Nota: L’assaig BREUS APUNTS SOBRE LA COMUNITAT JUEVA D’ALFORJA va ser escrit i presentat al Certamen literari i d’assaig de la Vila d’Alforja: Premi Gamon de Ganagot en any 2016. Sent els jurats en aquesta ocasió: Diana Salvadó. Velis i Arnau Ferre. El premi va ser declarat desert a pesar que es van presentar (al menos) aquest i un altre assaig de Goçal Evole. Des d’aquest any fins llavors el premi no ha estat convocat.
- Introducció
Encara que no consta en la memòria dels nostres convilatans ni en queden gaires evidències, al nostre poble, com d’altres de la comarca, va existir durant poc més de 200 anys una comunitat jueva. El present treball pretén únicament reunir el major nombre d’evidències referents a aquest parèntesi de la nostra història, que per causes que coneixem perfectament van ser silenciades. Ens anima abordar l’assumpte de la manera més amena possible. I per descomptat deixarem caps per lligar i interrogants, per permetre’ns tant a l’autor com a altres poder continuar indagant en aquests fets.
Els inicis de la presència de comunitats jueves a les comarques Tarragonines es remunten a principis del segle XIII, encara que és possible que alguns ja habitessin la zona des de temps de la dominació musulmana. Molts van anar arribant durant la repoblació procedent de països cristians com França, d’on van ser expulsats el 1300. Uns altres com a onades d’emigració procedents d’al-Àndalus arran de la seva incorporació a l’Imperi almoràvit (1146-1232) i la imposició de l’ortodòxia islàmica. Segons Gabriel Secall i Güell la quantitat de jueus assentats a la zona de Tarragona rondava els 1.300 individus, la majoria formant famílies, i repartits en un total de 22 poblacions diferents entre les quals es trobava la nostra.
Contràriament a la veïna Aleixar, tot el material documental que va poder existir sobre el tema jueu a Alforja va sucumbir al pas del temps. No obstant alguns autors de reconegut prestigi en aquest camp com el ja citat G. Secall i altres fonts, esmenten l’existència d’una comunitat jueva a la nostra localitat. Encara que si algú s’ha parat específicament a pensar sobre aquest assumpte, és Miquel S. Jassans, a qui el tema jueu a Alforja li serveix com a argument per a una novel·la: Retorn a Sefarad, publicada el 2010, un material que citarem en diverses ocasions.
- De quants jueus parlem?
La primera qüestió que caldria resoldre és, quants individus o llinatges (famílies) integraven la nostra comunitat. La font més important de totes les que es poden consultar sobre el tema és: Les jueries medievals tarragonines, G. Secall, (1983) on parla d’unes 10 famílies durant bona part del s. XIV. Malgrat això aclareix que per la falta de documentació cal obtenir-la “a través de protocols d’altres viles amb què els jueus d’Alforja hi estigueren lligats”. En estudiar el triangle que conformen Alforja – Vilaplana – l’Aleixar, G. Secall es troba amb un fenomen que no li sorprèn: la immigració de famílies jueves entre aquestes viles i el fet que algunes d’aquestes tenien “taula parada i casa en tots tres llocs”. Malgrat això, ens ofereix una llista de 29 noms individuals de jueus d’Alforja molt incompleta per les raons ja exposades Les jueries medievals tarragonines (p. 357).
Miquel S. Jassans en el seu article: Els habitants d’Alforja en els dos primers segles després del repoblament del seu terme. Vent de Serè núm. 15 (any 2000), menciona que: “En el llarg dels segle xiv teníem documentats disset llinatges d’afiliació jueva que habitaren a Alforja: Abenàfia, Adred, Adzay, Alayam, Ben Biona, Biona, Cavaller, Jacob, Jassano, Monso, Piquer, Ravaya, Salomó, Samuel, Savall, Tolosa i Tortosa”. De la mateixa font hem de sumar tres llinatges més, aportats per l’autor mentre escodrinyava en els Manuals Notarials de Riudecanyes (Anys 1229 – 1273 Cx.1 No 1) en els quals també va poder trobar anotats molts d’aquests personatges anteriorment mencionats fent transaccions comercials amb gent de la Baronia d’Escornalbou. La primera d’aquestes incorporacions és una dona anomenada Ramireta “judea dalfurgia” vivia a l’any 1340, el següent és Maymó de Roby que el va trobar anotat l’any 1313 i que segurament va venir de la vila de Rubí. I el tercer Maymó de Besora l’any 1337, del qui ens diu que segurament provenia del petit poble de Besora de la comarca del Solsonès i del qual ja parlarem més endavant.
Un càlcul conservador a partir dels 20 llinatges, (considerats com a 20 focs) ens permet deduir que el nombre d’integrants de la comunitat d’Alforja a mitjans del s. xiv, època en la qual suposem va aconseguir el seu màxim esplendor, podria arribar als 100 individus aproximadament (cada foc representa 4,5 persones). Si fem cas de la dada proporcionada l’any 1339 pel repartiment de bovatge que es va realitzar en tots els pobles de Tarragona trobem a Història d’Alforja (p. 75) de F. Cortiella, i P. Anguera, “la xifra assignada a Alforja és la de cent vuitanta-quatre focs la qual cosa significa una mica més de 800 habitants”. Aquesta xifra, per a alguns és exagerada, es la que segurament ha donat motiu a afirmacions del tipus: “Alforja figurava al sisè lloc d’importància entre les setanta viles del Camp”. En cas de ser certa tal notorietat, no és d’estranyar que en part estigués justificada (o viceversa) per la presència a la nostra vila d’un 15% de població amb arrels jueves.
- La comunitat d’Alforja: una aljama o un call?
Els sefardites (anomenats així en referència a Sefarad el nom que rep la península Ibèrica en llengua hebrea) generalment s’agrupaven en barris concrets dins de les ciutats. Aquests barris eren considerats “aljames” quan aconseguien una categoria social i jurídica determinada. Els que no arribaven a tal magnitud els coneixem a Catalunya com “calls” paraula que segurament deriva de l’hebreu ‘kahal’ que significa comunitat.
Secall en Les jueries medievals tarragonines (JMT), s’atreveix a qualificar a la d’Alforja com una aljama modesta, que ja és molt. Suposem que es basa més que res en alguns documents de pagaments de tributs als col·lectors de l’aljama barcelonina, que la citen com a tal. Però sobretot per un document del segle xiv en el qual: “l’esmentada aljama d’Alforja, mitjançant els seus síndics, formula una reclamació relativa a uns acords que no se’ls consultaren, cosa que donà pas a una reunió a la sinagoga de Tarragona” (JMT p.190). En el seu volum: Guia de les jueries Tarragonines el mateix autor fa una breu referència a la jueria d’Alforja: “fou punyent i ferma en quant a demografia i economia”, encara que lamenta una vegada més la pèrdua de les seves fonts documentals.
És com ja s’ha dit, a través de documents conservats d’altres viles, que es pot arribar a tenir constància de la incidència per tot el territori proper dels jueus assentats en la nostra vila. Com és el cas de Salomó Jacob qui “trafica i operava con forza” i que formava una societat amb altres jueus d’Alforja i amb jueus de Vilaplana i de l’Aleixar. O Samuel Bonjuha “què fa companyia amb Isach Monsó de l’Aleixar”. Isach Ravaya a qui se li reconeix un àmbit comercial que abasta totes les viles circumdants. O Bonjuha Biona qui es presenta primer com a comerciant a la vila durant 1304-1307 provinent de Barcelona i finalment se’l situa residint a Alforja a partir de 1327, per alguna raó serà.
Són solament exemples que demostren la presència jueva i la seva repercussió en la puixança comercial de la vila per aquells anys. Encara que sense dubtes qui se n’emporta la palma és Isach Salomó de Torre un marxant que s’embarcà “en un dels set vaixells que partiren del port de Barcelona l’any 1299” al costat d’altres jueus de la zona camí de Xipre i Egipte “havien rebut una quantitat de diners per tal de fer uns encàrrecs o comandes de productes (…) que no es trobaven en aquets mercats comarcans” (JMT p.196) Pot ser que tinguem aquí al nostre primer viatjant internacional, o com a mínim del primer que se’n té notícia.
Per la seva proximitat la nostra comunitat i la de l’Aleixar estaven interrelacionades en molts aspectes. Es calcula que en els seus millors temps (1324-1348) aquesta comunitat veïna va arribar a comptar amb 180 jueus. Comparativament gaudia d’una importància similar a la de Valls, Falset i Tortosa i se sap que funcionava com a proveïdora de recursos financers de tota la regió. Revisant els seus arxius podem trobar nombroses referències a préstecs atorgats a ciutadans d’Alforja, Alfurgio o de l’Alforg, segons les recerques de J. Pàmies i M. Giribets en el Liber Judeorum (90) de l’Aleixar entre 1344 -1348 trobem fins a un total de 32 emprèstits. De l’Inventari dels Bens de Samuel Cap trobem 13 préstecs encara que per descomptat aquests emprèstits no es concedien únicament a jueus.
- El fossar vell: un fossar jueu?
Com ja hem comentat a diferència de la d’Alforja l’activitat de la pròspera i puixant comunitat jueva de l’Aleixar està molt ben documentada. De la lectura de tota aquesta valuosa informació G. Secall va deduir que aquesta posseïa la condició d’aljama i que possiblement posseïa la seva pròpia Sinagoga, encara que no existeix constància d’això. També posseïa cementiri propi concretament a la partida coneguda com “Fossar dels Jueus” cosa que també en el nostre cas sembla més que probable.
El cementiri jueu d’Alforja estaria situat en el que avui coneixem com Fossar Vell: “una zona situada sortint pel portal a mà esquerra en el qual a finals del segle passat hi havia dues o tres cases de les que ja fa més de quaranta anys no en queda ni rastre” El mateix M.S.Jassans en el seu volum, Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella (p.143) assumeix que: “sent fora del recinte emmurallat creiem que podria tractar-se d’un fossar de ritus judaics dels segles xiii – xiv”. Encara que amb seguretat aquesta denominació es remunta a segles anteriors, la primera referència escrita la trobem (segons la mateixa font) en una resolució de l’arxiu municipal d’Alforja amb data 13-10-1774: “com l’any 1770 vas comprar aquella pessa de terra dita lo fossar Vell”
Per M.S. Jassans la petita porció de terra que ocupa el cementiri es correspon amb l’extrem de l’hort del Bonet sembrat d’ametllers on encara avui és possible observar uns gruixuts murs.(foto: 11) El fet que per aquella època el cementiri cristià ocupés una parcel·la al costat de l’església i que per llei ambdues comunitats no podien compartir el camp sant, és el que incita a considerar al lloc conegut des de fa centenars d’anys com Fossar vell, com un cementiri jueu. Per si ens serveix d’alguna cosa, cal afegir que com a norma general per aquests llocs s’escollia el cim d’un tossal o turonet, fent una mica de pendent i proper o franquejats de petits torrents d’aigua.
Situar el cementiri jueu en aquesta zona ens porta a fixar la possible ubicació del nostre call al sud-est de la nostra vila. Encara que per afirmar on va poder estar situat exactament hem d’endinsar-nos en el terreny de les especulacions, cosa que també succeeix amb el call de l’Aleixar, del que també se’n desconeix la seva ubicació exacta.
- Situació del Call jueu d’Alforja
Des de 1179 (Concili de Letrán) existí un decret que obligava als jueus a viure en barris específics separats dels cristians, això paral·lelament era reconegut com un privilegi real, el qual augmentava la seva seguretat i benestar. Va ser el rei Jaume I (i els fets coetanis així ho confirmen): “qui l’any 1243 va manar l’autorització d’establiments de calls o jueries en favor dels jueus en casi totes les ciutats i viles conquerides” G. Secall (1980) Els jueus de Valls i la seva època (p. 22).
En una entrevista inèdita firmada per Gonçal Évole a Miquel S. Jassans arran del llançament de “Retorn a Sefarad”, aquest afirma: “sospito que vivien des d’on coneixem com el pati, en avall, final del carrer Bolcador, el carrer Hospital fins les cases a tocar el bassot vell. L’ermot d’enfront d’aquestes cases, sempre l’hem conegut com el Fossar Vell històricament havia de ser el fossar dels jueus, perquè els fossars cristians més antics, sempre estaven localitzats al costat de les esglésies”. En la mateixa novel·la “Retorn a Sefarad” també es parla d’aquest lloc com assentament de la comunitat: “la vila s’escampava cap al sud en direcció a la Riera i el camí de Reus. Allí en aquell barri establírem les nostres cases” Tot i que el Miquels S. Jassans no ofereix molts arguments per fonamentar la seva teoria, la veritat és que podia haver estat allí, bastant allunyat del centre.
Hem de tenir en compte que pels segle xiii la trama urbana del poble devia ser molt diferent de com la coneixem en l’actualitat. Segurament el perímetre de la muralla en aquesta època, encara que ja no es reduïa únicament entorn del castell, tampoc es correspondria amb el traçat final del segle xvi i possiblement la zona que avui coneixem com el portal o el pati encara no existissin com a tal.
No pretenem descartar les seves conclusions, però en el nostre cas les sospites apunten cap a un altre lloc i ens permetrem esbossar-les com una altra possibilitat més. Creiem que “el call jueu d’Alforja” va poder haver estat situat en el que avui coneixem com carreró de Sant Antoni, des del seu inici al carrer Major fins que finalitza, on hi ha col·locada un petita imatge de Sant Antoni de Pàdua, i és possible que s’estengués fins al carrer Hospital seguint el curs de l’antiga muralla com es mostra en el plànol. Un dels arguments en el que ens basem per ubicar-los en aquest lloc és la seva proximitat al centre comercial de la vila: La plaça Mercadal. Instal·lar-se en el centre de les ciutats era molt habitual entre els jueus donada la seva vocació comercial i per una millor eficàcia dels seus negocis. No és coneix cap cas en el que el call jueu s’ubiqui apartat o allunyat de la zona comercial de la ciutat (fotos: 1,2,3,4 i 5).
No existeixen referències que permetin conèixer com va ser o van ser els diferents traçats de la muralla d’Alforja, ni quin aspecte tenia la nostra vila en els primers anys de la repoblació més enllà de la ubicació d’un castell i una primitiva església. Tampoc s’han dut a terme estudis rigorosos i excepte algunes evidències o restes, molt poca cosa queda d’aquesta. La primera vegada que a Alforja s’esmenten el nom dels seus carrers és el 1581, en un llistat fet per la rectoria en el qual es relacionen tots els confessats aquell any. Història d’Alforja (p.79) suposem que és a partir d’aquestes dades que Rafael Cremades i Ripoll elabora el seu hipotètic Pla d’Alforja a darreries del segle xvi Història d’Alforja (p. 51) És aquest plànol amb l’únic que comptem, fins al moment, per definir un possible traçat defensiu en aquesta època. En aquest llistat es mencionen: el carrer Major, el de Joan Fort o Bolcador, Mercadal, Pla del Nabril, la Plaça, el carrer de la Font i les Benes (aquest últim per referir-se a llocs llunyans del poble). Es pot apreciar que el que Rafael Cremades i Ripoll dóna per fet que són noms de carrer, semblen més aviat els noms de barri, fins i tot s’assembla molt més a la moderna, encara que ja obsoleta divisió en barris: Bolcador, Carrer de la Font, Hospital, Major, Mercadal i Pallars. Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella (p.195). Això no ens deixa confiar massa en aquesta representació (plànol) i ens motiva a pensar que molts dels carrerons que coneixem en l’actualitat segurament ja existien d’alguna manera en aquella època (finals del s. xvi), encara que sense posseir un nom definit.
En qualsevol cas, de molt poc ens serveix un hipotètic plànol corresponent a una època 200 anys posterior a l’existència de la nostra comunitat jueva. Potser tan sols pel fet de pensar que a inicis del s. xiii (quan es crea el call) les coses eren molt diferents. Creiem que encara que el carreró de Sant Antoni, fos un cúmul de cases separades per un passadís interior, quedaria dins del perímetre del primer clos de la vila o molt proper a aquest. Una situació molt similar l’observem quan analitzem el que passava en el call de Valls cronològicament contemporani amb el nostre. Els jueus de Valls i la seva època (p. 25).
El nostre call es compon únicament d’un carreró llarg i estret de més de 50 m. Les seves parets són altes, i tot i així el sol, sobretot amb l’arribada de la primavera i cap a les 6 h de la tarda, l’inunda en tot el seu recorregut (foto: 3). Com la gran majoria de calls el nostre també és un carreró de ronda o tocant l’antiga muralla i amb una sortida a extramurs pròpia, diferent a les que empraven la resta de vilatans per entrar i sortir de la ciutat. Aquesta sortida està just al final del carreró, sota la capella de Sant Antoni . Encara en l’actualitat existeix en aquest lloc una petita porta, hereva d’una anterior a l’enderrocament (o assimilació) de la vella muralla medieval (foto: 10).
Les conegudes com les “Portes dels Jueus” eren generalment petites vies d’accés a la ciutat, que conduïen directament a la jueria i únicament era transitada pels fidels a aquesta religió. És possible que aquesta entrada fos utilitzada sobretot per a la sortida dels seus festejos fúnebres al cementiri o durant períodes d’aïllament. És en el volum Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella. (p. 292) on M.S. Jassans fa referència a: “restes d’una arcada de grans dovelles a mig carrer que devien ser d’un antic portal de sortida de la vila” Aquestes restes que ja no són visibles, ubicades quasi al final del carreró, reforcen la idea que encara que el traçat de la muralla va anar ampliant-se al llarg del temps, aquí sempre va existir una porta. (foto: 2) Just en aquest lloc també és possible trobar a la paret, molt a prop de terra, un fragment d’una construcció medieval, possiblement de l’antiga església romànica. (foto: 6)
El nostre call de la mateixa manera que el de Valls, Montblanc o Tarragona, per citar-ne alguns, també tindria la possibilitat d’aïllar-se per protecció mitjançant una porta de fusta. La disposició de tancar els calls en determinades èpoques, en certa manera per a suavitzar les males intencions del populatxo en èpoques concretes, és tan antiga com la de viure en barris separats. Sobretot dies previs a la setmana Santa i fins a diversos dies després de finalitzada els calls jueus romanien completament incomunicats amb la resta de la ciutat. Creiem que aquesta porta existia i estava situada just a l’iniciï del corraló de Sant Antoni. Fins i tot en l’actualitat és possible apreciar a uns dos metres del sòl, a la paret dreta signes visibles d’una connexió d’ambdues cases mitjançant una espècie d’arcada sota la qual hi hauria hagut aquesta porta.
Rogelio Portal Tejo
Continuará
