No és estrany de tant escoltar alguna queixa sobre el mal estat en què es troben alguns edificis del nucli antic d’Alforja. Fins i tot de què això origini alguna petita moguda veïnal, com el cas del Cine Nou (Pepolla). A banda de comptats exemples, on es va intervenir, per a res (com Ca l’Aleu), poc es fa en el nostre municipi per salvaguardar, i no diguem ja conservar el nostre patrimoni. Després de molta insistència, va ser la propietària (no l’ajuntament) la promotora de la petició perquè la Nevera del Ginoteta fos catalogada com BILC. I és aquesta qui ara intenta pels seus propis medis posar-la en valor.
Avui lamentablement hem de sumar una altra pèrdua al nostre patrimoni. Un dany menor (per dir-ho d’alguna manera) però no per això menys important. Ja és tard i no es pot fer res davant la destrucció, quasi total i irreparable d’un pou de brocal alt rematat amb una cúpula, digne exponent del paisatge agrícola català del segle XIX. Només queda anar a contemplar els seus enderrocs escampats amb acarnissament sobre el camp erm. Ens referim al pou del tros que toca al poble entre el Barranc de les Creus i el camí de sant Magí.
Al 2017, data aquesta foto feta des de l’antic camí de les Deveses a l’altre costat del barranc de les Creus, encara s’albirava intacta la seva esvelta silueta al costat del mas al qual pertanyia. Era un pou típic, cobert, molt semblant al que vam trobar, no fa molt, casualment al Bosc de la Torre. Idèntic també al pou de Maspujols encara en actiu, que podem observar al costat de la nova rotonda.
Un pou és un túnel profund vertical excavat o perforat que captar les aigües subterrànies. S’acostuma a assegurar recobrint les seves parets de pedra seca per evitar que s’ensorri. Sovint amb la mateixa pedra que s’extrau de l’excavació. Normalment, es protegeix la boca del pou d’accidents i de l’entrada de cossos estranys amb un brocal, o barana, que l’envolta. En aquest cas el bonic era que estava completament cobert amb una estructura cilíndrica de pedra i maons, rematada amb una cúpula. Segurament tenia una porta per a accedir a l’interior o possiblement dues, ja que funcionava a dos nivells. Fins i tot hi havia una escala per a accedir al nivell inferior. Poc més podem dir d’aquest. L’aparició de les bombes d’aigua i els nous mètodes de (perfecció/perforació) han fet que aquestes construccions hagin quedat amb desús i que avui en dia es trobin en mal estat de conservació.
Què va poder motivar aquesta actuació? No ho sabem. I no volem assenyalar culpables perquè no hi ha res a fer per aquest pou. Malgrat que alertar perquè coses com aquestes no tornin a passar. Però sabem que és difícil, la pèrdua d’aquest patrimoni es produeix de manera silenciosa. Són elements que en molts casos no es troben degudament catalogats, o protegits. En molts casos tampoc es troben a la vista, la qual cosa fa més difícil impedir la seva destrucció.
El pou, com es pot comprovar, formava part de tot un sistema que es compon de dues basses. Una de grans dimensions i una altra molt més petita a un nivell inferior, on anava a parar l’aigua que sobreeixia de la major. També en formava part un sistema un reg a nivell de terra que portava l’aigua des d’una altra font propera. I per descomptat una interessant caseta de tros a la qual per desgràcia se li ha col·locat una nova porta que no respon a altre criteri que no sigui el d’enlletgir un lloc que sense dubtes en el seu dia va ser un petit paradís.
El pou de Mascabrers, molt semblant a aquest, està immers en una terrible llegenda de terror i sang i encara així segueix en peu. Aquest que sapiguem no està relaciona amb cap llegenda que no sigui la de la destrucció i l’oblit. Una tragèdia que només es pot combatre inculcant nous valors, i predicant que el desenvolupament rural estigui estretament relacionat amb la idiosincràsia de cada territori, i les seves particularitats, el seu paisatge i el seu patrimoni. Dins de tot aquest conjunt les construccions de pedra seca tenen un gran valor ecològic, estètic, històric i identitari. Són un autèntic referent de molts territoris rurals, i han configurat al llarg de segles paisatges agrícoles i ramaders de gran valor.
Desgraciadament, encara existeix un creixent interès en aquest tipus de construccions (declaracions BCIL, BCIN, candidatura, patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO, etc.), està immers en una dinàmica recessiva causada per l’abandó progressiu de l’activitat agrícola-ramadera que provoca un deteriorament, ocultació o destrucció. I poca cosa solucionarem només amb explicar (potser algun dia) amb una administració municipal conscient d’aquesta problemàtica. Per a conservar aquest legat, també és necessari que cada empresa, cada propietari de les finques i cada veí sigui conscient que han de ser part activa d’aquest propòsit. Després ja es veurà si algun dia es pot aprofitar per desenvolupar iniciatives que relacionen productes locals, entorn, paisatge i societat. Encara que això ja és molt demanar.
Alforja Stark
