En una tarima elevada amb un pupitre antic de l’escola i una pissarra amb la “consigna” escrita:
“España es una unidad de destino en lo universal”
L’Antoni entrarà primer fingint impaciència mirant el rellotge i a un costat i l’altre. I diu:
Antoni – Potser trobareu estrany que hi hagi dos pregoners de la Festa Major, al menys així estava previst, i de moment, per sorpresa meva, em trobo sol, però cal començar amb puntualitat i l’altre ja s’ho farà. El cas és que, l’Ajuntament aquest any ha volgut atorgar l’honor de fer el Pregó de la Festa Major a la revista Informatiu d’Alforja, que aquest estiu ha deixat d’existir després de vint-i-dos anys d’estar entre vosaltres, i com coincideix que, el Gonçal i jo, som les dues persones que ens hem fet càrrec de la revista, durant aquests anys, per això estem ara aquí. El punt culminant de la nostra amistat han estat aquests anys en que hem portat a terme la tasca de la revista, ha estat un treball intens i enriquidor, sempre hem coincidit en la línea de la revista però, sobretot, hem gaudit en la feina de poder deixar constància escrita de la vida del nostre poble, durant més de dues dècades. Però… tot va començar fa molts anys en un pupitre de l’escola de la Peixateria…. I aquest home sense aparèixer tot i que li he recomanat pel damunt de tot, puntualitat.
Poc després apareix el Gonçal, tot sufocat i comença el PREGÓ:
Gonçal – Ave Maria Puríssima!
A – Què t’empatolles ara…!
G – Doncs que al veure el nostre estimat pupitre, en el meu imaginari se m’ha fet present aquell xarneguet que, al principi de la dècada dels cinquanta del segle passat, travessava per primer cop i a mig curs el llindar d’aquella desmanegada escola de la Peixateria, sentint clavades totes les mirades dels que des d’aleshores serien el meus nous companys. El mestre senyor Ildefons Pla em va fer seure al pupitre tot just al costat de l’Antoni Pujals. Recordo que és allí on ens vam conèixer i fruit de les complicitats, de les confidències, dels ajuts d’uns i altres a l’hora de copiar-nos mutúament, va anar covant-se una amistat que és perllongava més enllà de les esgavellades parets de l’escola.
A – No emboliquis la troca: avui que havies d’haver arribat puntual, has fet tard. Ja saps que et toca d’hissar la bandera i que t’esperem tots plegats per cantar allò tan bonic de “que en España empieza amanecer”?
G- I tu ja has escrit la “consigna” d’aquesta setmana?
A- Què no t’has mirat la pissarra? : “España es una unidad de destino en lo universal”.
G- Ara entenc perquè Catalunya vol fotre el camp: perquè no vol ser ni una “unitat” ni una “desena” ni una “centena” de “destino en lo universal” d’aquesta Espanya. Els catalans mai hem estat per desxifrar galimaties enrevessats i això no hi ha qui ho entengui. Quines bestieses!.
A – Al poc temps d’haver arribat tu a Alforja, va venir un mestre nou molt jove. En la seva primera classe a la pissarra hi havia escrit: Francisco de Asís Cortiella Odena. Sota el seu nom les paraules “puntualidad, trabajo, disciplina”. Així va començar la primera gran lliçó del que, seria el nostre mestre. Fil per randa va esgranar una declaració de principis i tots plegats, tinguérem la impressió que, de cop i volta, un mestre ens parlava en un llenguatge nou adreçat a futurs homes. Foren dos cursos viscuts amb la intensitat de les coses estimades.
G- M’agrada endinsar-me en la comparança del nostre recordat mestre, amb el sembrador de la paràbola evangèlica. El seu tarannà, les seves lliçons s’esdevenien en una llavor caiguda en bona terra. Encara m’emociono quan se’m fa present explicant amb una claredat entenedora les parts mes complicades de qualsevol matèria. Res li era aliè. Era tot un plaer sentir-lo explicar la lliçó tot endreçat amb un anècdotari variat, enriquit de matisos. De la història més propera sempre hi va passar de puntetes. Les ferides restaven encara obertes i potser no calia remenar-ho. D’altra banda les instruccions que venien de “més amunt” no deixaven ni tan sols la més petita escletxa. No oblidem mai que tot s’havia d’expressar “en la lengua del imperio”. De tant en tant, però, tenia la gosadia de desenvolupar la lliçó en català. Aleshores es superava a si mateix. Ens ensenyava coses que no estaven en el programa de l’escola primària: àlgebra, trigonometria, el teorema de Pitàgoras o el d’Euclides…. i d’altres en que no tenia obligació, però el seu sentit pedagògic li ho feia transmetre. Cal dir-ho: per a nosaltres tot un esdeveniment.
A – Pel nostre poble ha quedat en el record la imatge d’aquell mestre jove, sempre envoltat de canalla passejant pels carrers i places del poble. Per a ell, foren anys de plenitud, abocat en cos i ànima als seus alumnes. Quan va marxar d’Alforja, deixava al seu darrera els fonaments, la forja de tota una generació, perquè tots nosaltres tenim l’orgull de pertànyer a la que, sens dubte, podríem anomenar “la generació Cortiella”. Fins aquí el nostre homenatge a aquella desmanegada i estimada escola de la Peixateria. Sense ella, sense aquell vell pupitre, mai oblidat, l’amistat dels dos bojos que avui us parlen, mai hagués estat possible, vàrem ser companys de pupitre en aquella destartalada escola i així va ser com va néixer una amistat que encara avui en dia existeix.
“Baixar a Reus” perquè ens calia encarregar el vestit que havíem d’estrenar per Sant Miquel
G – Antoni: Saps el que és la nostàlgia?
A – Voldria creure que és el que acabem de fer…
G – Em refereixo a la nostàlgia de la Festa Major, que per això estem fent el pregó.
A – Tu diràs…
G – Doncs la nostàlgia de la Festa Major resta simbolitzada per un personatge que d’ençà uns anys fa acte de presència aquests dies al nostre poble. Et parlo de l’Antoni Freixes de cal “Bocaixa”, que se’n va anar molt jove amb el seu germà l’Avelí al Brasil i ara s’ha deixat veure alguns anys coincidint amb la Festa Major, vestit impecablement de vint-i-un botons recordant, sens dubte les festes majors, mai oblidades de la seva joventut, quan tothom volia estrenar el millor tratge perquè calia anar impecable i per això… Res millor que baixar fins a Reus -compte amb l’expressió: “Baixar a Reus” Tot un esdeveniment, perquè ens calia encarregar el vestit que havíem d’estrenar per Sant Miquel: Carrer Monterols avall, carrer Llovera amunt, plaça Prim, Sastreria Ferrando, la Non Plus Ultra o la Casa Pujol i el sastre Cantenys, que pujava de Reus a Alforja a prendre les mides i les sabates a la casa Fortuny. Per la Festa Major s’havia d’anar encorbatat i era una obligació anar mudat fins l’últim detall. Ara entenc la teva i la meva nostàlgia de la nostra Festa Major. Una nostàlgia que no m’ha abandonat mai en el decurs de la meva vida. Alforja i la seva Festa Major ha estat sempre present en el meu pensament i poques vegades he deixat de fer acte de presència.
Una cosa que voldria recordar de la meva infantesa referent a la Festa Major, és la matança del bou
A- Una cosa que voldria recordar de la meva infantesa referent a la Festa Major, és la matança del bou, que començava el dijuni del dijuni, era tot un espectacle veure l’esplanada del “matadero” ara en diuen escorxador, plena de criatures assegudes a terra i allí a dues passes el materife d’un certer cop de mall a la nuca del bou el deixava mort a l’acte. Aleshores, a la vista de tothom, el penjaven i li treien tota la pell. Avui en dia aquest espectacle seria inconcebible. Després de trossejar-lo es duia a la carnisseria i la gent a la vigília de la festa podia anar a comprar el tall de bou, per fer el rostit de Festa Major.
G- I no oblidem la Missa Solemne del dia de Sant Miquel presidida por “nuestras dignísimas autoridades” que feien l’entrada a l’església atapeïda de gom a gom, pel passadís central amb una parsimònia estudiada, sovint acompanyats de l’orquestra. Al bell mig la figura inconfusible del Mossèn de la nostra infantesa, amb la seva capa, ben tibat i un caminar de suprema elegància. La missa segons llegeixo en un vell programa d’aquells anys, esdevenia en “Honor de nuestro excelso patron San Miguel Arcàngel: Oficio Solemne cantándose la misa de pontificalis del Maestro Perosi. Ensalzará las glorias del Arcangel el Reverendo Padre Rosendo, Capuchino de la residencia de Igualada.
A – I després de la missa la cobla-orquestra oferia l’audició de sardanes i els cafès s’omplien pel vermut tradicional: patates, olives, sifó i un botelló de vermut, l’economia no donava per més, previ a l’àpat extraordinari de Festa Major en el que no hi podien faltar els canelons fets a casa, aquells canelons inoblidables que cuinava la meva mare i que tu, més d’un any ens havies acompanyat a dinar a casa.
Cal remarcar l’absència de diversions i entreteniments pels més petits, la majoria d’anys no hi havia res de res, cap atracció es dignava a venir, signes de la misèria de l’època, no hi havia inflables, ni un simple trenet, un any van venir uns “cavallets” i el seu record el vam gaudir durant uns quants anys, només venien alguna paradeta de tir, amb escopetes de balins i alguna tómbola. Però d’atraccions per la jovenalla durant molts anys, repeteixo, res de res. El que no fallava cap any era el torneig de tir al plat, els caçadors eren un grup nombrós i això el feia molt concorregut.
G – Tornant a la nostàlgia, vull recordar que en aquells anys, la Festa Major restava organitzada per la Comissió de Festes en la que hi participava el jovent en la contractació de les orquestres, després s’esdevenia la confecció del programa i s’havia de cercar la publicitat per sufragar el seu cost. No cal aclarir que la Junta no disposava ni de cinc cèntims i el primer pas recordo que era el d’adreçar-se a la Farmàcia Miranda de Reus per oferir-los-hi la pàgina de la contraportada i mil pessetones més que els hi afegia la senyora Consol Miranda pel lloguer d’un palco. Pel nostre poble varen desfilar per la sala de Cal Quim o l’Arrabassada, orquestres de “primera divisió” i d’absoluta celebritat com “Els Verds de Mataró”, “Montgrins”, “Costa Brava”, “Caravana” i, fins i tot “el cavaller de la cançó” Jorge Sepúlveda que va venir a cantar els seus boleros amb el seu celebrat “Mirando al mar, soñé…” que deixaven un record inoblidable. Qui, de la nostra generació, no recorda l’Orquestra Fatxendes, un conjunt de Sabadell únics per organitzar disbauxa i gresca?. Tampoc podem oblidar la Festa Major de l’any 1959, en que l’aiguat de Sant Miquel ens va deixar sense llum, però no ens vam acovardir i vam continuar el ball amb llums de petromax i els músics sense vocalista, amb els instruments de corda i vent.
A- Veníem d’una època en que no hi havia cotxes particulars, per això la gent es movia poc, no es viatjava com ara i els parents o amics que vivien lluny aprofitaven l’ocasió de la Festa Major per veure’s i conviure plegats uns dies i les àvies que eren les que dominaven la cuina preparaven uns grans àpats de plats variats, era una trobada esperada després d’un any o més sense veure’s.
Després d’un bon dinar era costum anar a fumar-se un puro al concert, on en una atmosfera carregada de fum, s’escoltava amb emoció unes peces de música clàssica i del folkclore tradicional, era la gran ocasió de sentir música en viu, ja que durant l’any ja no hi havia més ocasions, hem de tenir en compte que Alforja havia estat un poble de músics, durant molts anys el nostre poble havia gaudit de dues orquestres.
Cal tenir present aquella mítica instantània de “Beneint els camps”, un contrallum a trenc d’alba dalt de la Miranda.
G- També cal afegir que, mitjan la dècada dels cinquanta l’Agrupació Fotogràfica va començar a organitzar el primer concurs fotogràfic medalla Puigcerver de temes alforgencs i que durant molts anys l’exposició de fotografies va omplir un espai en cada festa major. Cal tenir present aquella mítica instantània de “Beneint els camps”, un contrallum a trenc d’alba dalt de la Miranda, contrastant la blancor de la Sagrada Forma dins la Custòdia, envoltada per la fumera de l’encens, signada pel nostre inoblidable fotògraf Jordi Olivé.
A la Sala Parroquial o Centre Alforgetà, l’Acció Catòlica feia la seva festa major paral·lela amb sarsueles i obres de teatre de bona qualitat, la majoria d’anys a càrrec de la companyia Bràvium de Reus. Però el plat fort de la Festa Major era el ball de nit, perquè les vesprades de Festa Major, per tradició la gent la dedicava a les sessions de cinema, el nostre inoblidable Pepolla s’esmerçava en projectar les pel·lícules de l’actualitat d’estrena més recent. La vegada que jo recordo haver vist el públic sortir més satisfet del nostre enyorat Cine Teatre Nou, va ser amb la pel·lícula “Escuela de sirenas”, al·lucinats per l’escot generós i les cuixes impressionants de l’Ester Williams.
La nostra Orquestra Selecta s’encarregava de posar-hi un digne punt i final a la nostra Festa Major.
No podem acabar el nostre recorregut nostàlgic sense el darrer dia – el dia del Gos- la nostra Orquestra Selecta s’encarregava de posar-hi un digne punt i final a la nostra Festa Major. La gresca i la disbauxa s’allargava fins a la matinada als sons de pasdobles, boleros, valsos, amb la trompeta inimitable del Miquel Llaberia interpretant el mambo “Miniatures” i la rauxa final als sons de “La Raspa” “La Conga” i l’interminable “Corrido mexicà”. Sens dubte, eren altres temps i a nosaltres, penjats dels nostres records ens envaeix un vent de nostàlgia que no és altra cosa que la malenconia d’una joventut que ja no tornarà mai més.
A – Els que ja tenim certa edat, entenem que els temps han canviat, mai sabrem si a millor o a pitjor, simplement són diferents. Les Festes Majors ara han recuperat presència al carrer, d’això no hi cap dubte: Diables amb els seus correfocs, matinades diabòliques, cercaviles de gegants i cap-grossos, grallers i tabalers, els inflables i els boti-boti infantils. Els actes més multitudinaris i amb més presència de personal es fan als carrers i places. Els balls i concerts han perdut aquella pàtina d’esplendor i ara és conformem amb qualsevol conjunt perquè el jovent que és qui mou tots els saraus han trobat altres al·licients que els omplen més. Ara el que predomina són els balls que comencen passada la mitjanit i fins avançada la matinada amb un conjunt o un bon Disc Jokey. L’arribada del cotxe ho ha trasbalsat tot i això permet que jovent procedent de llocs pròxims i llunyans, vinguin a les nits a participar en les nostres festes. Degut a que ara la majoria de la gent d’Alforja treballa fora de la Vila, fins i tot la Festa Major és traslladada al cap de setmana més proper quan abans això importava més aviat poc, perquè la collita pràcticament ja la teníem dins de casa i el 29 de Setembre, diada de Sant Miquel esdevenia en el gran dia, el de l’estrena dels nostres millors vestits i sabates i ara, amb uns texans i mànigues de camisa, en tenen més que suficient. Però hem de donar pas als joves, que al cap i a la fi, representen el futur. Ens quedem amb el caliu de la Festa, de la nostra festa gran per la que hem de lluitar i no deixar-la esllanguir per un oblit pietós.
G – Bé Antoni, perquè no deixem a banda la nostàlgia i parlem del nostre estimat INFORMATIU. Recordes on va començar tot, com va dir el Piquè en la celebració de l’últim triplet del Barça?
A la primavera de l’any 93, a l’empara dels Amics d’Alforja, jo havia posat en marxa un senzill INFORMATIU de vuit pàgines.
A – Com pretens que m’hagi oblidat? A la primavera de l’any 93, a l’empara dels Amics d’Alforja, jo havia posat en marxa un senzill INFORMATIU de vuit pàgines amb un format d’una quartilla i on escrivia una declaració de principis que els reblava escrivint: “Avui dia és necessari que l’esperit de qui fou fundador dels “Amics d’Alforja” es reflecteixi en l’actuació de l’Entitat i dels seus socis. En Josep Taverna i Martínez va aconseguir que els alforgencs deixéssim les diferències que ens separaven i que, al voltant dels Amics tothom se sentís units per una sola causa: ALFORJA”. Un any després, quan tot just havia sortit el cinquè número de l’INFORMATIU, ho recordo com si fos ara, en un matí d’Aplec i sota l’acollidora ombra de l’obac de Sant Antoni, et vaig anar a trobar assegut al costat de la font. Jo, amb l’últim exemplar de l’INFORMATIU, acabat de sortir, et vaig exposar raons perquè acceptessis col·laborar en la tasca engrescadora en la que m’havia embolicat un any enrera.
“quan vaig decidir-me a tirar endavant amb l’INFORMATIU, ja comptava amb tu encara que no ho haguéssim parlat mai”.
Expressament, vaig entestar-me en fer-te memòria de la teva estima apassionada per aquest poble que em consta molt sincera, perquè et conec i vaig recordar-te al mestre Josep Taverna que tants silencis ens va ajudar a entendre i que no va poder veure realitzat el somni d’un mitjà de comunicació a nivell local. I posant-me un xic solemne, vaig afegir: “Pel damunt de tot t’ho demano per la nostra amistat. Guarda’m el secret: pensa que quan vaig decidir-me a tirar endavant amb l’INFORMATIU, ja comptava amb tu encara que no ho haguéssim parlat mai”.
G – Doncs sí, em vas tocar la “fibra” al fer referència a la “nostra amistat”. Era l’argument més que suficient perquè em decantés a acceptar sense cap altra condició el teu oferiment. En el número següent ja apareixia la meva primera col·laboració que vaig voler dedicar-la a aquell home carismàtic que va fer realitat una utopia, el mestre Josep Taverna i Martínez, sota el títol de “Un somiador, per un poble”.
A – Un incís: Permeteu-nos amics convilatants que en aquest pregó fem referència, amb certa recança –puc assegurar-vos que a cap dels dos ens agrada’t mai parlar de fets personals – però tenen molt a veure amb el germen i realitat de l’INFORMATIU desaparegut del que, sortosament, em aconseguit assolir vint i dos anys –que es diuen aviat-, farcits d’il·lusions.
G – L’Antoni, un cop aconseguit el compromís, se’n va anar a tombar pel recinte de l’ermita deixant-me sol amb les meves cabòries, barrinant les seves darreres paraules “T’ho demano per la nostra amistat…” En aquell matí d’aplec, bressat pels sons melangiosos de la tenora, absent a tot el que m’envoltava, de cop i volta se’m van fer presents el temps en que compartíem els jocs dels “patacons”, de la “baldufa”, de pilota amb altres companys… però ves per on que, gairebé sense adonar-nos-en, vàrem començar a compartir en comú una afecció desmesurada per la lectura.
A – Lentament, inexorablement, ens arribaria l’adolescència, l’època indecisa de les preguntes sense respostes. La nostra amistat es va refermar. Vàrem canviar el patufets per llibres no sempre autoritzats. Eren moltes les coses que no ens encaixaven i calia anar més lluny d’aquells silencis impenetrables. Començàvem a descobrir que ens havien pispat la història. Llegíem amb avidesa tot el que ens arribava a les mans, ja fos diaris, fulletons clandestins i ens vàrem acostumar a esbrinar “entre línies” qualsevol escletxa per separar el gra de la palla de la retòrica oficial. Eren nits de ràdio, escoltàvem emissores llunyanes: Radio París, la BBC de Londres, Ràdio España Independiente – la mítica “Pirenaica”- i per les ones hertzianas ens arribaven vents de llibertat i l’esperança d’uns canvis impossibles que l’endemà al vespre ens impel·lia a retrobar-nos després de la feina per comentar-ho.
G – Anys a venir, amb els primers balboteigos de la joventut, per circumstàncies de la vida, vaig haver d’espavilar-me per cercar feina a Barcelona. La nostra amistat però, va continuar intacta. Aleshores l’economia, més aviat minsa, i les comunicacions prou difícils feien que els retrobaments no sovintegessin gaire. Lluny, molt lluny dels impensables avenços tecnològics d’avui dia: mòbils, internet, Wasaps, mails – vàrem iniciar una correspondència que encara guardo com un tresor molt preuat en una carpeta atapeïda i que significava l’entranyable lligam amb uns records, un poble que m’estimava amb bogeria, uns amics, en uns temps difícils i a l’ensems inoblidables.
Recordo que vàrem decidir encapçalar les cartes amb un pensament del filòsof Pascal “Les veritables amistats, son eternes” perquè sempre hem tingut la ferma convicció que la nostra amistat esdevé indestructible i, pel damunt de qualsevol dificultat i diferència de criteris, sempre hem trobat l’equilibri necessari per posar-nos d’acord, sense cap esforç.
A – Cartes on jo, guanyat definitivament per la nostàlgia de l’absència del Gonçal a qui sempre he considerat el meu millor amic, li recordava les nostre xerrades, les nostres esperances d’un món més lliure, com si fossin dos personatges d’en Raimon quan canta:
“les nits que ens passàvem
caminant, amics
pels carrers d’Alforja…
Parlàvem de tot
i del bé i del mal.
Amb poques coses clares:
l’incertesa del futur,
l’avidesa d’uns infants.
Les caminades a les nits d’estiu
les tinc avui al davant,
amunt i avall…
“adjunt de direcció” un títol que no dona per emmarcar-lo i penjar-lo en una paret del menjador però que m’omple d’un orgull
G – Mai hauria sospitat que la decisió que vaig prendre aquell matí d’aplec a l’ermita de Sant Antoni, em donés satisfaccions tan pregones. Poc a poc vaig implicar-me cada cop més en la realitat de l’INFORMATIU i, uns quants números més endavant, l’Antoni em sorprenia posant-hi als crèdits de la revista, davant el meu nom, el referent: “adjunt de direcció” un títol que no dona per emmarcar-lo i penjar-lo en una paret del menjador però que m’omple d’un orgull absolutament legítim.
Han estat vint-i-dos anys, viscuts intensament, apassionadament i que, a nivell personal m’han permès revifar el meu vell idil·li amb aquest poble, recuperant amistats, vivències, lligams indestructibles que van néixer en aquella inoblidable escola de la Peixateria i que ja havia arribat a creure engolits en el remolí inexorable del temps. Amb l’Antoni, ho comentem sovint: “aquestes pàgines de l’INFORMATIU són el resum d’una veritable amistat que han fet possible fins a la nostra incipient jubilació, el nostre definitiu retrobament…” Jo també voldria tornar a les caminades de les nits d’estiu de les que canta en Raimon, fent costat a l’amic mai oblidat, amunt i avall i, lluny de qualsevol temptació de petulància, crec endevinar un pensament únic: “ T’HO DEVÍEM ALFORJA !!
A – Per acabar, hi ha un tema que no podem deixar de banda. Catalunya està vivint uns moments històrics i hem de ser conscients de la importància del que està en joc. Després de 300 anys d’haver perdut les nostres llibertats, ara per primera vegada podrem decidir si volem recuperar-les i ser lliures. Diumenge que ve, el dia 27, no podem fallar, ens cal actuar amb consciència per la dignitat de Catalunya.
G- Alforgencs i alforgenques, amics tots: Permeteu-me una recomanació que, tal vegada no sigui la persona més adient per fer-vos-la arribar: La vida no és compta per anys, sinó per moments puntuals i els moments són, senzillament, aquells que no s’obliden mai. Perquè no hi ha res més meravellós que mirar enrera i dibuixar un somriure de satisfacció d’orella a orella:
Visca, visca, visca sempre la nostra FESTA MAJOR.
Antoni Pujals i Gonçal Évole
