Aquest és el segon d’una seria d’articles sobre les fonts d’Alforja de dins i de fora de la vila. Un material que forma part del cinquè recull del Correllengua d’Alforja: ELS NOMS DE L’AIGUA DEL TERME D’ALFORJA
La font de l’Abeurador
Anomenar abeurador una font no és gaire original, és veritat. Però és que la nostra no és la font de l’Abeurador, sinó de l’Aborador (pronunciat aburador, esclar). Al Camp de Tarragona conservem aquesta pronúncia específica per a aquesta paraula tan maca i tan en perill d’extinció com el verb de què deriva, abeurar. Sembla que en llatí ja existia abbiberare i que volia dir “donar beure”. Però també n’hi ha que diuen que es va formar ja en català a partir de beure. Avui, de la mateixa manera que el bestiar ha anat desapareixent, tot de paraules que hi estan lligades també ho han fet. De fet, les fonts modernes no en tenen, d’aboradors. A qui han d’abeurar? En canvi, la majoria de les nostres encara els conserven, testimonis d’un temps passat, tot i que avui només serveixin perquè uns galifardeus hi tirin un gat de tant en tant.
Maria Rodríguez Mariné
La Font Més Amunt
La Font Més Amunt, casa meva, on he crescut, al costat de la qual he viscut tants moments des de la infantesa fins a l’adolescència… Tanmateix, és sobretot gràcies als records de l’àvia i de la mare que n’he conegut la majoria d’històries, les que envolten aquesta font —protegida a l’estiu per les vespes que hi saltironegen (però que mai no m’han picat…)—, que té un no sé què que fa que, abans d’entrar a casa dels pares, sempre l’hagi de contemplar uns instants… Els festeigs de l’hivern, a la vora de la carena, sota un Ilumet esquifit de claror esgrogueïda; quan van ser arrencades les càssies per plantar-hi els arbres que hi ha ara; com quan, després de la pluja, baixava sempre el barranc tintat per les aigües rogenques del cingle; el devessall de l’any 1994, que va ofegar la pobra font… I com a les tardes d’estiu, les padrines, assegudes amb cadires i a la carena, feien una mena de barana per a no deixar passar els brivalls cap a on circulen els cotxes: xerra que xerraràs, els vigilaven mentre ells jugaven (com jo mateix, de fet) a la corda, a la goma, a pilota, amb les disfresses… Recordo sopars divertits amb amanides acolorides i fresques, molta cridòria i algun plor, els jocots a la nit, sempre ben a prop de la font, de soroll tranquil i calmat i d’aigua clara… Però, sobretot, el dia que rient, rient, vaig caure a l’abeurador de cap: una mena de bateig que hem passat tota la canalla del barri.
Arnau Ferrer-Abelló
La font del Bolcador
Al carrer del Bolcador, al bell mig del seu tronc principal, hi trobem un trencall en pujada que, en una ziga-zaga insòlita, s’endinsa a un carreró estret, sense perdre el nom, fins a besar el carrer Major. En aquest trencall costerut, datada en el segle XIV, raja l’anomenada font del Bolcador i, com si volgués afegir-se a la sinuositat del carrer, el seu disseny ens ofereix un angle en el mateix xamfrà, amb la voluntat de separar les dues canonades de l’abeurador de les bèsties de càrrega que, durant segles, saciaven la set després d’una llarga caminada.
Fins avançat el segle passat, no teníem aigua corrent a les cases i aquest indret encisador esdevenia cita obligada de la gent que vivia a redós per omplir el càntir o bé les galledes d’alumini que les nostres mares feien servir per rentar-nos i altres necessitats peremptòries. En anys de sequera —el règim franquista ho definia com “la pertinaz sequía”, recordo que es formava una llarga filera de gent que guardava pacientment el seu torn fent safareig. Nosaltres, adolescents aleshores, aprofitàvem l’ocasió, escollint el moment oportú per fer-nos el trobadís, intercanviar mirades de tendresa i entaular conversa amb la noieta que ens feia somniar i, qui ho sap! si amb el rerefons de la cantarella de l’aigua, no vàrem descobrir secrets inconfessables. Ai, altres temps que ja mai més no tornaran!. L’únic que resta immutable, l’encís d’aquesta font, la meva, que mai no he oblidat.
Gonçal Évole
La font del Mercadal
Del nostre poble, la vila d’Alforja, ets la font més canviant. Primer estaves ubicada a la paret del ferrer de dalt. Després et posaren al bell mig de la plaça del Mercadal, t’encimbellaren l’escut de la vila finalment, et convertiren en el pedestal d’una imatge religiosa. Però, l’aigua de la teva font sempre ha estat la mateixa.
Antoni Pujals
La font de Sant Antoni
La personalitat d’un Iloc concret generalment ve determinada pels elements que la conformen, i l’ermita de Sant Antoni no seria el lloc que és sense la seva font d’aigua fresca que, segons referències, va ser excavada al segle XVIII. Fins fa pocs anys, amb la seva mina d’uns 90 m, portava un cabal superior als 500 litres l’hora, amb una aigua de gran qualitat que era aprofitada per al consum, entre els típics anissos i begudes, i per al subministrament d’aigua a una basseta, situada prop de la riera i colgada per l’aiguat del 94, que s’utilitzava per rentar la roba de casa quan hi havia hagut un difunt. Actualment, el cabal ha baixat a poc més de 100 litres l’hora, segurament com a conseqüència d’alguns pous excavats més amunt d’on neix la mina. Però, malgrat tot, podem seguir gaudint de la nostra font de Sant Antoni.
Miquel Taverna Balcells.
La font de la Cisterna de Puigcerver
Grinyols. Se senten grinyols des de l’entrada. Algú fa girar la roda. M’hi acosto. Pujo les escales i giro a l’esquerra. La roda es mou lentament, mandrosa, sota la força que fa un nen amb els braços per fer-la girar. Primer prova un sentit, després un altre. “És inútil” penso jo, “fa molt de temps que no en surt aigua, d’aquesta font. Ni tan sols recordo si mai he arribat a veure que en sortís d’aigua, o si, simplement, ha estat fruit de la meva imaginació, culpable d’anar més enllà de la realitat”. El nen s’ha cansat, i en veure que els resultats que volia no apareixen, ho deixa córrer. Segur que es deu preguntar si algun dia en rajarà, d’aigua. Segur que es deu imaginar com aquesta aigua raja a mesura que sent els grinyols de la roda, igual com jo m’ho imagino. Però el que aquest nen no sap, és que aquesta aigua imaginària deixarà de ser-ho algun dia per convertir-se en una realitat. I així, Puigcerver tornarà a tenir font.
Georgina Marín
ELS NOMS DE L’AIGUA DEL TERME D’ALFORJA és el cinquè recull del Correllengua d’Alforja, en aquest ocasio dedicat als noms de l’aigua del terme. En l’esmentat treball s’han aconseguit recollir més de 130 noms de fonts incloent: naturals, de raig o salt, de mina o de de cisterna o toll. Els materials del Correllengua Alforja 2016 així com els reculls dels anys anteriors es poden adquirir fent l’encàrrec a: alforja@assemblea.cat
ANC/ALFORJA PER LA INDEPENDÈNCIA
