Vaig conèixer Ramon Amigó cap a l’any 1999. Em fou presentat per una historiadora de la literatura a la cèntrica Plaça del Mercadal. Tothom el coneixia com a «senyor Amigó». La meva relació amb ell fou progressiva, car era una persona reservada. No puc, per tant, relatar un tracte perllongat i de gran abast. La relació es limitava a la tasca que aleshores exercia a l’Associació d’Estudis Reusencs (AER) i a algunes vivències narrades per ell mateix, les quals poden aportar alguns elements humans de qui fou amic dels mots i de la geografia del Baix Camp.
Recordo que Amigó era vocal i corrector d’originals de l’Associació d’Estudis Reusencs —vaig ser-ne secretari uns set anys, entre 2000 i 2007—, entitat de la qual fou secretari entre 1959 i 1975 i president entre 1979 i 1997. Als anys vuitanta, Ramon Amigó formà part del circumstancial Centre d’Estudis Josep Iglésies (1986), associació que intentà d’activar noves recerques historiogràfiques de la comarca.
L’AER fou una entitat fundada el 1952 per sectors d’una burgesia amb sensibilitat cultural i per quadres de professionals. Nasqué amb la finalitat de publicar monografies d’abast local i comarcals del Baix Camp. Es tractava de treballs vinculats a la història, l’antropologia i la literatura de costums i de caràcter memorialista, els quals tenien per objecte la ciutat de Reus i la seva àrea d’influència. En aquesta avinentesa, la pulcritud i la minuciositat de les correccions fetes per Ramon Amigó, filòleg autodidacte, eren norma de cada original. Com a secretari, doncs, anava sovint a casa seva, un xalet situat al sud de Reus, a la urbanització Pàmies del camí de Salou, que compartia amb una de les filles. Li duia nous treballs per corregir i revisar. Aleshores era quan la fèiem petar una estona entorn de fets de la seva època i, en ocasions, també comentàvem qüestions d’activitat política local i del país. A poc a poc, però, el tracte fou més distès i m’anà comentant fets en què havia participat.
La pràctica excursionista aportà a Amigó el coneixement íntegre del marc territorial: des del Camp als Pirineus
Amigó em comentava records de la seva etapa a l’Associació Excursionista de Reus, de la qual fou president entre 1956 i 1960. Es tracta d’una entitat fundada el 1947 que encara espera una recerca aprofundida pel que fa a una dinàmica que anà més enllà de l’excursionisme estricte, com mostren algunes de les activitats publicades al seu Butlletí. La publicació, val a dir-ho, fou catalanitzada per Amigó. De la seva etapa a l’entitat excursionista evocava excursions grupals realitzades entre finals dels anys quaranta i seixanta. M’anava explicant la seva relació amb qui fou un dels seus referents fonamentals, l’activista Joaquim Santasusagna Vallès (1899-1982), historiador autodidacte, autor del monumental estudi d’història literària i social, Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900 (1955, amb peu d’impremta de 1949). Santasusagna i Josep Iglésies Fort (1902-1986), l’altre prohom reusenc, geògraf i humanista de pedra picada, foren els dos referents intel·lectuals i humans amigonians. Tant fou així que ambdós excursionistes, autors de la primera edició de Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena (1929), es fixaren en l’excursionista i toponimista Amigó perquè col·laborés en l’ampliació d’aquest volum —per exemple, en els noms de lloc i dades de situació. La nova edició es va publicar el 1960 via subscripció popular endegada un cop fou enllestida l’obra, el 1958. Es tractava de la primera guia editada en la nostra llengua després de 1939 i fou rebuda amb acceptació unànime dins els rengles excursionistes del país. La pràctica excursionista aportà a Amigó el coneixement íntegre del marc territorial: des del Camp als Pirineus.
Més enllà, però, d’aquesta participació cal remarcar que el recorregut pel país induí el jove estudiós a treballar en el camp de l’onomàstica: de la toponímia a l’antroponímia. Estudiar, doncs, la relació entre excursionisme cultural, o sociològic, i els orígens de la recerca toponímica fou un objectiu —fonamental— de la investigació.
L’excursionisme científic, oposat al lúdic, fou, doncs, el cavall de batalla de l’Associació Excursionista de Reus i de Joaquim Santasusagna, el qual a través d’assaigs com Memòries d’un excursionista insistia en la idea de continuar la tasca d’estudi del territori endegada pels excursionistes —positivistes— vuitcentistes. L’excursionisme —una primera columna de suport amigoniana— com a mitjà de consciència geogràfica i nacional fou una pedra de toc en la trajectòria d’un jove Amigó.
En aquest ambient —on encara es copsava una continuïtat noucentista— fou alumne de les classes nocturnes de francès, anglès i català a casa de la mestra Teresa Miquel i Pàmies (1900-1988), deixebla de Pompeu Fabra. El guiatge normatiu de Teresa Miquel, element conformador d’una consciència lingüística, fou equivalent a l’estima pel territori i del país representats per Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies. Cal tenir en compte que l’aprenentatge de llengües possibilità Amigó de treballar com a traductor a les principals empreses reusenques exportadores de fruita seca i viatjar a Ginebra i a Londres, oportunitat que li aportà algunes relacions culturals.
Amigó també em comentava, en aquest ambient de relacions i de formació de nuclis, la participació en tertúlies i activitats (semi) clandestines organitzades per la Secció de Literatura del Centre de Lectura de Reus i la seva plataforma «Amics de la poesia», constituïda el 1949. El Centre fou la casa moral de l’onomasiòleg; en corregia la Revista i en fou president entre 1973 i 1975 —en un context en què el seu tarannà en la presa de decisions cobrava singularitat enmig de l’impuls de noves generacions d’estudiants que volien rejovenir culturalment, amb encerts i limitacions, l’ateneu centenari. Alguns actes d’oposició al pannacionalisme espanyol franquista tenien, als anys quaranta i cinquanta, autèntic sentit polític: la lectura de poemes en fou un senyal —els anomenats «maquis poètics» en indrets muntanyencs de difícil accés amb companys que començaven a fer les primeres passes literàries com Josep Maria Arnavat i Xavier Amorós. També cobrava sentit la intervenció amigoniana en revistes informals juvenils, com fou el cas de Delta.
L’excursionisme, l’estudi de la llengua i la iniciació autodidàctica en els estudis de l’onomàstica —toponímia i antroponímia— anaven de bracet, i constituïen, en el cas d’Amigó, una unitat «metodològica». Amb l’activista Albert Manent Segimon (1930-2014), que als anys cinquanta i seixanta havia bastit una autèntica xarxa de relacions cíviques subterrànies, començà a fer les primeres passes en l’estudi dels noms de lloc i de persona. Aquest començament el dugué a l’obtenció del premi Eduard Brossa, concedit per la Societat de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans. El guardó comportà la publicació del seu primer treball onomasiològic, Els topònims de la ciutat i del terme de Reus (1957). La fita possibilità que a començament dels anys seixanta Joan Coromines cridés Amigó a col·laborar en l’Onomasticon Cataloniae. Aquesta etapa, que podem concebre de projecció, comptà amb la col·laboració (des de 1960) —via Albert Manent i Josep Iglésies— a la revista Serra d’Or i amb la publicació d’Els topònims del terme municipal i poble de la Mussara (1963) i Toponímia i termes municipals i nuclis de població de Castellevell del Camp i d’Almoster (1968). Cal no menystenir, però, que la vasta recerca per les comarques del Camp adoptava, en ocasions, la forma de composicions literàries, metàfores humanitzadores del terrer —com la figurativa «Esquena mascla del Montsant». L’onomàstica, segona columna del treball amigonià, era una capsa de Pandora.
Cal remarcar que en aquesta disciplina Amigó exercí un mestratge envers noves generacions d’estudiosos. La formació d’una «Escola del Camp de Tarragona» és una conseqüència de l’establiment d’una metodologia pròpia adreçada a la recol·lecta de mots i renoms i a la redacció d’una introducció sociohistòrica de cada vila objecte d’estudi. Els treballs que se’n derivaren tenien un doble objectiu: la comprensió de concepcions dels informants vilatans (dimensió antropològica) i la recuperació de llindes i noms que articulen una comunitat i un món de vida. Aquesta manera de treballar fou aplicada, per exemple, a l’estudi dels topònims i antropònims de Prades Noms de lloc i de persona del terme de Prades, monografia publicada el 1985 i prologada per un dels mestres de Ramon Amigó, el filòleg Enric Moreu-Rey.
La trajectòria amigoniana no es limita a l’estricte cercle reusenc, sinó que aprofundeix en el coneixement d’altres àmbits culturals i cívics del Principat
Ara bé, en l’àmbit del treball cultural cal situar Amigó, juntament amb Robert Miralles i Teresa Miquel, en l’organització dels cursos de llengua per correspondència de Reus estant. El 1961 el tàndem Miralles-Amigó, a través de la vinculació amb el mestre Joan Triadú, integrant de la Junta Permanent de Català de l’Òmnium Cultural, anà articulant una xarxa territorial d’aprenentatge de la llengua que abastava, si més no, l’Alt Camp, el Tarragonès, el Priorat i l’Alt Penedès. Es tractava de les famoses «trameses», plec d’exercicis enviats als alumnes que havia de ser retornat als professors. Es pot dir que un sector de la població del territori nascut entre la segona meitat dels anys quaranta i els anys cinquanta passà pel mestratge de Robert Miralles i Ramon Amigó. Mestratge que Amigó feu extensiu a partir de 1966 amb els cursos de llengua —primer per correspondència i després presencials— del Fòrum Joventut, associació informal de joves situada al número 2 del carrer Abadia, que tingué activitat —a l’ombra del compromís del consiliari Andreu Tomàs Àvila de la Prioral de Sant Pere— entre el novembre de 1964 i el 1977. Amigó —que col·laborà ocasionalment a la revista de l’entitat, Diàleg— hi anava a recollir els exercicis dipositats en una bústia oculta. Tot plegat es tractava d’una tasca endegada fonamentalment entre els anys seixanta i setanta. L’ensenyament de la llengua, que Amigó mateix relatà a L’ensenyament de la llengua des de Reus, sota el franquisme (1994), fou la tercera columna que en definia la trajectòria.
La vida intel·lectual de Ramon Amigó explica el significat d’una època —anys quaranta-setanta— que forní la desclosa de noves iniciatives civicopolítiques. En aquest sentit, la trajectòria amigoniana no es limita a l’estricte cercle reusenc, sinó que aprofundeix en el coneixement d’altres àmbits culturals i cívics del Principat. Aquest aspecte és rellevant perquè la microhistòria, que és on s’encabeix el recorregut vital de l’onomasiòleg, no ha de confondre’s amb l’eixorc localisme.
NB. El lector interessat en la trajectòria de Ramon Amigó pot llegir-ne l’assaig memorialístic Homenatges, debats i records de muntanya (2005). La seva darrera obra científica publicada en vida fou la miscel·lània Onomàstica i llenguatge. De cap a cap del país (2011). Una setmana abans del seu traspàs m’autoritzà a fer-ne un retrat biogràfic, Ramon Amigó, pedagog del territori (1925-2011): aportació a la sociabilitat cultural (2013).
Xavier Ferré Trill
