva carrera com a dissenyador. Sobtadament se’m presenta l’oportunitat per desenvolupar la meva feina en una petita torradora de cafè. Vaig començar tenint cura del manteniment de les màquines i un dia m’entesto en presentar-los-hi un projecte d’etiquetatge i publicitat i van acceptar-ho sense objeccions. Em va acompanyar un èxit que, sincerament no esperava i això em va permetre trobar feina en una petita agència de publicitat la qual cosa va coincidir quan vaig conèixer a la Thais, la meva esposa que llavors treballava a Barcelona. Montserrat, la seva mare, havia enviat el meu “currículum” al “Callejero” una agència publicitària de Tarragona i això facilitava el nostre trasllat a Alforja, circumstància que no vaig estranyar gens perquè la meva infantesa i adolescència havia transcorregut en un ambient rural abans d’anar a estudiar a L’Havana. Per aquest tombs estranys que dona la vida, d’una ciutat com Barcelona, tornava als meus orígens rurals.
En aquets moments podem dir que et trobes completament integrat en aquest poble.
Transcorreguts deu anys, tinc molt clar que em trobo perfectament integrat, una altra cosa molt diferent –en sóc conscient, és que m’acceptin com un més, la qual cosa és una qüestió que, al cap i a la fi, no em preocupa gaire. Estic convençut que, més aviat que tard, no els quedarà altre remei que acceptar-me. Sóc molt tossut en aquest aspecte. És veritat que, en un principi, simplement se’m considerava com “el company de la Thais”, un foraster, el “castellà” em deia l’avi Joan, inclús em veien com algú de pas i, mai he sabut perquè, havia d’integrar-me a una determinada opció política tot i que ningú m’ho hagués preguntat. Ser l’home de la Thais significava obligatòriament que jo pertanyia a un dels dos bàndols irreconciliables que des de fa molts anys lluiten pel control polític d’Alforja.
Jo vinc igualment d’una societat on gairebé per obligació fan que prenguis partit i la veritat mai he acceptat que m’obliguin a posicionar-me
Jo vinc igualment d’una societat on gairebé per obligació fan que prenguis partit i la veritat mai he acceptat que m’obliguin a posicionar-me. Anar per lliure ha estat la meva forma de pensar, intransferible, no obstant haver de pagar el seu preu: et poden caure els pals d’ambdues parts sovint, per on menys ho esperes. Crec en l’art com a solució a qualsevol conflicte, i confio en què se’m valori pels meus actes i el meu treball al marge de les posicions polítiques. Penso en positiu, però sóc realista, aquí com en molts llocs quan treus el cap i comences a destacar alguns ho celebren però a altres els amoïna. Si vull fer coses, prefereixo quedar en un segon pla i deixar els guardons pels qui donen preferència a l’esport de la política. Jo, amb els meus projectes i dissenys creatius en tinc més que suficient.
Un cop establert a Alforja, comences a mantenir contactes a diferents nivells per desenvolupar la teva professió i exposar els teus projectes…
Deixa’m explicar-te: durant molts anys vaig treballar per una agència de disseny i publicitat a Tarragona i tots aquests anys els meus vincles laborals amb Alforja van ser ser molt pocs, no per manca de ganes però no es donaven les condicions adequades. Veure el disseny del poble deixat de la mà de Déu, em sorprèn i en el fons em dol, però tot seguit entenc la dificultat de posar-ho en pràctica davant les característiques especials del poble. A Tarragona em vaig establir durant 6 anys, tot i que somniava que un dia arribaria el moment d’independitzar-me i emprendre una aventura pel meu compte a la que des de sempre he anomenat Assumptes de Disseny.
No va ser fins després del canvi de govern municipal al 2008, just en el moment en que decidia emprendre el meu camí com a dissenyador “freeland”, i va ser llavors que em vaig plantar davant d’un polític local, en aquest cas Rosendo el nou regidor de turisme. Ell també tenia ganes de fer coses i en certa manera entenia les avantatges del “bon disseny” i també és foraster, cosa que va ajudar a una mútua empatia. El meu primer treball va ser la imatge de l’aniversari dels 850 anys de la fundació d’Alforja i a partir d’aquí sorgiren uns quants projectes.
I posteriorment has continuat treballant amb l’actual govern?
Està clar que si. Perquè no havia de fer-ho? En el moment que hi va haver el canvi de poder em vaig plantar al despatx de Juanjo el nou alcalde i li vaig deixar ben palès que la meva intenció era la de col·laborar. En un principi la relació va ser una mica freda, però més endavant van començar a sorgir treballs i actualment la relació és bona en tots els sentits, els projectes més importants relacionats amb Alforja han estat amb l’actual govern.
Has de reconèixer que com està la cosa no és el millor moment per emprendre, sobre tot perquè moltes empreses en temps de crisis lo primer que retallen és en publicitat.
Malauradament succeeix així, quan paradoxalment podria emprar-se com una eina per treure partit de la situació i mostrar fortalesa es té com una partida a reduir. Estic convençut que és un greu error. Som un país a la cua en quant a compressió i la importància del disseny, és lògic que la inversió caigui en picat. Fins i tot en moments de repunt econòmic costa sensibilitzar a les institucions i a les petites i mitjanes empreses perquè inverteixin en aquest àmbit, i quan ho fan filen molt prim amb els costos que els hi pot representar Sovintegen aquestes situacions.
Hi ha una frase d’un gran dissenyador que m’agrada repetir: “Si crees que el buen diseño es caro, deberías comprobar el precio del mal diseño”.
Hi ha una frase d’un gran dissenyador que m’agrada repetir: “Si crees que el buen diseño es caro, deberías comprobar el precio del mal diseño”. És per això que fa un temps que acostumo a pactar per endavant una tarifa pel que faig. Jo valoro el meu treball, crec en el disseny i no solament com a eina de promoure productes, serveis i esdeveniments, el disseny crea valor afegit, i és cultura. per això em dol quan veig mals exemples especialment a Alforja que és on visc, dissenys que aparentment no costen res, però si optes per ells la mala imatge anirà allà on vagis.
Donem per tancada presentació de la teva personalitat per centrar la conversa en el tema que ens ocupa: la gestació del projecte “Marca Alforja” que tinc entès que has deixat la teva empremta. Has ensopegat amb fredor, indiferència, entusiasme… Explica’m la teva experiència.
La idea d’aquest projecte comença a covar-se en una conversa amb l’Aren Von Riege, responsable de la línia comercial de l’empresa d’Embotits Bondrià amb el qual des de fa temps venia treballant en el re-disseny de la seva pròpia marca i entre ambdós vam anar donant-li forma al projecte. Després vam sumar als responsables d’altres empreses ubicades a Alforja, el Josep Llauradó del celler Mas del Botó i el Victorí , president de la Cooperativa d’Alforja els dos s’implicaren amb molt d’entusiasme. Va ser el Victorí qui es posà en contacte amb l’ajuntament per aconseguir el seu suport tant a nivell institucional com econòmic i la resposta, sortosament va ser molt positiva.
Els productes es beneficien del nom d’un poble i un entorn al que se li reconeixen moltes virtuts i Alforja es beneficia de tenir uns productes de gran qualitat
És una bona idea, després d’Alforja hi ha altres municipis que han seguit el seu exemple, però aquest model de projecció econòmica, no es cap novetat en el món comercial, altres ciutats i poblacions ho han portat a la pràctica amb èxit. S’agrupen empreses localitzades en un lloc determinat, s’empesquen una “marca” i escampen una promoció entre tots, posant en marxa una publicitat conjunta amb la finalitat d’estalviar costos. La idea general és que, tothom en surt beneficiat. Els productes es beneficien del nom d’un poble i un entorn al que se li reconeixen moltes virtuts i el poble d’Alforja es beneficia de tenir uns productes de gran qualitat, és un intercanvi de valors que contribueix a la promoció d’Alforja com lloc d’atracció turística. Aquesta simbiosi la va entendre l’equip de govern de l’Ajuntament que li va donar tot el suport incondicional.
Oblida que ets un dels promotors…Quin futur augures a aquest projecte, vist com un consumidor normal… Tu creus que altres empreses del sector agro-alimentari, podrien instal·lar-se a Alforja i acollir-se a la “marca” un cop consolidada…
Des de el seu inici s’ha tingut en consideració aquesta possibilitat. Seria genial incrementar el nombre de productes per exemple amb un formatge de cabra elaborat en el nostre municipi. Un apicultor amb la seva producció de mel, com “Mel del Padrí”, malgrat a ubicar-se a Arbolí, fóra molt positiu d’emparar-se en la “Marca Alforja”. Fins i tot les “coques en recapte”, que és un producte únic, curosament elaborat com ho són els altres perquè Alforja té una tradició de conreus ancestrals i una producció que es remunta als temps de la dominació àrab, el que suposa una singularitat inimitable.
No oblidem que comptem amb unes instal·lacions (el polígon) molt poc utilitzades que podrien veure’s ocupades precisament per algú interessat a fabricar sota una marca reconeguda com “Productes d’Alforja”. Però això en un poble com el nostre amb un teixit empresarial pobre, cada cop més minso, en comptes d’augmentar. S’haurien d’implicar sense desmai els que formen l’equip de govern, són ells els qui haurien de liderar aquestes iniciatives, més que simplement figurar i arribar en el moment oportú de fer-se la foto. Així no anem en lloc.
Passem a un altre punt sabem que estàs involucrat de ple en el què ha estat, a més de tot un èxit, l’esdeveniment de l’any per a una petita localitat com la nostra en la què no sempre ocorren coses com aquesta: La fira del Pataco. Explica’ns com sorgeix el projecte i com és la teva relació amb el mateix?
D’una simplicitat absoluta. T’ho explico: fa un parell d’anys amb l’anterior equip de govern va venir a casa el regidor de turisme Rosendo i em va transmetre de manera confidencial que volia muntar “La fira gastronòmica d’Alforja” i em va demanar que pensés amb l’assumpte. Al cap d’un temps li vaig dir que això “de gastronòmica” em semblava genial però que seria millor la Fira del Pataco, el Pataco no li va acabar de fer el pes, així que vaig haver de convèncer-lo de les meravelles d’usar el nom com a reclam. Jo em vaig posar a treballar en la part gràfica però en un moment determinat l’assumpte es va parar per falta de pressupost.
En la següent legislatura, s’esdevé un canvi absolut de l’equip de govern però vaig decidir tirar endavant pel meu compte el projecte i el vaig presentar per escrit al consell de govern amb el neguit que altres municipis s’avancessin amb alguna cosa semblant. Ja tenia el disseny i moltes coses en ment, bàsicament tot gira al voltant del nostre plat típic, i la reivindicació del menjar autòcton del Baix Camp encara que això solament és un pretext per obrir les portes a l’exterior i mostrar els nostres productes, les nostres entitats i el nostre atractiu turístic, res de nou , des de fa anys molts pobles veïns hi estan treballant.
…crec fermament en que perquè alguna cosa en aquest poble tiri endavant ha de comptar amb la presència de tots… Es va formar un bon equip liderat pel Casi
L’hi vaig comentar a Rosendo perquè creia que era el meu deure però sobretot perquè el volia dins del projecte, crec fermament en que perquè alguna cosa en aquest poble tiri endavant ha de comptar amb la presència de tots. Es va formar un bon equip liderat pel Casi qui es va carregar a les seves esquenes pràcticament tot el pes i va fer seva aquesta iniciativa, és un nouvingut a la política però no se li poden negar dots d’aglutinador i conciliador amb una capacitat de treball fora de qualsevol dubte. La manera en què es va iniciar una tasca tan complexa, comptant amb la complicitat de totes les parts i donant participació des de zero a les diferents entitats ja li auguraven un èxit sense precedents. El treball dut a terme per tots ha estat una cosa nova, sobretot pel col·lectiu de joves sense els quals seria impossible portar res a bon port. El resultat doncs ja s’ha vist, esperem que es repeteixi per molts anys i es consolidi dins del panorama de fires del camp.
Passem a un altre tema recentment l’Antoni Pujal i la junta parroquial aconsegueixen que el Queralt pinti el Sant Jordi de l’església i resulta que després tu en un plis-plas aconsegueixes que el nostre pintor més conegut pinti un Ecce Homo en l’ermita de Puigcerver. Explica’ns com va anar la història
Sens dubte, pintar a l’església ha estat genial i ha estat el germen per engegar un altre gran projecte al que denomino “La ruta Queralt”. És un projecte que parteix d’aprofitar el potencial i la fama de Jaume Queralt el que indubtablement i, malgrat els gustos de cadascú, posseeix una obra amb cert reconeixement a diferents nivells. Lo de l’Ecce Homo Puigcerver va ser una cosa ràpida i realitzada en un secret absolut que, de no ser així, l’arquebisbat no hagués consentit pintar aquesta obra en un recinte dedicat a l’advocació de la Verge Maria. Ho planejarem i ho portarem a port en menys de 15 dies amb la complicitat dels ermitans i el suport de la junta de Puigcerver. Un dia ens plantarem allà i un parell de jornades va ser suficient. Si al Jaume Queralt alguna cosa cal atribuir-li és rapidesa.
Ara pel que fa a l’ermita de Sant Antoni des de fa temps Queralt li havia ofert a l’ermitana de pintar uns àngels però el projecte està parat perquè no pot haver-hi pintura sense solucionar uns greus desperfectes i per a això cal recórrer a l’ajuda de l’ajuntament. Amb pintures en les dues ermites la seva casa i una mica més tenim la ruta Queralt …. Tenim altres sorpreses que em volten pel cap: una és la de pintar un gran mural en el rentador nou unes dones rentant roba i fent safareig, però la més descabellada és un gran cotxe enterrat a la rotonda como caigut del cel del que sortirien unes potes com una mena d’aranya. He de confessar que la idea ja la va executar Martorell en el seu tros. Cada vegada que vaig al tros de l’Hilari i la veig lamento que aquesta obra no estigui a la vista del públic.
Imaginat que aquest projecte es converteix en un èxit. Els productes es consoliden als mercats i la seva expansió funciona per si mateixa la Fira del Pataco continua amb èxit i es completa la Ruta Queralt. Pot succeir que “s’oblidin” del missatger. El “missatger” en aquest cas ets tu però quedes marginat, per dir-ho amb suavitat…
Això no em preocupa en l’absolut la meva tasca com a dissenyador no es podrà negar perquè queda plasmada i d’això és del que sento un orgull legítim, no de la labor organitzativa. A més en tots els casos sempre he estipulat un preu encara que sempre tenint en compte l’envergadura del nostre municipi i aportant un plus de voluntarietat. En tots els casos se m’ha pagat puntualment no tinc queixes en aquest aspecte. Realment em sento beneficiat perquè se’m permet dur a terme aquests projectes. Si en algun moment em quedo al marge no em molestaria, molt al contrari, crec que seria interessant veure com a contínua amb èxit, des de la distància, qualsevol d’aquestes iniciatives.
… em sento beneficiat perquè se’m permet dur a terme aquests projectes. Si en algun moment em quedo al marge no em molestaria, molt al contrari…
Rogelio al principi no sabia si presentar-te com un fotògraf o un dissenyador, arribant al final d’aquesta conversa dubto de si he de presentar-te a l’encapçalament de la trobada també com un emprenedor un gestor d’esdeveniments, un activista cultural o un somniador incorregible.
No et preocupis per això, a mi també em costa encasellar-me en una determinada activitat. Em sento d’Alforja i em sento en el deure d’aportar en el que millor se’m dóna. El difícil no és idear projectes, la complicació ve donada en trobar el moment i la disposició adequada per fer-los realitat i sobretot perquè perdurin en el temp. Portem molts anys de retard, hi ha moltes coses que estan per fer. Però el primer és reorganitzar i potenciar el teixit empresarial, sense això res és possible.
… comptem amb un potencial humà al que se li pot treure partit, sobretot els joves, ells són els qui definiran el nostre futur com a poble
En canvi comptem amb un potencial humà al que se li pot treure partit, sobretot els joves, ells són els qui definiran el nostre futur com a poble, i en part ho estan fent. I ho estan fent pel seu compte, sense que ningú els orienti, sinó els creem activitats ells les proposen: la festa de la cervesa, la festa hawaiana, el vermut electrònic, etc. I que consti que no ho estic criticant, actualment com a esdeveniment la festa de la cervesa és el més representatiu que tenim i el més potent, el més multitudinari. Jo apostaria per encausar-la, redefinir-la i atorgar-li la vàlua que sens dubte ha anat adquirint. Encara que si actuem a temps i amb rapidesa de segur serà possible ampliar i diversificar el nostre repertori de esdeveniments i rescatar o crear noves tradicions.
Jo et puc parlar molt bé d’altres temps i de les moltes tradicions que s’han quedat pel camí, però veig que ets optimista i això és fonamental per a tirar endavant sobre tot en un poble com aquest al que em consta que, poc a poc et vas intengrant
Si sóc optimista, la gran fira comercial del Pataco sembla que ha quallat però cal dedicar temps a altres temes. Caldria posar en funcionament i promocionar els nostres atractius turístics, revitalitzar i donar vida a les nostres places sobretot la del Mercadal. A mi per exemple sempre m’ha seduït la idea de fer d’aquest vell casalot que domina la plaça un gran centre de recepció de visitants: museu, cafeteria, tenda de productes, etc.
Puigcerver és un altre tema, un lloc i un entorn absolutament profitós. Ara mateix seria impensable reviure les antigues processons a l’ermita perquè no existeix tradició religiosa entre els joves però sí que podríem fer alguna cosa relacionat l’antiga llegenda de la trobada de la Verge i aprofitar l’amor que sentim per la muntanya. Un poble sense respecte a les seves tradicions no tira endavant, això ho sabien els Amics d’Alforja quan van reviure per exemple els diables d’Alforja… Les tradicions i els mites no s’han de perdre, i si no n’hi ha, es creen.
Un poble sense respecte a les seves tradicions no tira endavant … Les tradicions i els mites no s’han de perdre, i si no n’hi ha, es creen.
A Tarragona exploten amb èxit el mite de Roma, a Reus ho intenten amb Gaudí, alguna cosa que demostra que fins del no-res es pot crear un mite. Però res d’això es pot dur a terme sense una adequada política de comunicació i això és una cosa que també estic proposant als polítics i la veritat o no ho entenen o no ho volen entendre. És imprescindible primer ocupar Internet per poder creure’ns el mite de l’Alforja màgica, o l’Alforja turística. Però cal tenir visió i una gran voluntat de creació d’empreses per les quals es necessita fer una labor de conscienciació. A més de recursos cal saber-ho explicar amb valor, encara que de vegades sembla que l’actitud és no embolicar massa la troca per temença a perdre la cadira i, per això, de vegades cal demanar-los que espavilin.
Gonçal Évole (2014)
