Un passeig amb els sentits: de la natura a l’art i Exploradors d’art
D’entrada i per curar-me en salut, els diré que escriure sobre Joaquim Mir (1873-1940) en una revista d’Alforja ja sé que és fer-ho per a lectors que coneixen i estimen de fa temps l’obra d’aquest gran pintor i, per tant, no deixa de ser un compromís i ahora una satisfacció per l’estima compartida.
Abans, però, uns mots aclaridors: no els parlaré del Mir del període d’Alforja; això ho han fet altres veus i ben segur que ja han dit el que calia; els parlaré d’una iniciativa que m’acompanya en el viure des de fa bastants anys i que és el treball resultant d’analitzar, resseguir i posar en valor la mirada que aquest gran pintor va fer sobre el paisatge de l’Aleixar, el meu poble, i Maspujols, el poble veí, en una etapa concreta de la seva producció que s’inicia als jardins de l’Institut Pere Mata de Reus. I unir-la a l’obra de creació d’un també gran escriptor, Marià Manent (1898-1988), que ha glossat el paisatge del Camp des del mas familiar a l’Aleixar.
Ambdós, en períodes diferents de la seva vida, en el segle XX, i sense arribar a coincidir, van ser impactats pels nostres paisatges i la seva mirada els convertí en obra de creació pictòrica i literària i doncs, natura, pobles, vegetació, conreus, clarors, núvols, serralada, cingles, etc. van esdevenir, gràcies al seu art, espais simbòlics de categoria universal.
….els parlaré d’una iniciativa que m’acompanya en el viure des de fa bastants anys i que és el treball resultant de posar en valor la mirada que aquest gran pintor va fer sobre el paisatge de l’Aleixar
Marià Manent, poeta, escriptor i traductor, descriu en els seus dietaris, amb precisió i moltíssima sensibilitat, des de les muntanyes de la Musssara, que són el fons d’escena natural dels ciutadans del Camp, fins al mas familiar de Segimon a l’Aleixar, on ha sojornat i sojorna la família Manent-Segimon; des de l’antic llogaret, avui quasi desaparegut, de Mascabrers, fins a les postes de sol al Coll d’Alforja; des de les mil i una formes dels núvols propis del territori, al cant dels nostres moixons; des de la vegetació, que per menuda que sigui veu a tocar mentre escriu assegut a la Mina del mas, a la descripció del cop sec d’una avellana que cau… En fi, res no se li escapa d’allò que la natura ofereix i que una fina sensibilitat com la seva sap captar i traslladar amb naturalitat, admiració franciscana i sense ampul·lositats a una obra que ha estat qualificada com «una de les grans creacions en prosa de la literatura catalana contemporània» i «un espai de bellesa, saviesa i humanitat».
I de la mirada de Mir que engoleix els colors també de les nostres muntanyes, del Cingle Blanc, del Cingle Roig, de la vegetació mediterrània que ens regala tot de verds per a cada dia de la nostra vida o dels conreus que ens aporten la variació cromàtica i, doncs, l’evidència del canvi de les estacions… Què els he de dir? Si va estar set anys llargs vivint entre nosaltres i fent néixer obres d’art?
En fi, que unir textos i pintures, Manent i Mir al paisatge de l’Aleixar i Maspujols mitjançant una ruta pictòrica i literària ha estat i és una de les experiències més gratificants i guiar-la i compartir-la, des de fa deu anys, amb persones d’arreu que vénen a fer-la, un privilegi.
La Ruta Mir /Manent: Un passeig amb els sentits: de la natura a l’art amb l’obra de Joaquim Mir i Marià Manent s’ofereix al públic en diversos formats
La Ruta Mir /Manent: Un passeig amb els sentits: de la natura a l’art. Itinerari a l’Aleixar i Maspujols amb l’obra de Joaquim Mir i Marià Manent s’ofereix al públic en diversos formats: la ruta ‘clàssica’, que té una durada de quatre hores, i la ruta ‘essencial’, de dues, van adreçades al públic adult. I intitulada Exploradors d’Art, amb els continguts, doncs, adequats al públic al qual s’adreça, per a alumnes de primària i públic familiar.
Si els té interès, en trobaran informació a CODOL EDUCACIÓ I també a Espais Escrits, la Xarxa del Patrimoni Literari Català a la qual està associada des del seu naixement i entitat que em permeto la llibertat de recomanar-los que coneguin tot navegant per la seva pàgina web, i prestant especial atenció al Mapa Literari Català. Els sorprendrà!
Finalment, encara em prendré la llibertat de fer-los partícips d’una altra dèria personal: ajudar a posar en valor el patrimoni literari del nostre territori tant en el format ‘rutes literàries’ com en el de ‘cases d’escriptor’.
M’agrada poder escriure que, a les comarques tarragonines, a hores d’ara tenim associades a Espais Escrits, a més de la Mir/Manent, les següents rutes literàries: «L’home, la ribera, la paraula…» dedicada a Sebastià Juan Arbó i ubicada a Amposta; «Benissanet, paisatge literari» amb l’obra d’Artur Bladé i situada a Benissanet; «Ruta literària del Grup Modernista de Reus» a Reus; «Ruta literària Sebastià Juan Arbó» a Sant Carles de la Ràpita; «La Selva: Ruta Puig i Ferreter» a la Selva del Camp; «Ruta literària Josep Pin i Soler: la interpretació de la ciutat» i «Josep Yxart vist per Santiago Rusiñol» ambdues a Tarragona; «Ruta literària de Cristòfol Despuig» i «Tortosa, sota l’ombra de Vergés» la segona dedicada a l’obra de Gerard Vergés i Príncep, a Tortosa; «Ruta literària Narcís Oller» a Valls i «Ruta Àngel Guimerà i el Vendrell» al Vendrell. I que, puntualment, se’n programen moltes d’altres.
… tinc el convenciment, com deia Yeats, que «el localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers».
Que en el format Cases d’escriptor, comptem amb la Casa Museu Àngel Guimerà al Vendrell, el Centre Quim Soler, la literatura i el vi al Molar i un espai del Museu d’Alcover dedicat al Modernisme literari, concretament a Cosme Vidal i la colla de l’Aladern a Alcover, tots ells elements importants del nostre patrimoni tangible i/o intangible.
I si esmento aquest patrimoni no és tant per cofoïsme que, encara que legítim només distreu i no porta enlloc, sinó perquè tinc el convenciment, com deia Yeats, que «el localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers». I en l’ART en majúscules, hi tenim un bon aliat!
Fina Anglès Soronellas (L’Aleixar, maig de 2017)
