L’actual situació de la pandèmia de la COVID-19 (o pneumònia de Wuhan[1]) que estem vivint, ens ha portat a voler refrescar i/o aportar dades històriques alforgenques que ens acostin a realitats similars ja viscudes per la nostra vila en el passat. És així com arribem a les pestes, flagell i causa de mortaldats que alteraven, de vegades profundament, la composició demogràfica dels nuclis o territoris que s’hi veien afectats.
… ens referim a les pestes en el seu sentit més genèric, aquell pel qual li donem aquest nom a totes les grans epidèmies, ja que en el sentit més estricte és una malaltia infecciosa causada per un bacteri (yersinia pestis)
I ja només començar cal fer una precisió. Aquí ens referim a les pestes en el seu sentit més genèric, aquell pel qual li donem aquest nom a totes les grans epidèmies, ja que en el sentit més estricte hauríem de saber que la pesta és una malaltia infecciosa concreta, causada per un bacteri (yersinia pestis) que es transmet per puces que parasiten petits mamífers (rates, especialment). Aquesta pesta, la pesta, es presenta de tres formes típiques: la pesta septicèmica, la pesta pulmonar i la pesta bubònica. I és sabut que les epidèmies d’aquestes pestes, històricament, han causat immensos estralls entre els humans (pesta Antonina i pesta de Justinià en temps tardo-romans, o la terrorífica Pesta Negra del s. XIV, amb importantíssims rebrots com el del s.XVII que, per exemple, assolà Catalunya durant la guerra dels Segadors debilitant-la irremeiablement… i d’altres de posteriors…). Una malaltia, la pesta, que de temps immemorials ençà ens ha impregnat múltiples facetes de la nostra vida, des de la religió al folklore. I és que la pesta, juntament amb la fam i les guerres, “constitueix el triple flagell que Déu (diuen) que ens envia, en vista de l’extermini o càstig d’un poble”. Juntament amb els terratrèmols, les pestes són precursores de “la fi dels temps”. Un tema, aquest, molt tractat per les iconografies de totes les èpoques. Així són característiques les danses i representacions (com la dansa de la mort) reproduïdes en moltes miniatures.
Dit tot això, és hora que ens centrem amb el cas que ens ocupa i que és el del títol de l’article d’avui: Les mortaldats a Alforja, el qual vaig començar pensant només amb els anys 1802 i 1809, d’incert diagnòstic i per això mateix, amb finalitat didàctica, hi he volgut afegir una breu ressenya d’un cas conegut, de diagnòstic clar, per bé que 150 anys anterior als dos citats. Em refereixo a la pesta de 1651-1652, que també ja he esmentat, i que tingué lloc durant el mític setge de Barcelona, al final de la guerra dels Segadors. Al seu torn, els dos anys de possible pesta del començament del s. XIX, s’inscriuen en les convulses etapes de l’ascens de Napoleó i de la guerra del Francès (1808-1814). Però en el tocant a la malaltia o malalties responsables de les mortaldats, com es veurà tot seguit, ni tant sols les podem etiquetar amb seguretat amb el nom (o noms) del despietat assassí que les perpetrà.
POSEM-NOS EN ANTECEDENTS
En antecedents, en primer lloc, de l’article mateix. Aquests cal cercar-los en un article meu anterior, publicat recentment en Alforja Stark amb el títol de Diferents aspectes demogràfics d’Alforja en el primer quart del s. XIX (1800-1824). El qual fou publicat, ja fa molts anys, a la revista del Centre d’Estudis Alforgencs Extra Mirador[2]. Com s’explica, l’article venia motivat per constatar unes dades d’un treball anterior, fet conjuntament amb Josep Fusté entre els anys 1972 i 1977[3]. Aquest consisteix en un recull d’articles de temàtica alforgenca, entre els quals n’hi havia un que portava per títol: La pesta de 1809, on es recull la tesi, llavors estesa entre els alforgencs interessats per la història, que atribuïa la responsabilitat de la“pesta” en haver escampat pels carrers del poble la terra del patí de ca l’Aleu, tocant l’església, que “fins feia pocs anys havia estat el cementeri”.
Però tot això, els que voleu saber-ne més, ja ho llegireu en el citat article de l’Extra Mirador, el qual acabà esdevenint una aproximació estadística de dades demogràfiques locals en el primer quart del s. XIX. De tot plegat n’extreurem dades per posar-nos en el context històric dels casos dels anys que ens ocupen. Tanmateix, també cal tenir present que la principal font que hem utilitzat per bastir el text d’avui són els llibres sacramentals (òbits, principalment) de la parròquia d’Alforja. Llibres que ara fa quaranta anys encara vaig poder consultar físicament, doncs eren en el que en dèiem Arxiu Històric Parroquial d’Alforja (AHPA), amuntegats eclècticament en el despatx de l’Abadia, precisament al costat de ca l’Aleu, i que actualment estant dipositats a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). En el cas dels d’òbits, són llibres que generalment aporten poca informació de les causes de la mort dels registrats (aquesta, tampoc era la seva funció). Tot i que, en alguns casos, la iniciativa del capellà-registrador ens hi posa algun comentari que ens acaba encaminant i resolent alguns dels dubtes que podíem tenir abans de consultar-los.
QUÈ CAL CONSIDERAR DELS LLIBRES SACRAMENTALS?
Pel cas de les defuncions, hem de tenir en compte que els llibres d’òbits sagramentals no recullen el total d’aquestes, però gairebé. Ens expliquem, són llibres religiosos i per tant no hi trobarem, per exemple, els nounats morts al part o poc després, perquè encara no havien rebut el sacrament del baptisme (històricament, la mort de mares i fills/filles en el part, o en el postpart, era un cas relativament freqüent). De tota manera, el control eclesial sobre la població i la por que imbuïen a “morir en pecat”, portava els pares a batejar els seus fills un o dos dies després del naixement, amb la qual cosa les dades són prou significatives doncs recullen quasi tots els casos. Una altra cosa és, amb perspectiva actual, el poder determinar la mortalitat infantil. També ens expliquem. Modernament es considera mortalitat infantil només les defuncions enregistrades dels menors d’un any. Aquí, és fonamental doncs, no confondre ni equiparar la mortalitat infantil amb la que en els llibres es registra com la dels “ALBATS”. Els albats són tots aquells que encara no han rebut el sagrament de l’eucaristia, que en les èpoques que ens ocupen se solia administrar entre els 10 i 11 anys. Una distinció que feia que es portessin els registres en llibres separats: un pels albats i l’altre per la resta, als quals denominaven “COSSOS”. Tot plegat és, doncs, una dada important a l’hora de comprendre l’afectació d’una epidèmia sobre els diferents segments d’edat de la població.
EL CAS “DEL LLIBRE”: LA PESTA DE 1651-1652.
Ja hem dit que no tenim cap dubte a l’hora de fixar com anys de pesta a Alforja els 1651 i 1652. I això, tant per les dades aportades pels diferents historiadors que ho han documentat, com pel mateix nom donat a un dels llibres d’òbits parroquials. El seu llarg i definitori títol deix poc marge per a l’especulació: Llibre dels que han mort de contagi que encara se a de fer la missa d’òbit, novenas tant en lo any 1651, com en lo present 1652. (30.07.1651 – 20.08.1652)[4], que actualment es conserva i es pot consultar a l’AHAT. Hem dit també que els historiadors, extret del llibre citat, ens han documentat prou bé aquest episodi. Així, podem llegir[5], que per l’any 1651 se li assenyalen 14 morts per contagi entre el 30 de juliol i el 19 d’octubre. I pel 1652 es constaten 47 morts de contagi entre l’11 de juny i el 30 de setembre. El total d’òbits d’aquests dos anys són:
| ANY | Mort natural | Albats | Contagi | TOTAL |
| 1651 | 17 | 16 | 14 | 47 |
| 1652 | 22 | 31 | 47 | 100 |
Això passava durant els dos darrers anys de la guerra dels Segadors. A Catalunya fou una terrible epidèmia que, juntament amb la guerra, deprimí l’economia per molt de temps. Però, malgrat alguns brots aïllats posteriors (per exemple a Tarragona el 1689) aquesta fou la fi de la malatia al nostre país. Es tractà de la variant anomenada pesta bubònica, a la que se li assigna una taxa de mortalitat que se situa entre el 30% i el 75% dels casos infectats. Aquesta pesta és una de les tres que va comportar la Pesta Negra, la que, per cert, molt probablement també va originar-se… al nord de la Xina!
La Pesta de 1651-1652 malgrat alguns brots aïllats posteriors fou la fi de la malatia al nostre país i molt probablement va originar-se… al nord de la Xina!
DADES QUE HEM DE TENIR PRESENT PELS ANYS 1802 i 1809.
Totes les dades de l’article de 1980 publicat a la revista Extra Mirador[6], al qual ens venim referint des de l’inici, són plenament vàlides. Crisi, guerres, caiguda de preus agrícoles, efervescència camperola “en defensa de la pàtria i la religió”, gana i misèria a nivells difícils d’imaginar… el caldo de cultiu perfecte per a les epidèmies! Tanmateix, la població de la vila sembla que s’anava mantenint entre els 2.000 i els 2.100 habitants. Era una població molt jove, amb percentatges entorn del 75% que no tenia encara els 40 anys, i del 55% que tampoc arribava als 25. Socialment, del total de la població activa alforgenca, el 60-65% eren jornalers agrícoles, els quals, sumats al 25% de pagesos (molts d’ells petits propietaris) comportava que entorn del 90% dels alforgencs depenia directament de l’agricultura. De la resta, encara un 5% eren menestrals, que lògicament per prosperar necessitaven que tots els altres tinguessin diners per gastar, per això molts d’ells eren tan pobres com els jornalers.
L’INCERT CAS DE “PESTA” DEL 1802
Novament les dades de l’article que publicava a Extra Mirador, en especial les extretes del llibre d’òbits parroquial que em serví per bastir aquell treball[7], em permeten referenciar la certesa que el 1802 moriren 197 alforgencs, gairebé el 9% de la població, estimada entorn dels 2.050 habitants. Aquestes defuncions es desglossen en 60 adults (cossos) i 137 menors (albats). Xifres, sobretot la dels albats, exagerades en comparació a la d’altres anys del període de 1800-1824 que vaig estudiar, tret del cas de 1809 com veurem més endavant, o les dels anys 1814, 1819 i 1823, en els que també són rellevants les defuncions d’albats. De les causes de tanta mortalitat, en canvi, poca o cap referència en el llibre d’òbits consultat… Excepte pel cas d’un adult del 1802 en què el registrador fa constar “morí per vòmits negres”. I això em porta a sospitar que, almenys en aquell cas, la malaltia responsable potser fou la Febre Groga. Sobretot quan constatem que entre el 1800 i el 1803 aquesta epidèmia s’extengué per Espanya[8].
A grans trets la Febre Groga és una malaltia vírica endèmica d’algunes zones d’Àfrica i Sud-amèrica, causada per un flavivírid i transmesa per un mosquit. La forma clàssica comença per un quadre hemorràgic amb vòmits negres deguts al color que li aporta la sang coagulada. Més tard apareix acompanyada d’insuficiències renals, hepàtiques i icterícia, és a dir la grogor de la pell que dona nom a la malaltia. Té una taxa de mortalitat molt variable (entre el 5% i el 50%) i un dels seus estralls més considerables a Catalunya fou el que causà a Barcelona el 1821, on hi entrà per la Barceloneta probablement portada per dos vaixells provinents de l’Havana.
A grans trets la Febre Groga és una malaltia vírica endèmica d’algunes zones d’Àfrica i Sud-amèrica, causada per un flavivírid i transmesa per un mosquit… el 1821 probablement portada per dos vaixells provinents de l’Havana
Fins aquí una hipòtesi, però pel context de misèria general d’aquells anys que ja he descrit, és probable que la Febre Groga, si hi va ser, no fos l’únic element present, sinó que en aquella situació de misèria extrema també s’hi podien conjurar altres malalties. Però el que és gairebé segur que es va endur moltes vides va ser un altre criminal implacable: la fam!.
1809: UNA MORTALDAT QUE AVUI ENCARA ENS IMPACTA
De la mateixa manera que hem fet amb el 1802, comencem per les certeses. Pel que fins avui sabem, tocant a defuncions, el 1809 fou el pitjor any que patí la vila durant molt de temps. Els adults (cossos) que traspassaren van ser 90, quan el promig dels anys del període 1800-1824 estudiat, exclosos el 1802 i el 1809, va ser de 33’2. Per tant, les defuncions d’adults es van triplicar. I encara va ser pitjor en el cas dels menors (albats). Aquell any, 158 hi deixaren la vida, quan el promig de la resta dels anys de l’estudi se situa lleugerament per damunt dels 40, el que significa que es van quadriplicar. En conseqüència, en un sol any, Alforja va perdre 248 dels seus veïns, equivalents a més d’un 12% de la seva població total.
Pel que fins avui sabem, tocant a defuncions, el 1809 fou el pitjor any que patí la vila durant molt de temps, en un sol any, Alforja va perdre 248 dels seus veïns, un 12% de la seva població total
Com ja s’ha dit, és en les causes d’aquestes morts que el registre no ens aporta cap mena de llum. Així, partida a partida, he tornat a repassar les noranta dels adults d’aquest any (ara es pot fer telemàticament, car l’AHAT ha digitalitzat la informació) i entre les causes de la mort, quan es fan constar, les qualifiquen de tres maneres diferents: el majoritari “morí de mort natural”, alguns casos de “morí de mort repentina”, i un parell o tres de casos, per a mi enigmàtics, de “morí de mort casual”. En canvi, en altres tres casos individuals es precisa una mica més: “morí quasi repentinament d’una caiguda”, “morí d’una desgracia” (?) o el més entenedor i de fàcil diagnòstic “morí d’escopetada”… vaja, un cas clar de sobredosi de plom!
Bromes a banda, com en el mateix 1802, és evident que és molt arriscat aventurar-se a dir que estem davant d’un cas de pesta (denominació entesa en el sentit genèric d’epidèmia, no com el de la malaltia que ja hem vist que si que ho era la del segle XVII), però alhora, també és molt clar que la quantitat de defuncions ens diu que alguna cosa anormal passava, i ens situa davant d’alguna epidèmia… De què? Em temo que hauran de ser altres més preparats o amb informació nova els que ens resolguin l’enigma.
LA TERRA DE CA L’ALEU… UNA “FAKE NEWS” VUITCENTISTA?
Per concloure l’article, sí que crec que podem aportar una dada que, com a mínim, corregeixi la teoria que la “pesta” del 1809 va venir motivada perquè es va escampar, pels carrers del poble, prematurament, la terra del patí de ca l’Aleu que fins feia poc havia estat el cementiri. Teoria que, com s’ha vist, encara manteníem en l’època de l’estudi i el treball amb Josep Fusté[9] i que venia sustentada per la rumorologia popular que en algun cas, encara avui perdura, en una mena de “teoria de la conspiració o fake news” que en diuen ara, els que figura que són molt moderns. I és que involucrar una de les cases més “poderoses” de la vila en èpoques passades[10] amb una mortaldat inexplicable, és un caramel massa irresistible.
Una tesi, llavors estesa entre els alforgencs atribuïa la responsabilitat de la“pesta” de 1809 en haver escampat pels carrers del poble la terra del patí de ca l’Aleu que “fins feia pocs anys havia estat el cementeri”
Però anem als fets. D’entrada direm que és molt dubtós que el 1809 ningú escampés terra del cementeri (o del que fins feia poc hauria estat el cementeri) pels carrers del poble. Perquè durant aquell any, l’únic cementeri que hi havia en funcionament, i així continuà encara durant dotze anys més, era el que hi havia a l’indret que més tard, sí que seria el jardí o pati de ca l’Aleu.
Una nota de Mossen Joan Guerra, Vicari Perpetuo d’Alforja, en el mateix llibre d’òbits, (que la teniu també en imatge), textualment ressenya: “Dia onse de Novbre de mil vuit cents vint y un, y en aquest any lo dia de la Festa del Patrocini de N. Señora (…) lo baixo firmat junt ab lo Clero de esta Parroquia, acompañat del Magnifich Ayuntament y un Gentío gran de la Població e beneix lo nou Cementiri rural construit extramuros de esta Vila, a la Partida dita de las Creus.”.
És per això que crec que el 1809, amb el cementiri a ple funcionament, ningú va escampar-ne de terra. Una altra cosa és que el rumor fos cert però referit a un altre any. I que amb posterioritat als fets, algú lligues les dos coses: terra i “pesta” de 1809, sense correspondre’s. Després de l’entrada en funcionament de l’actual cementiri, aquell 11 de novembre de 1821, en canvi, no dic que no pogués ser.
Àngel Martorell Capella
Alforja, 15 de maig de 2020
Dia de Sant Isidre el Llaurador (o de Madrid)
62è. Dia del Confinament per pneumònia de Wuhan
[1] Malgrat que l’OMS, actualment, recomana no posar el nom d’indrets en la denominació de les malalties o epidèmies per a no estigmatitza-los, per raons històriques i altres que ara i aquí no venen al cas, em mantinc amb la denominació de pneumònia de Wuhan, per a referir-me a l’actual pandèmia.
[2] Revista EXTRA MIRADOR. Centre d’Estudis Alforgencs, Any II, núm. 2. Alforja, Gener – Juny 1980.
[3] Un treball que en deiem “Història d’Alforja a través d’unes lletres” i que continua inèdit (i dispers). En realitat era (i és) un recull que en podríem dir enciclopèdic-costumbrista, bastit de petits articles de temàtica alforgenca.
[4] Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). Fons documentals 7.11 Alforja. Parròquia de Sant Miquel, arcàngel. Fons parroquial d’Alforja, nr. 20C, capsa 5.
[5] CORTIELLA, Francesc – ANGUERA, Pere. “Història d’Alforja”. Edicions de l’Ajuntament d’Alforja. Alforja, 1986. / Dins la part de F. Cortiella, pàg. 84.
[6] Revista EXTRA MIRADOR… cit. Alforja, Gener – Juny 1980.
[7] “Llibre de òbits, cossos y albats. Comença al mes de setembre del any 1793”. (19.09.1793 – 30.12.1824). Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). Fons documentals 7.11 Alforja. Parròquia de Sant Miquel, arcàngel. (Consta de 3 folis no numerats a l’inici, 132 folis de cossos i 114 folis d’albats).
[8] VIQUIPÈDIA (cat.). Llista d’epidèmies infeccioses.
[9] FUSTÉ, J. – MARTORELL, A. “Història d’Alforja a través d’unes lletres”… cit. Alforja, 1972-1977 – Inèdit.
[10] Els Aleu i els Freixes, durant anys, foren les úniques families que van tenir “dret” a sepultura en l’interior de l’església.
