Alforja des de sempre ha destacat entre els pobles del Baix Camp per mantenir en actiu una o més publicacions periòdiques, una prova de les inesgotables actituds literàries (i periodístiques) de molts dels nostres convilatans. Algunes com l’Informatiu d’Alforja s’han estès durant gairebé 25 anys, unes altres en canvi han tingut una trajectòria efímera encara que han deixat un bon rastre, i finalment algunes altres de les quals ningú s’enrecorda.
PUIGCERVER és la revista d’Alforja més antiga que coneixem i de la qual tenim referències. El projecte va romandre molt temps si tenim en compte les seves dues etapes ben diferenciades una anterior i l’altra posterior a la guerra Civil. Va destacar per la singularitat d’estar feta a mà i encara que no va ser l’única manuscrita que coneixem destaca també la seva bona acollida per part dels seus lectors els quals se la passaven de mà en mà per tot el poble.
Santiago Tarragò Lafau, el capità del projecte
Els seus orígens cal trobar-los en el marc de “La Renaixença” un fenomen que a principis de segle XX inflamava la catalanitat i impregnava tots els racons de la nostra geografia. Al seu pas renaixien orfeons, grups de teatre, pintors, escriptors i sobretot poetes. Alforja no va estar al marge d’aquest moviment patriòtic-artístic, concretament el seu nucli fonamental el conformaven un grup de joves “els cap-verds de la xicalla”. Es reunien quasi diàriament en una saleta del carrer Pla de Nabril: “lloc acollidor que la professora de l’escola de xiquetes ens cedí gratuïtament”. Així ho descriu S. Tarragò Lafau el fill d’aquesta mestra de l’escola i suposadament, ja que ell no ho especifica de cap forma: la persona que capitanejava aquest projecte.
La resposta a perquè s’editava a mà i algunes altres qüestions les podem conèixer gràcies al valuós testimoni del mateix Santiago Tarragò Lafau: VISIÓ D’ALFORJA ENLLÀ DELS ANYS 1916-1928 publicat integrament a la revista “Mirador” Any III No 4 Gener-Juny 1981.
... no es pot precisar de quina ment del grup va eixir la idea d'”editar” una revista, com un portaveu de les inquietuds literàries que al poble florien. Només sé que de rals no en comptàvem gaires i el pressupost que una impremta reusenca ens va passar, resultà de cost astronòmic.
Aleshores no existien les multicopistes ni les màquines d’escriure, provàrem d’imprimir una edició de cent exemplars per medi d’una pasta gelatinosa que amb una tinta especial reproduïa l’original; més a les quinze còpies ja quedava inservible i, davant del fracàs, certa noia proposà: -Fem manuscrit un sol exemplar original i anem-nos-el passant d’una llar a l’altra, com se sol fer amb la capelleta de la Sagrada Família que tomba el poble-.
-Serà molt migrada- comentà un noi. Mes Pere Porqueres, sempre humorístic, afegí: -Batrà dos rècords… res menys que mundials. Primer, esdevindrà el portaveu de tiratge més curt del món. Segon, la primera revista compaginada a tot color- .
Dos arguments que varen fer el pes! I la revisteta PUIGCERVER va eixir a la llum!. Subjectada amb una cinta de seda, protegida dins una carpeta vistosa, cada mesada anava donat la voltarella per moltes llars, bo i cantant èglogues idíl·liques; esbossant programes fantasiosos; fent riure amb acudits picants; mostrant dibuixos dels típics environts… i sobre tot, complint el seu propòsit de cultivar l’idioma.
En ses pàgines escrivien, a més dels mainatges, gent adulta i algunes de ses composicions no deixaven de tenir cert valor literari. D’entre els col·laboradors es poden citar els noms de Pere Crivillé, Pere Porqueres, Anton Saludes, Josep Taverna, Ricard Cabré, Pepet Taca, A. Rombo, A. Bolero i d’altres, i també noies d’oblidat nom.
Només un exemplar o uns quants?
No podem concretar quants exemplars s’editaven de cada número, però hi ha indicis que ens assenyalen que no era un únic exemplar. En el seu escrit Santiago Tarragò Lafau parla d’una mesada. Una nota de Josep Taverna un dels principals col·laboradors de la revista recollida en el document d’Alforja (1900-1936) o el perllongament de la renaixença d’Isabel Llopis i Llort diu: La revista Puigcerver va nàixer l’any 24-25. La capitanejava Santiago Tarragó. Parlava de literatura, futbol, societat, auques d’excursions…Feien 30 o 40 números, tots copiats a mà. Fou un intent de muntar un grup literari…
Puigcerver, com un portaveu de les inquietuds literàries que al poble florien
Més complicat és saber durant quant temps es van editar i Santiago Tarragò Lafau no diu res sobre aquest tema. El seu text anteriorment mencionat l’acompanya amb la portada del núm. VII amb data de juliol de 1924. És el mateix número al que va tenir accès Isabel Llopis i Llort en el seu també mencionat estudi. Els temes tractats segons la mateixa autora: “tots encarats a una major difusió de la història de Catalunya, la poesia i el teatre local, temes religiosos, etc.” Són fins al moment aquesta edició i els testimonis abans mencionats les úniques evidències sobre la primera etapa de Puigcerver. El fet de ser pocs exemplars i de viatjar de casa en casa va ser sens dubte la causa que no sobrevisquessin altres publicacions.
Malgrat això hi ha una segona etapa i una tercera i d’aquests almenys un total de 9 han arribat als nostres dies gràcies a la intervenció de Salvador Porqueras i Sarobé qui els va heretar del seu pare, emparentat al seu torn amb Maria Porqueras Rebull (germana de Pere Porqueras Rebull ) qui tenia el costum de guardar-ho tot. 4 dels exemplars cedits per Salvador Porqueras i Sarobé són anteriors a la Guerra Civil: la núm.1 juny de 1931, la núm. 2 agost de 1931, la núm. 7 gener de 1932, i la núm. 8 febrer de 1932. Sembla que s’editava mensualment o almenys gairebé. La numeració ens indica que aquests exemplars pertanyen a una segona etapa posterior a la primera dels anys XX a la qual es refereix Santiago Tarragò Lafau en el seu escrit publicat el 1928. S’ha d’aclarir que si bé es manté el nombre i la presència de molts dels mateixos autors la temàtica canvià radicalment.
En quedava poc de “el propòsit de conrear l’idioma” la principal motivació que els guiava en els inicis del projecte de 1924. Guanya terreny el tema religiós i perd, el cultural, lo polític i lo social. De fet es podria afirmar que estem davant una revista i una motivació completament diferent. Es transmet el descontentament que les polítiques del nou govern estava propiciant i lo discriminats que se sentien els creients i gran part de la població en general.
Déu vos guard. Fa cosa d’un any un estol de joves d’aquesta població, emprengué la noble tasca de publicar una revista sots el títol de Puigcerver. Per causes que quasi be, no sabríem explicar-les deixà de publicar-se. Més l’adveniment del nou règim i les actuals circumstàncies, han fet reviscolar altre volta en ses cors jovencels, la necessitat d’un ressorgiment espiritual i cultural en nostra animada villa alforgina. Devant de l’incredulitat devant l’onada d’inmoralitat, devant la gosadia d’algunes mases perturbadores, es menester saber enarbolar nostre estandart en defensa de la veritat. La redacció núm.1 juny de 1931
El següent número (núm. 2 agost de 1931) per posar un exemple és un monogràfic dedicat a la Verge de Puigcerver. Un paper destacat en aquests exemplars sense dubtes ho juga el Pere Porqueras i Rebull, amb tota seguretat, un dels promotors d’aquest rellançament que va acabar segurament quan va ser cridat a files. També trobem altres signatures com: R. Cabré i Crivillé, A. Ferrer, J. Salvadó, Sebastià Porqueres, A. López pvre, Pepet Salvadó i per descomptat M. Tarrago Lafau. Molts dels escrits i dibuixos apareixen signats amb pseudònim com: un que no balla, un devot, un modista, etc. Els principals dibuixos corresponen a Pere Porqueras i Rebull, J. Ferré i el mateix Santiago Tarrago Lafau.
Puigcerver, portaveu local d’acció catòlica
Els 5 exemplars restants pertanyen tots a 1943. En aquest cas apareixen únicament amb el nom del mes i l’any: gener, febrer, abril, maig i setembre, sense un número de sèrie. A més del títol PUIGCERVER s’acompanya (perquè no hi hagi lloc a dubtes) de: portaveu local d’acció catòlica.
Encara que es mantenen el nom i certa continuïtat amb una simple fullejada podem adonar-nos en que es tracta d’un projecte ben diferent. Poca cosa queda de l’alegria i el fi humor que sense dubtes li impregnava Pere Porqueras i Rebull mort en la guerra, ni de l’interès en erigir-se en: “portaveu de les inquietuds literàries que al poble florien” de la primera etapa. El color encara que no desapareix del tot en les seves pàgines interiors, però si que ho fa de les portades, o almenys així ocorre amb aquests 5 exemplars en qüestió. Encara que la diferència més notable és que a la vegada tots els textos són mecanografiats, perdent la singularitat que aportava a la seva antecessora la cal·ligrafia manual.
“és una obligació que tenim els joves d’acció catòlica el propagar i entusiasmar a la joventut per que esculteixi la paraula de Déu” (Josep Fusté)
Queda molt poc espai per a la crònica social, o la literatura, ja que mínim un 90 per cent del contingut és de caràcter religiós-propagandístic: “és una obligació que tenim els joves d’acció catòlica el propagar i entussiasmar a la joventut per que esculteixi la paraula de Déu” (Josep. Fusté). A més d’aparèixer en moltes ocasions la signatura de Josep Fusté, trobem la de: Sebastià Porqueras, Josep Asens, Salvador Riba, i el pvre. Ramón Muntanyola. Com a curiositat cal esmentar la presència de dos dibuixos un del nen Josep Salvadó Jassans i un altre del nen Miquel Salvadó Jassans.
L’actual voluntat del propietari és posar a l’abast dels interessats els seus 9 números, depositant-los a l’arxiu de Reus o alguna institució cultural que garanteixi la seva supervivència. Igual que anys enrere feu la seva parenta Maria Porqueras i Rebull amb una sèrie de documents antics i valuosos. No obstant això pensem que també seria encertat digitalitzar el contingut de les 9 revistes i posar-lo a l’abast de tots, lliure i sense els inconvenients del desplaçament, per lo que manifestem la nostra col·laboració. Pel mateix exhortem als propietaris d’altres exemplars que puguin haver sobreviscut, sumar-se a aquesta iniciativa.
Rogelio del Portal
