Aquest 13 d’agost Josep Rull i Marco, hauria fet 92 anys. Encara que durant els últims anys no va poder treballar per culpa d’una malaltia, des dels anys setanta en que va començar a esculpir fins que ens va deixar, fa tot just 14 mesos, va produir un gran nombre d’escultures, elles són la prova de la seva gran activitat artística.
De pagès a escultor
Josep Rull va ser la major part de la seva vida un pagès, fins que en un moment determinat descobreix una nova vocació per la qual ara se’l recorda. Josep Rull va ser un escultor autodidacte, tallava la pedra com si esporgués els arbres de manera natural, espontània, ningú li va ensenyar cap de les dues coses, ho feia per instint, li sortia de dins de manera natural. De cop i volta el recull de sensacions i la necessitat d’expressar-se es convertiren en pedra. Una escultura darrera l’altra, era realment prolífic…I és que en totes les tasques de la seva vida el podríem definir com a treballador trepidant, incansable, ràpid i eficient. Ell era sempre el que treballava més. Avorrir-se no entrava dins el seu tarannà. També era un apassionat de la història. Moltes de les seves obres ho reflecteixen.
Al no ser l’hereu de la família, va haver d’espevilar-se des de molt jove. Quan tenia 30 anys va acceptar la proposta de la família Puig (cal Callot) de Falset d’anar a treballar les seves terre a Alforja. Per aquest motiu es traslladà a viure al nostre poble, primer residí cinc anys al carrer Bolcador i després al Mas de la Mata, ambdues, propietat de la Família Puig. Aquí va viure durant molts anys juntament amb la seva esposa i els seus dos fills petits. A partir d’aquest moment no se’n mouria més del nostre poble, però mai va renunciar al Priorat i a la terra que el va veure créixer. Va ser al Mas de la Mata a l’edat de 50 anys on ell comença la seva activitat com escultor.
Per aquella època fumava dos paquets de cigarros diaris, per això no és d’estranyar que la primera peça esculpida fos un cendrer. A partir d’aquí comencen un sense fi d’obres de diferents temes, dimensions i materials. A la primeria feia alguna maqueta de fang, però no li resultava pràctic i va preferir la talla directa. A poc a poc, va anar definit materials, els més utilitzats serien el marbre i la pedra de Vinaixa. La dona seria el tema predilecte. L’obra era a l’interior, i tindria la forma que manava la pedra, el coll més tombat, la cama més plegada, anava marcant els límits fins on havia de rebaixar-la cada vegada, l’escultura la veia al seu interior, inspirat en una obra d’algun artista, alguna foto d’una revista, o aquelles idees que volia deixar plasmades per sempre: la plegadora d’avellanes, l’amor de dos vellets, l’amor filial, la fundació de Catalunya, la pau, els seus néts… Escultures normalment nues, excepcionalment a una parella els hi va posar texans, (crec que en record de la seva esposa, que havia estat la primera dona del poble en posar-se pantalons.)
Josep Rull va ser un escultor autodidacte
Com ja hem dit Josep Rull va ser un escultor autodidacte, encara que era un estudiós de l’escultura de l’antiga Grècia i d’alguns mestres com, Antonio Canova, August Rodin… En algun llibre havia estudiat les proporcions del cos humà, i els volums de la carn segons els cànons clàssics, l’estudi constant de la forma, la possibilitat de poder aprendre del Pep Jassans, sigui amb xerrades, consells, o per observació del que ell feia, i el gran coneixement que tenia de la natura, donaren uns resultats admirables, tot i que en la seva obra es fa palesa la formació totalment personal i lliure. No hi havia res que li fes por, la grandària, les composicions entrellaçades, posicions arriscades… Algunes obres són pròpies d’un gran artista.
Va vendre poques escultures, tot i què bastants encàrrecs si que els va tenir. En canvi en va regalar centenars, i és que la fi en si mateixa era fer-les, gaudir fent-les i regalant-les. També li agradava exposar, i va fer-ho en diferents ocasions a Alforja, a Falset, fins hi tot a la Diputació de Tarragona, però destacaria les obres que va deixar com exposició permanent. Ell volia que algunes de les seves peces quedessin per sempre pel fruir de la gent.
En diversos indrets, propers al Josep, trobem algunes de les seves escultures públiques
La Creu de Formatge, l’escultura del jardí del carrer Verge de Puigcerver, l’escultura del casal dels avis, restauració de la pica de l’església en són exemples al nostre poble. A Falset va restituir l’estàtua de la Font de les Amades que durant la Guerra Civil s’havia destruït, una quartera a la plaça del mateix nom, també l’enorme Verge de la façana de l’església, i un retrat del poeta Salvador Estrem i Fa. Altres escultures llueixen a la Torre de Fontaubella, a les Borges del Camp, a Siurana, etc. No es pot deixar de mencionar l’escultura més gran que va fer: el monument a la lleva del Biberó a la Serra de Pàndols.
Alguns anys de la seva vida més difícils. Primer la mort de la seva esposa Montserrat, a qui se sentia molt lligat, el 1995. Després la mort del seu fill Ricard l’any 2007.
Per últim la incapacitat d’esculpir a causa d’una feridura que li va impedir continuar treballant i gaudir de la seva vellesa com li hauria agradat, continuar amb la seva gran passió, tot i que sovint, mirant la mà ferida deia que mig dormint mig despert continuava treballant amb noves escultures.
