Recull poètic Josep Fusté Grifoll: Vint anys en el record

Amb motiu de commemorar-se aquest 2023 cent anys del naixement de Josep Fusté Grifoll (1923-1978) continuarem publicant tot el que ens sigui possible i ens ajudi a conforma’ns una millor idea sobre un dels personatges més notables del nostre poble.

Pròleg del recull poètic Josep Fusté Grifoll:  Vint anys en el record

Sempre és difícil fer el pròleg de l’obra d’una altra persona sense caure en el fàcil i tòpic enaltiment de l’homenatjat. Però en aquest cas això és encara més difícil perquè el que tenim davant no és exactament l’obra d’una persona. A veure, entenem-nos:

VINT ANYS EN EL RECORD és, bàsicament, una recopilació de textos d’en Josep Fusté Grifoll, amb dibuixos de la Thais Salvat Rull que l’acompanyen. D’entrada tenim, doncs, materials de dos autors ben diferents. Dos estils expressius: literatura i plàstica. Hom pensa que encertadament combinats, ben travats, un llenguatge expressiu que l’Ateneu Cultural Josep Taverna ja ha portat a la pràctica anteriorment amb d’altres de les seves publicacions, però que en aquest cas ha donat una simbiosi particularment remarcable. Sobretot quan el que no s’ha d’escapar a ningú és que els dos autors no es van arribar a conèixer. No van arribar a parlar mai —almenys de manera adulta i raonada, ja que el dia que en Josep Fusté desapareixia, la Thais Salvat tenia 18 mesos-. Thais Salvat, doncs, ha interpretat a Fusté a través de la seva obra, de la tradició oral heretada del seu entorn —familiar, social…- i amb tot això s’ha fet la seva personal composició de lloc; molt fresca i lliure perquè està deslligada del coneixement personal directe. Aquest és un dels principals actius d’aquesta publicació: ¿quina percepció en tenen, d’en Fusté, les generacions que ja no el varen conèixer directament? Thais. Salvat, amb les seves il·lustracions, ens en comença a donar la resposta; això sí, una resposta plàstica, si voleu.

I ara anem als textos, als escrits d’en Josep Fusté de tota mena: lírics, satírics, prosa naturista, íntima, creences, pensaments… un floret no massa ampli representatiu d’allò que ell deia i pensava… i que després expressava al paper. El gruix principal és el material que veié novament la llum pública amb motiu dels actes que l’Ateneu i altres de les seves entitats adherides organitzaren el maig del 1998 sota el títol Josep Fusté, 20 anys en el record, en memòria seva. La majoria dels textos que ara es publiquen van ser interpretats pels Passerells Teatre-Estudi sota el títol “Amb el romaní als llavis”, i que es va estrenar als mateixos Baixos de l’Ateneu el 10 d’aquell mes, data del retrobament de les seves restes. Aquesta seria la “fitxa tècnica” esquemàticament exposada. Però encara penso que cal dir-ne més coses.

Així s’ha de tornar a remarcar el que ja altres vegades s’ha escrit i dit: hom pensa que al primer que li “vindria gran” tot això dels “homenatges” és al mateix Josep Fusté si realment hi pogués dir la seva. Per això, ja el 1998, les persones que estàvem al davant d’aquells actes —exposició, recull de treballs del premi que porta el seu nom, monogràfic de la revista Vent de Serè, escenificació de lectures de textos seus feta pels Passerells… vàrem intentar posar-hi tota la nostra cura per mantenir l’equilibri entre el fet de preservar i difondre la persona i la seva obra, però sense mitificar-la. I el primer pas, llavors i ara, ha estat —havia de ser- la concentració d’aquesta, evitar-ne la dispersió, el tractament sectorial o parcial, ja que les seves especials característiques porten molts problemes que amb voluntat de rigorositat i de respecte al treball de qualsevol persona no podíem obviar: entre tot el volum d’obres o documentació sortida de casa seva, hom ha d’enfrontar-se amb problemes de dispersió, difícil atribució sobre si realment un text, una fotografia,… era/és realment d’en Fusté, o simplement es trobava a casa seva perquè li va fer arribar un amic, o ell ho va utilitzar per a alguna de les seves activitats, sense ser-ne l’autor… i ara ja no és entre nosaltres per a aclarir-nos-ho.

Davant de tot això, experts jurídics ens van aconsellar fer “reserva” dels drets d’autor per part d’algun dels seus marmessors, o entitat dipositària —es va escollir el primer cas, però alhora combinant-lo amb el segon, ja que se n’ha fet cessió a l’Ateneu, que ho canalitza a través del seu Servei de Museu-Arxiu Josep Fusté, i del qual en constitueix el primer fons documental-. Òbviament, per encarar-se amb el treball que ara teniu a les mans, o qualsevol altre tractament sobre la documentació i obra d’una persona desapareguda amb connotacions de simbolisme col·lectiu, com és el cas, l’escollida és la millor fórmula —almenys és el que es fa normalment arreu- tot i que en el cas d’en Fusté hi va haver interpretacions malicioses, probablement més dirigides contra el marmessor —que signa aquest pròleg- que qualsevol altra cosa. És aquell tema tan alforgenc —que deia el mateix Fusté- que sovint volem “negar” la vàlua del treball d’una persona menystenint qualsevol de les seves iniciatives, no perquè siguin bones o dolentes al nostre parer, sinó simplement perquè les diu o proposa aquella persona que ens interessa “negar”. El fet és que l’obra d’en Fusté està “reservada”, i no precisament pel seu valor econòmic, que al mercat global ja ens podem imaginar quin és, sinó per treballar-la, preservar-la, estudiar-la, fixar-la i separar-la de la d’altres autors, que ara les característiques especials que ja hem comentat ens poden portar a confondre-les. De fet, aquesta ha estat la principal dificultat d’aquest recull. I aquesta és la tasca que s’ha de continuar fent al Servei de Museu-Arxiu Josep Fusté, amb condicions d’accés ben fàcils i clares: voluntat de treball dintre de les línies establertes que hem dit. I són senzilles. Es resumeixen fàcilment per als bons entenedors. Les portes per esdevenir soci de l’Ateneu, el Centre d’Estudis o qualsevol altra entitat adherida que vulgui treballar aquesta matèria són diàfanes i democràtiques, són les de qualsevol associació cultural.

Àngel Martorell Capella

Nota: El recull poètic Josep Fusté Grifoll (1923-1978) va ser publicat l’any 2000. Va ser editat per Els Passerells Teatre-Estudi  i l’Ateneu Cultural Josep Taverna. El volum recull 28 poemes de l’autor, entre els quals s’inclou “Jo en sé un excursionista” del qual ja n’hem parlat en aquestes pàgines i en el que pronostica la seva pròpia mort.