Quan el Marc Miravall Manuel em va mostrar en fotos aquesta gran roca vermella treballada per la mà de l’home li vaig respondre gairebé involuntàriament sobre la possibilitat de recol·lectar l’aigua (molt semblant al treball en la pedra que fa de balconada en el Mas del Pusso), però ni ell, ni jo mateix vaig creure en aquesta possibilitat. Segurament volia allargar el moment en què cal parlar del que és evident: la possibilitat d’estar davant un lloc màgic o cerimonial. Més tard vaig recordar que fa diversos anys ja hi havia posat l’ull a aquesta gran pedra (ituada en el començament del Barranc de la Monja) ja que resulta curiosa fins i tot en fotos aèries.
Sabem que el single d’Arbolí i la Mussara amaga innombrables secrets i en aquestes pàgines ja n’hem deixat constància. L’altar rupestre de les Devesses va ser un d’aquests llocs que amb l’arribada del cristianisme va passar a ser considerat fruit de la superstició. A això cal sumar tot el que ja va dir Salvador Vilaseca en el seu moment sobre les seves troballes a les coves del Cingle Blanc. Res té d’estrany que fins i tot en èpoques recents continuem trobant testimoniatges dels nostres avantpassats en un lloc com aquest. No fa molts anys vam conèixer l’existència del mural de la Cova de l’Aleu per citar un d’aquests descobriments tardans, descobert gràcies a Joan Josep Estivill.
Ara, mentre escric, acabo de comprovar que la penya en qüestió, fa justament deu anys, també va cridar l’atenció del Joan Josep, qui va passar per aquí seguint les passes de Rafel Ferré Ferré de Camins Oblidats. “No sabem per què fou treballat aquest penyal, potser per extreure’n carreus?, per cremar difunts en cerimònies prehistòriques?”, qualsevol idea serà benvinguda, acabava proclamant el Joan Josep en el seu blog. Particularment m’alegra que en el seu moment també hagin passat per la seva ment aquestes mateixes inquietuds.
En aquest cas partim de zero, vull dir no hi ha una llegenda, tradició o mite relacionat amb aquest monument.
Parlar d’un altar rupestre cerimonial, és possible que per a molta gent això resulti una mica risible o com a molt fruit de la imaginació o l’especulació i jo els entenc. La labor d’escodrinyar en el passat comporta aquest tipus de riscos, però cal corre’ls. En aquest cas partim de zero, vull dir no hi ha una llegenda, tradició o mite relacionat amb aquest monument. I per no tenir no tenim referències ni nom conegut. Estem en una zona bastant allunyada i per tan poc coneguda pels d’Alforja. Antigament freqüentada per carboners i pagesos, que ja no existeixen i als quals no podem preguntar.
La zona es coneix com el Bosc de la Balcella (encara que el mapa erròniament posa Bacella) “tocant al Bosc de la Torre i fent partió de terme amb Vilaplana i el Cingle del Tost (possiblement un altre error del mapa). Balcella (o Balcells) i Tost són cognoms amb bastantes referències a Alforja. Comentant del tema amb l’Àngel Martorell m’aclareix que durant molt temps (per influència del Josep Fusté) es va considerar “Tost com el cognom més antic d’Alforja, però des de la Conferència de la Maria Bonet va quedar clar que “Tost” només era el segon cognom més antic, ja que el primer era “Balcells”. Tots dos noms els tenim molt junts, relacionats amb el nostre altar, encara que em temo que això de Cingle del Tost també és un altre error del mapa, perquè Ramon Amigó en “Els topònims de la Mussara” el situa: “allí on raja la Font del Pistol”.
En l’altar rupestre del Bosc de la Balcella el primer que crida l’atenció és l’acció antròpica sobre la roca. Una acció que sense fer grans càlculs evidencia que no es fa en poques hores sinó tot el contrari. A més a més de les marques deixades per les eines amb les quals es va treballar la pedra, són visibles en un dels murs laterals tres incisions o forats que ens podrien donar alguna pista. No obstant això, aquests no es repeteixen en el mur paral·lel o frontal. El segon que destaca és que aquesta labor va ser realitzada sobre una estructura amb les proporcions molt regulars, la seva base (vista des de dalt) és perfectament rectangular de 3×6 m. La seva altura (per un dels seus costats) d’uns 12 metres fins al nivell del sòl i la seva posició, en el ribàs d’un barranc, la fan destacar sobre l’entorn i ser visible a força distància, fins i tot malgrat una abundant vegetació.
Un altre detall és l’assequible que resulta l’accés a la plataforma, a través d’una rampa inclinada. No sabem si aquesta és natural o resultat també de la intervenció per part de l’home. Podríem imaginar com actuaven tenint en compte la geometria del monument i característiques de lloc: una vegada en la plataforma tota la visió es dirigeix cap al cingle i fa pensar que és cap a on es dirigeix l’actuació dels qui accedeixen a ella. No obstant això, vist des de l’altra cara l’estructura presenta un aspecte no menys impressionant amb forma de torre o promontori, cosa que segurament resulta destacable per a una multitud congregada al voltant d’aquesta.
Però qualsevol suposició és difícil, hem d’aclarir que com a mínim estem parlant del calcolític (edat del coure). Una època durant la qual va existir una intensa activitat humana en el cingle, arran de la presència i explotació d’aquest mineral en la zona. No gaire lluny de l’altar existeix una gran galeria subterrània feta amb el propòsit de seguir algun filó, de la qual avui ningú en té referències. D’aquesta època (i de les anteriors) poc se’n sap respecte a creences i per descomptat no hi ha referències de cap cronista grec o romà. Ens manquen dades referents a aquest món mític i poc més ens queda que formar-nos nosaltres mateixos un relat de què va poder succeir, un relat per desgràcia fet a partir del nostre propi imaginari.
Ja des del segle XIX molts autors es van atrevir a afirmar (a partir de nombroses evidències) que aquest primer món màgic va poder estar relacionat amb una divinitat femenina: “una divinitat absoluta que, al ser l’única té òbviament el secret de la vida i de la fertilitat, i posseeix el poder de transmetre’l, segons la seva voluntat, als éssers humans, a la terra, a les plantes i als animals”. Aquesta deessa única (més antiga que les deesses que habitaven el panteó grecoromà, o fins i tot més antiga de les deesses adorades en l’Anatòlia o Mesopotàmia) continua sent venerada en els nostres dies com Maria la mare de Déu. Aquest tipus de culte és el que trobem avui dia associat al que coneix com a penyes sagrades o “sacra saxa”. I tal com planteja Martín Almagro Gorbea: “L’estudi d’aquests monuments va romandre durant molts anys estancat, ha sigut ignorat, donada la dificultat de precisar el seu context cronològic i d’oferir una interpretació històric-cultural més objectiva que les interpretacions mítiques de les llegendes populars.”
No obstant això, hi ha estudis paral·lels que a poc a poc ens van revelant particularitats d’aquest ric món. Recentment, una anàlisi de flocs de cabell humà procedents d’un enterrament a Menorca indica que les antigues civilitzacions humanes utilitzaven substàncies al·lucinògenes derivades de plantes que podien provocar deliris, al·lucinacions i alteracions de la percepció sensorial. Aquestes troballes són la primera prova directa del consum de drogues en l’antiguitat a Europa. L’efedrina, l’atropina i l’escopolamina es troben de manera natural en la família de les solanàcies com la mandràgora (Mandragora autumnalis), el Jusquiam negre o herba de la Mare de Déu (Hyoscyamus albus) o la pomera espinosa (Datura stramonium), i el pi pinyer (Ephedra fragilis). Els autors suggereixen que aquestes plantes medicinals podrien haver-se usat com a part de cerimònies rituals realitzades per un xaman.
La importància de les sacres saxa, o penyes sagrades per a conèixer el pensament i l’imaginari de temps remots ha fet que cada vegada atreguin més a molts diversos especialistes. En 2016 a Huesca un Col·loqui Internacional sobre Sacra Saxa va establir les bases d’un futur molt prometedor per a aquesta mena de jaciments. No fa molt a insistència d’un aficionat local es va aconseguir que unes “roques sospitoses” (És que Alforja últimament els altars cerimonials i dòlmens apareixen com a bolets) despertessin l’interès de l’arqueòloga María Adeserias. Exemple que demostra que l’actitud dels científics està canviant.
Rogelio Portal Tejo
Nota: A Alforja Stark creiem que la millor manera de dignificar un territori és mostrant els seus atractius posant-los en un mapa. Per al gaudir dels qui estimen amb respecte el nostre patrimoni, per això hem preparat una ruta que et permet, sense molestar ni traspassar cap propietat particular activa, visitar tant aquest com uns altres interessants indrets d’aquesta zona: Com la barraca del Bosc de la Torre, La cova dels Matxos, la cova del Midgyana, la cova del Massa, el mas del Pusso, el Portell del Marrà i molts més.
