La cova de Donya Blanca la vaig descobrir fa algun temps de la mà de Santi Borràs el promotor del negoci de lloguer de kayack del pantà de Siurana. En realitat el propòsit d’apropar-nos al lloc era ben diferent i estava relacionat per l’albirament d’unes estranyes construccions d’origen desconegut a la paret vertical d’arenisca vermella del cingle del Coll de les Esplugues. Mentre l’Hilari Aragonès i l’Alfons Barceló s’encarregaven de descobrir aquell misteri descendint a ràpel des de l’alt de la formació rocosa, el Santi va tenir temps de mostrar-me aquesta estranya cavitat i de pas explicar-me la tràgica llegenda amb la qual se l’associa.
La Cova de Donya Blanca és una cova molt gran oberta al cingle de la Siuranella al cantó que mira al barranc de l’Estopinyà.
La Cova de Donya Blanca o de Cova del Tití, com també se la coneix per ser aquest el renom de l’actual propietari de terreny, és una cova molt gran oberta al cingle de la Siuranella, al cantó que mira al barranc de l’Estopinyà. També se la coneix simplement com “la cova” o la Covassa, suposadament per les seves considerables dimensions.
El Punt de partida és el Coll de les Esplugues, actualment s’ha habilitat una gran esplanada com una zona d’acampada per als escaladors que freqüenten la zona. Gràcies, cal esmentar-ho, a la generositat de Francisco Masip amo del terreny. Des d’aquí continuarem a peu per la carretera de Siurana la qual descendeix amb suavitat fins al curs del barranc de l’Estopinyà abans d’ascendir empinada fins a Siurana. A menys d’un km del pàrquing una mica abans d’arribar a la caseta del Tití veuràs un corriol que comença i continua paral·lel a la carretera.
Continuarem per aquest fins a trobar un bloc de pedra de forma rectangular. Just aquí enfilarem en direcció al cingle. Fins i tot a través dels arbres és possible apreciar des d’aquí una paret de pedra emmascarada en les capritxoses formes esculpides pel vent en la paret arenisca.
Els primers vestigis d’activitat humana són uns graons esculpits en la roca del cingle. Una mica més endavant, abans de travessar les restes d’uns sòlids murs, et saludaran els rostres de Donya Blanca i el seu trobador, (un altre des personatges relacionats amb la llegenda) de confecció més recent, fets potser per algun dels escaladors que freqüenten i fins i tot habiten prolongadament en el lloc.
Si et situes al capdamunt de la cova, guaitant des de dalt, dóna la sensació de trobar-te en una ciutat amagada amb multitud d’estades a diferents nivells.
Si et situes al capdamunt de la cova, guaitant des de dalt tot el recinte, dóna la sensació de trobar-te en una ciutat amagada, amb multitud d’estades a diferents nivells. La importància de l’assentament ho reafirma la presència de restes d’uns arcs medievals, les piques d’aigua i les rapisses tallades a la pedra. Ens trobem, penso jo, en un lloc habitat per una gran família o diverses de siuranencs als que segons Ramon Amigó a Siurana de Prades, la terra i la gent, es coneixen com «de la Cova».
“Els Cugat figuren com «de la Cova» una cinquantena d’anys, a partir de les acaballes del segle XVI; després, s’hi devien establir els Franc, més tard els Piquer i, a partir del primer terç del segle XVIII, s’hi van estar les Oliver. No sabem quan van abandonar aquest indret, ni hem trobat després ningú més que portés aquell renom locatiu, cosa que pot fer pensar que no hi va viure mai més.”
Més difícil és imaginar-nos a Donya Blanca la noble i desgraciada donzella (atribuïda filla del comte de Prades) amagant el seu dolor per cada racó. La seva llegenda molt menys coneguda i igualment tràgica que la de la reina Mora, ens acompanya a cada pas. L’he rescatat d’algú que també fa alguns anys es va fascinar per aquest lloc.
La llegenda de Donya Blanca molt menys coneguda i igualment tràgica que la de la reina Mora, ens acompanya a cada pas.
“Aquest comte era dur i adust i, vidu com havia restat, havia encomanat la filla del seu matrimoni a la cura d’una vella serventa de la difunta muller. Blanca era donzella de tota mena de qualitats. Un dia arribà al castell de Prades un jove trobador perdut, que demanà acolliment. Tot i el caràcter del comte, hi fou emparat. I joglar i comtesseta s’enamoraren.
Els amors foren contradits: el joglar acomiadat i la comtesseta resclosa. Però, no sabem com, els enamorats seguiren veient-se i estimant-se; i d’aquesta estima la comtesseta gestava un fill. En adonar-se’n el seu pare, enfurit, féu penjar el patge, féu cremar de viu en viu la serventa que vigilava la comtesseta i féu posar al capçal del llit d’aquesta el casquet, el llaüt i la corda que havia escanyat el joglar. I, nascut el fill, la crueltat del comte el precipità a l’abisme pel Salt de la Reina Mora.
Donya Blanca només demanava la mort, que Déu no li concedí, de moment. Una mica refeta dels tràngols succeïts, son pare la féu anar a fer penitència a la cova de Siurana. Allí visqué abandonada. Només era permès a un pagès de Siurana que li portava pa, aigua i alguna cosa més una vegada cada setmana, i l’acompanyava a missa tots els dies preceptuats. Ningú més podia acostar-se a la cova ni parlar amb Donya Blanca. I aquesta s’hi consumí durant un any i mig que li trigà la mort. Fou enterrada al cementiri de Siurana. El despietat pare no volgué que cap senyal extern en fes memòria, ni tan solament que una rústega creu feta amb dos troncs de pi vetllés el seu son etern.”
La llegenda de la Cova de Donya Blanca apareix recollida en el volum Siurana. Narracions, de Josep Iglésies al 1960.
La llegenda de la Cova de Donya Blanca apareix recollida en el volum Siurana. Narracions, de Josep Iglésies. Editorial Barcino. Barcelona, 1960. A part de la nostra llegenda s’hi narren i s’“analitzen criticament” en aquest llibre la llegenda de la reina mora que salta al abisme des del castell per no caure presonera, i la del jueu que lliurà als sitiadors cristians les claus de Siurana que permeteren la conquista de l’últim bastió musulmá d’aquestes contrades.
La visita de la cova de Donya Blanca es pot completar visitant una segona cavitat molt més petita coneguda com la cova de l’aigua
La visita de la cova de Donya Blanca es pot completar visitant una segona cavitat molt més petita situada a un nivell superior en la qual hi ha un degoteig constant d’aigua procedent de filtracions. És possible que aquesta hagi estat una de les fonts d’aprovisionament d’aigua d’els qui van habitar aquests contrades.
Per a visitar aquesta segona cavitat, en el meu cas va ser necessari emprendre un segon viatge, ja que Just al moment en què em disposava a visitar-la just amb el Santis, una trucada de l’Hilari ens avisava que tenien la resposta a l’origen de les misterioses construccions a la paret del cingle. Però això donat la transcendència del descobriment mereixen un capítol a part.
De moment preneu nota d’aquest interessant lloc, i teniu-lo en ment el dia que torneu a Siurana, visitar-lo no representa més d’una hora i mentres podràs explicar als que us acompanyin una història tant sorprenent com les més conegudes que s’expliquen de la mítica ciutadella, l’últim reducte conquistat per les tropes cristianes en la zona.
Text i fotos: Rogelio Portal
