Els poetes han fet servir la neu com a metàfora i com a símbol. La literatura que s’hi refereix és abundant. El nostre Josep Cama referint-se a una bella dama arriba a escriure: «Els vostres ulls són dos falcons entre la neu.» Però la neu, a part de les seves virtuts poètiques i la seva funció de benefactora de l’agricultura, té avui, en les pistes d’esquí, un valor esportiu, que s’explota comercialment. Tanmateix, molta gent ignora que, fins i tot a principis del nostre segle, la neu, sovint convertida en gel, fou aprofitada dins de pous per a ser comercialitzada a l’estiu.
El famós geògraf Pere Gil indica en la seva geografia de Catalunya que en el segle XVI ja existien pous de neu o gel a les muntanyes de Prades.
El famós geògraf Pere Gil indica en la seva geografia de Catalunya que en el segle XVI ja existien pous de neu o gel a les muntanyes de Prades. Hi ha estudis publicats sobre el comerç de la neu a Navarra, Biscaia, Múrcia, la Rioja, Mallorca, Béjar… Un autor fa la següent cita antiga: «És un delicte agafar neu a Sierra Nevada.» Curiosa paradoxa! Algunes comarques o zones de Catalunya, del Montseny al Moianès, de les proximitats de Santa Coloma de Queralt al Baix Empordà, han tingut la fortuna de trobar algun erudit que ha publicat notícies sobre la comercialització de la neu.
Essent jo molt jove, en algunes excursions a la Font Major, al terme de l’Albiol, guaitàvem en una mena de pou, des d’una obertura, quasi al nivell de terra, i hi vèiem a dins arbustos, pedres caigudes i tema abundant. Molts anys després vaig saber que era un pou de neu. A pocs quilòmetres hi havia el mas del Pou de la Neu, a la Mussara, on I’any passat vaig poder comprovar que encara hi havia el pou, d’uns cinc metres de profunditat i catorze de diàmetre. Però no podia imaginar que solament al Camp de Tarragona es poguessin localitzar vint-i-vuit pous de neu o «neveres». Tres d’ells són a zones limítrofes a la comarca.
Un llibre recent de Ramon Amigó: Neveres pre-industrials (pous de neu) al Camp de Tarragona, Ramón Amigó editat pel Centre de Lectura de Reus, certifica l’existència dels trenta-set pous i ens dóna la dimensió de la importància, encara que relativa, que tingué el comerç de la neu, especialment als segles XVII i XVIII. Algunes de les «neveres» s’omplien gràcies a la proximitat d’un riuet, d’un barranc o d’una font cabalosa. En altres havien d’anar acumulant la neu que es conservava en pous que, en algun cas, podien arribar als vuit o deu metres de profunditat.
… l’existència dels trenta-set pous ens dóna la dimensió de la importància que tingué el comerç de la neu, especialment als segles XVII i XVIII.
Amigó exhuma molta documentació del comerç de la neu a Reus, que arriba a consumir quaranta- vuit mil quilos anuals. És sorprenent de pensar en les cavalleries que tardaven hores a baixar de la muntanya amb els sacs de neu o gel a ple estiu. Reus va arribar a arrendar els pous de Prades als administradors dels quals va escriure sobre la neu el príncep Enric Langrave de Hassia. En aquells segles la neu comercial era un luxe, només a l’abast d’algunes classes socials i servia per a conservar peix i refrescar l’aigua, el vi i la fruita. Plini Segon, en el segle I, ja parla de la neu com a element refinat d’un àpat.
El «pou de neu» o «nevera» tenia forma cilíndrica i és recobert per pedra sense argamassa, anomenada, popularment «pedra seca». Tenia una cúpula sostinguda per un arc i, generalment, dues entrades. Quan vers el 1870 va començar a fabricar-se gel artificial, fou el cop de gràcia a un comerç en decadència.
Els respectius ajuntaments els haurien de declarar monument local i vetllar, ajudant el propietari, per la seva conservació definitiva.
Els «pous de neu o de gel» són avui peces d’arqueologia industrial i bells exemples d’arquitectura rural i popular. Dels trenta-set, cinc —a Vilaverd, Cabra, Vila-rodona, Aiguamúrcia i Alforja— es conserven bé. Els respectius ajuntaments els haurien de declarar monument local i vetllar, ajudant el propietari, per la seva conservació definitiva. El llibre d’Amigó, fet a consciència i molt ric en informació oral i bibliogràfica, és un estudi admirable sobre un «fòssil» comercial. Gràcies a ell s’ha pogut construir un segment de la nostra passada vida comercial. Avui les restes visibles són literatura, més o menys romàntica, i arquitectura popular que no ha de desaparèixer.
Albert Manent
Article publicat a La Vanguardia (24.7.1987) i reproduït a Revista del Centre de Lectura de Reus (febrer de 1988), p. 6.
Nota:
Davant el desinterès de les autoritats municipals d’Alforja alguns hem encetat una campanya de recollida de firmes per tal que es dugui a terme un projecte de protecció de la nevera Ginoteta. Entre el 2004 i el 2008 ja es va plantejar un projecte de recuperació i manteniment de la construcció, a més de la creació d’accessos i d’una ruta de neveres, que finalment es va quedar sense inversió. Ara demanen una reacció de l’administració pública que asseguri la recuperació i posada en valor de l’espai del nostre patrimoni.
