Com a part d’un projecte amb el qual es pretén rescatar i donar a conèixer al públic un dels nostres més preuats patrimonis: els pous de gel o neveres, iniciem una sèrie de 4 articles on parlem de cadascuna d’elles. Ens sembla oportú aprofitar el treball de Josep Sànchez Moragues publicat a la revista local “Vent de Serè” 1998. Un treball que a la vegada es nodreix de la recerca duta a terme sobre aquest tema per Ramon Amigó i Anglès i recollida en el volum “Neveres pre-industrials (Pous de neu) al Camp de Tarragona”(1987) llibre que certifica l’existència de trenta-set pous de neu, quatre d’ells al terme d’Alforja: Nevera del Metge, Nevera de Ginoteta, Nevera del Paí i Nevera del Toribio. Josep Sànchez Moragues li va fer de guia a Ramon Amigó al seu pas per Alforja, aquest detall també apareix relatat en els articles. (Redacció)
Introducció a l’estudi dels pous de neu o neveres
Dedico aquest article a Ramon Amigó i Anglès, un reusenc polifacètic en diversos camps de la cultura autòctona i homenatjat l’any passat amb el títol de soci d’honor del Centre de Lectura de Reus. Alhora li agraeixo el permís per a furgar en el seu llibre “Neveres pre-industrials (Pous de Neu) al Camp de Tarragona” per tal de fonamentar aquest meu petit treball d’àmbit local. En concret, el primer paràgraf és un fragment extret del Pròleg del llibre (pàg. 7 i 8) escrit per Lluís M. Albentosa Sànchez, Catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona.
La neu ha tingut nombroses aplicacions, tant en la indústria tradicional com en l’economia domèstica. La seva utilització es va començar en els temps antics per refrescar begudes i en medicina. Més tard, encara que en una proporció més petita, se la va fer servir per la conservació d’aliments. A Espanya, durant l’edat mitjana, probablement per influència dels àrabs, se n’havia difós l’ús, principalment per a refrescar begudes; se’n troben moltes referències a llibres de cuina medievals, i en els comptes de la casa reial de Pere II el Gran hi ha partides corresponents al consum de gelats. Aquestes breus referències basten per explicar que durant el segle XVI el seu ús aconseguís una difusió important i que fos objecte d’una activitat econòmica, en alguns sectors molt dinàmica. Aquesta activitat requeria unes construccions per a la conservació de la neu i el gel, uns mitjans de transport per a la comercialització i, evidentment, una organització. D’aquesta manera, amb anterioritat a l’aparició del frigorífic, en els municipis en els quals s’enregistraven nevades, fins i tot en petits municipis, era freqüent que s’emmagatzemés neu i gel durant els mesos d’hivern. Òbviament aquest emmagatzement es feia en llocs frescos, moltes vegades en dependències dels soterranis de les cases, i fins i tot d’esglésies, però sovint en pous construïts a aquest fi. En qualsevol cas, es tractava sempre d’una excavació seca, oberta a la roca o revestida de rajola, i amb desguassos per la part de baix. Sembla justificat que als països mediterranis, amb unes temperatures elevades durant bona part de l’any, la utilització de la neu i del gel aconseguís una popularitat extraordinària. En aquest domini, sembla lògic que fossin les muntanyes, amb règims tèrmics més suaus i amb una presència de neu més perllongada, les més beneficiades per aquesta activitat, que va poder arribar a animar la vida econòmica d’algunes comarques; no es pot oblidar que en aquelles regions en les quals la caiguda de neu era important, un bon nombre de persones, els nevaters, es dedicaven a aquesta activitat, d’una manera més o menys permanent.
Neveres de gel d’Alforja: La Nevera del Metge
Aquell hivern dels anys vuitanta em portaren un encàrrec de l’amic reusenc Ramon Amigó. Amb el Ramon ens havíem relacionat un cert temps quan ens trobàvem els Professors de Català de la zona del Baix Camp. Però ara no em demanava pas per això. Ell estava embrancat en un estudi de les neveres de “pous de gel” del Camp de Tarragona i em pregava si el podia acompanyar a recórrer les del nostre terme. Evidentment, li vaig dir que sí.
Érem en un diumenge de febrer. Feia un temps fred, aspre, desagradós…. El Ramon no es féu esperar. Comparegué amb puntualitat anglesa. Deixà el cotxe davant de casa i emprenguérem a peu cami de la nostra comesa.
De seguida, en ser a la Creu de Pedra, baixarem pel dret a traspassar la riera i enfilar el camí de la Pedragosa. La riera portava un petit doll d’aigua ornat per les dues bandes per sengles rebaves d’un bon gruix de gel. Havent-la travessada caminant per unes passeres de pedra, fets només uns quinze o vint metres de camí, a la nostra esquerra la bassa de la finca ens mostrava una notable capa de glaç fins a recobrir la carena de les parets que restaven embellides per unes candeles de formes capricioses que la gelada de la nit havia anat configurant.
Uns vint metres més amunt, a la dreta, la nevera. Ja sense cúpula, les parets mig enrunades, amb la finestra encara perceptible i tot l’interior poblat d’heures i esbarzers.
El Ramon prengué les mesures aproximades del pou en runes i en va anotar algunes característiques en la seva “llibreta bloc de camp”. Després de fer la foto exclama:
– Fem via, Josep, que ací fa un fred que pela!.
Dades d’interès del llibre de Ramon Amigó
“Neveres pre-industrials (Pous de neu) al Camp de Tarragona” Edicions del Centre de Lectura-Reus (1987)
Altura aproximada sobre el nivell del mar: 360 metres
Situació: A uns 500 m. de la vila d’Alloria i a uns 250 m. A |’E-ESE de l’ermita de St. Antoni. A la vora dreta de la riera d’Alforja, a uns deu metres per damunt del seu nivell, a cosa de 50 m. del solc, en un paratge molt obac de la partida de les Qbagues. Vora seu passa l’antic camí de la Pedragosa, mig perdut, que anava a travessar el coll del Mort (593 m.) I s’encaminava cap a la banda de Riudecols. L’obaga del coll del Mort és un dels llocs on s’aguanta més temps la neu.
Descripció: El pou és de pedra seca i tenia la cúpula de rajola; ara és enrunada. Té uns 6/ 7 m. de diàmetre. La profunditat mesurada és de tres metres i mig a partir de l’obertura d’entrada que és d’un metre d’alt i uns 60 cm. d’ample amb un gruix de paret de 60/70 cm. Al fons hi ha un cert gruix de terra. Atesa la proximitat de la riera i la bassa -i que hi glaça molts dies al llarg de l’hivern el pou podia haver servit per emmagatzemar-hi glaç.
La nevera del Ginoteta.
Riera amunt, enganxàrem prompte l’antic camí de Cornudella. Mentre, a la nostra esquerra restava l’ermitatge de Sant Antoni. Al primer retomb -caminats ia uns dos-cents metres de riera i camí, que van en paral·lel- érem a les envistes del barranc del Còdol d’en Bruc o el tall que en resta de la pedrera del mateix nom.
Travessàrem la riera altre cop, entre mig d’àlbers frondosos, per agafar un pas estret de ferradura que ens portaria, recorreguts uns cent metres escassos, després de passar pel tros i la caseta de la Teresa de cal Taca, a la nevera del Ginoteta. (continuará)
Josep Sànchez Moragues.
Vent de Serè. 1998
