Molts són els canvis que s’han esdevingut en la nostra vila en el decurs dels últims 60 anys, sobretot si pensem en lo relacionat amb el treball i la manera de guanyar-nos la vida. Les fonts d’ingressos en l’actualitat no estan en el nostre poble. Anys enrera passava el contrari, hi havia tanta feina en l’agricultura que es feia necessari portar gent de fora per a pal·liar les nostres carències de mà d’obra. Eren temps en que pel conreu de l’avellana, la seva producció, i la distribució posterior, ens havien arribat a encomanar l’honorabilitat, sempre exagerada, de “l’aristocràcia de la pagesia”.
D’aquelles produccions generoses d’avellana tan sols queda el record de temps passats, ara els conreus en la seva majoria presenten un abandó paorós i la quantitat de collita és ja molt minsa. El boscatge ha avançat inexorable i més aviat que tard serà pràcticament total. Però és d’un fenomen molt relacionat amb el conreu de l’avellana del que voldria parlar-vos en aquesta mandrosa tarda d’estiu en la que em deixo gronxar plàcidament per records que ja mai més tornaran…
… una bona collita d’avellanes, era el millor senyal de que al setembre al poble hi romandria un ramell de plegadores ben assortit…
Els setembres de la meva joventut començaven a endevinar-se si pel juliol es pressentia una bona collita, fent bona la dita de “per Santa Magdalena l’avellana és plena” i tradicionalment era la millor intuïció de que al setembre al poble hi romandria un ramell de plegadores ben assortit.
Nosaltres, com qui no vol saber-ne res, preguntàvem als pagesos – els que podien permetre’s el luxe de contractar-les- si aquell any també vindrien les plegadores habituals, de quina procedència… amb la millor de les intencions d’anar temptejant el panorama i de “fer boca”, tot molt dissimuladament, en una tasca d’espionatge sofisticada que hagués envejat a qualsevol agència de detectius.
Però no sempre va ser igual, a principis de segle, la procedència majoritària d’aquestes noies era de la Ribera d’Ebre: Ascó, Vinebre i La Palma d’Ebre gaudien d’una fama ben guanyada doncs ja estaven acostumades a plegar olives. No obstant això la dècada dels seixanta ens va portar canvis significatius. Es donava el cas de que moltes d’aquestes joves trobaven feina a la costa degut a l’increment del turisme i conseqüentment, s’havia d’anar a contractar-les més lluny: Mas de Barberans, El Pinell de Brai, Bot, Massalió (al Matarranya) i altres indrets. En els últims temps ja venien de Garrovillas un poble de la província de Càceres a tocar a la frontera portuguesa.
Un cop instal·lades al poble, omplien els camps de rialles i cançons del moment i els camins d’anada a trenc d’alba i de tornada al capvespre feien goig de veure. A les nits de setembre el nostre poble era una festa continuada i el Pepolla amb la seva paciència infinita, aprofitava per organitzar ballaruca amb tocadiscos i als diumenges a la tarda amb l’orquestra Selecta. D’aquell ambient alegre, d’aquells fregaments furtius amb l’entrecuix, s’esdevenia el festeig efímer de tots els setembres. Però… compte!, també casaments de “pedra picada”. Ja ho crec…!
Si a la casa on estaven contractades hi havia una bona sintonia, acostumaven a repetir dos i tres anys seguits, fins que, – al menys això deien- el nuvi “de tota la vida”, s’hi oposava a que sortís del poble de procedència, angoixat per la por de no perdre-la. Què ens impedeix deixar volar coloms de somnis d’estiu i pensar que moltes d’aquelles noies no tornaven als seus pobles sospirant per aquell jove alforgenc…?
Una vegada acabava la collita, les plegadores marxaven deixant un reguitzell de promeses i nostàlgies.
Els nostres setembres eren senzillament… meravellosos culminant amb la Festa Major. Però una vegada acabava la collita, les plegadores marxaven deixant un reguitzell de promeses i nostàlgies. Els camps i camins tornaven a la seva solitud i silenci ancestral i els que no festejàvem, ens agafava una depressió de cavall.
Fins i tot alguns es quedaven poc nodrits, sense gana, algo que acostumava a durar fins a l’arribada del Nadal en que destapàvem una ampolla de cava amb el desig molt íntim d’esperar la collita següent, pròspera i generosa i que el setembre tornés lo més aviat possible amb les plegadores i la seva alegria encomanadissa.
