De totes les creus col·locades en el terme d’Alforja per a senyalitzar el lloc des d’on es visualitza Puigcerver la més important és la del coll de la Salve a 526 m d’altitud, just abans d’endinsar-nos en el racó de les Guilletes. Com ja se sap aquestes creus van ser col·locades en diferents llocs del terme i quasi sempre al costat d’un camí seguint una antiga dita o tradició: “Qui a Puigcerver veu, una salve li deu”. Encara que en l’actualitat el creixement del bosc ens impedeix veure el santuari des de l’altura en la que està situada la creu.
Ens atrevim a dir que és la més important, en primer lloc, ha donat nom a un accident geomorfològic: El coll de la Salve encara que al mateix indret també se’l coneix com el coll del Peiró. En segon lloc, perquè a finals del segle XIX i principis del XX, aquesta zona segurament era molt freqüentada per minaires i “adoquiners” que anaven o venien dels seus respectius llocs de treball. La pedrera del Santblai, al costat del Mas d’en Brunet, activa fins a mitjans de segle passat era quasi amb total seguretat la més gran del terme i la més coneguda. Precisament perquè en els seus millors anys van arribar a treballar-hi fins a 100 operaris de cop. No molt lluny d’aquesta hi havia també la Pedrera del Xato, gran però no tant com la primera. No oblidem que la producció de llambordes (adoquins) era tot un símbol d’Alforja i fruit d’aquesta època és la dita que diu: “Mare de Déu de Puigcerver, feu-me casar amb un adoquiner”. (Ja que el sou d’un treballador de les pedreres era superior al d’un pagès). A les esmentades cal que sumem 25 operaris més de la mina de Barita Iris, situada també força a prop de la creu de la Salve. No és estrany que el camí que ens condueix fins aquí es conegués, temps enrere, com el camí de les mines.
No existeix cap referència escrita que ens ajudi a determinar des de quant fa que existeix una creu en aquest lloc. Hem indagat en els antecedents d’aquesta creu i com en tantes altres coses ens hem d’acontentar amb el relat de Joaquim Puig Cabré (conegut per tothom com el Quimet Bernat renom que va heretar del seu avi). Primer perquè no hi ha res més, ningú com ell s’ha preocupat per atresorar, en la seva ment, tants fragments de la incompleta història d’aquest poble. En segon lloc, perquè confiem en la seva memòria, en la seva capacitat d’observació i la sort d’estar en moltes ocasions en el lloc indicat.
Segons ens explica, ja durant el segle XIX existia, col·locada damunt un petit pedestal, una bonica creu esculpida en pedra. Com a tal tindria uns 30×50 cm i en el seu conjunt, contant la base no sobrepassava un metro d’altura. Durant les guerres carlistes va ser enderrocada i tirada a terra patint alguns desperfectes. El seu padrí, que per aquells temps era l’amo d’aquelles terres la va rescatar i la va portar a casa seva amb el propòsit de resguardar-la del perill i restituir-la una vegada que s’acabés el conflicte. Però això no va passar i la creu durant molt temps es va quedar a casa anant d’un racó a un altre de les golfes. Explica que va topar amb ella sent un nen i sense saber d’on havia sortit jugava amb ella com una joguina més. Un dia sense saber per què la va arrepenjar a una paret i va traçar amb un llapis la seva silueta, coses de canalla diu. Després de tants anys aquest oportú dibuix encara roman en aquell tros de paret de les golfes.
Molts anys va passar la creu en aquelles golfes, fins que s’inicià la Guerra Civil. Com bé sabem a l’inici d’aquest es va arrasar amb quasi la totalitat dels elements religiosos del nostre poble incloent (per a fer-nos una idea) fins als bancs de l’església. Lo que va poder ser posat fora de perill en cases particulars es va convertir ràpidament en un gran risc i segurament eren coses molt més petites que aquella pesada mola de pedra. Per això i prevenint lo pitjor, aquesta vegada va ser el seu pare, “Francisco Puig Bó, qui va creure convenient desfer-se de tan comprometedor objecte. Camuflant-la com va poder, la va posar dintre d’un sac i la va portar al coll ben de matí fins al seu tros”. Una vegada allí, la van ocultar barranc avall en direcció al riu, no molt lluny del seu lloc d’emplaçament. Una vegada més, amb la intenció d’algun dia poder-la recol·locar en el seu lloc.
I allí va quedar, o almenys això pensava el seu pare quan la va amagar en aquell lloc. Pels volts dels anys seixanta – ens explica el Quimet- un dia es va presentar a casa nostra el Josep Fusté preguntant per la creu. Segurament perquè més d’un sabia que durant un temps va estar amagada a les nostres golfes. Per aquesta època la devoció cristiana del nostre insigne heroi el va portar a restituir els símbols cristians que encara faltaven incloent els més humils com la capella de sant Magí.
Uns dies després i entre tots es va buscar per on creien haver-la enterrat, però no van trobar ni rastre d’ella. Ho varen intentar diverses vegades fins que es va deixar per impossible, el destí de la creu de moment forma part d’un misteri. Però no haver-la trobat no era motiu per a desistir. Entre ell i el grup de joves que el seguien com a mestre i mentor, van reunir els diners necessaris i compraren una creu de ferro fos. Va ser el Miquel Jassans, qui en aquells temps feia a vegades de paleta, qui la va col·locar sobre un petit pedestal de roca i ciment. Aquesta creu, emplaçada el 1963, és la que podem veure si ens apropem avui en dia al coll de la Salve.
El coll de la Salve és actualment una cruïlla de camins senyalitzats pertanyents al projecte RUTES I CAMINS d’ALFORJA: a peu per la Natura i la Història del nostre terme. Coincideixen en aquest punt: la RUTA 7: Des de la Urb. Portugal al racó de les Guilletes i la font del Bosc, la RUTA 6: Per la ruta de les mines fins al Cingle Roig i la RUTA 5: Per la ruta de les mines fins al Cingle Roig. Recentment en aquest coll han construït un curiós banc fet de pedres on pots descansar una estona abans de continuar la marxa.
Rogelio Portal Tejo
