Josep Martorell Fusté neix a Alforja el 8 de gener de 1920, fill d’Àngel Martorell Vall i Dolors Fusté Ferré -pagesos-, els quals, tres anys més tard, també tindrien una altra filla: la Pilar. Als 6 anys és escolaritzat, a les escoles on avui hi ha el Consultori Mèdic, i on en els seus tres primers anys hi té com a mestre a Josep Taverna i Martínez. Als 12 anys decideix anar a treballar com a pagès i dóna els seus primers cops d’aixada amb el guiatge del seu oncle Anton (germà del seu pare) a l’Obaga de cal Miquel Notari, de la qual el seu pare n’era el mitger.
… a l’edat de 18 anys és mobilitzat i de seguida és destinat a cobrir baixes a la localitat de Llardecans
El 3 d’abril de 1938, a l’edat de 18 anys és mobilitzat i de seguida és destinat a cobrir baixes a la localitat de Llardecans (al SW de la comarca del Segrià dins de l’anomenada “plataforma garriguenca”), on es reorganitzava el 15è Cos d’Exèrcit republicà que restà sota el comandament del Tinent coronel Tagüeña. El Josep quedà enquadrat a la 3a Divisió, 31 Brigada Mixta, 123 Batalló, 3a Companyia. Amb ella, al maig és enviat a Tornabous, prop del Segre, ja que l’exèrcit franquista intentava trencar el “front del Segre” coincidint amb els primers i més mortífers bombardejos de Barcelona, tot i que l’ofensiva no prosperà i no arribà a entrar en combat. Ben al contrari, a finals de mes, ja de tornada a Llardecans, agafa el tifus (que feia estralls en les files republicanes) i és portat a Ulldemolins, Valls i finalment a la Savinosa, a Tarragona, on es recupera.
El 25 de juliol el 5è Cos d’Exercit de Líster i el 15è de Tagüeña creuen l’Ebre en la darrera gran ofensiva republicana, cosa que motivà una més ràpida reincorporació a la seva unitat. Hi arribà el dia 27, just quan la seva companyia (ell diu que per negligència del seu capità que acabaria jutjat per aquells fets) acabava de ser delmada (70 o 80 morts en pocs minuts) en un intent suïcida de prendre la Pobla de Massaluca. Només quedaren els dos camillers, el barber i cinc soldats, un d’ells el Josep acabat d’incorporar.
Refeta la unitat lluita entre la zona de Vilalba dels Arcs i la Fatarella fins el 19 d’octubre de 1938, dia en el qual -en el camí de la Fatarella a Corbera- és ferit per metralla on l’esquena perd el nom. És evacuat cap a Ascó i posteriorment a l’Institut Pere Mata de Reus, on li fan les primeres cures per després enviar-lo a Caldes de Malavella. Finalment és portat al “Camp de Recuperació de les Llebres”, enfront el Parc Samà, tocant a Montbrió. I entre visites a casa l’entrada dels exèrcits franquistes l’atrapà al nostre poble el 15 de gener de 1939.
… es cridat novament per les autoritats a primers d’abril, moment que el recluten a l’exèrcit dels vencedors.
Obligat a presentar-se per les noves autoritats, el 20 de febrer el tanquen al Camp de Concentració a Tarragona, on hi restarà 28 dies a l’espera dels “informes del poble” per saber si estava immers en “responsabilitats” d’acord a la famosa Ley de Responsabilidades Politicas dels feixistes. Deixat en llibertat el dia de Sant Josep, torna a casa per ser cridat novament per les autoritats a primers d’abril, moment que el recluten a l’exèrcit dels vencedors. Fa la instrucció a Huesca i després és destinat a un regiment d’artilleria a Calatayud, lloc des d’on és enviat a Laredo (Cantàbria) i després a Asturias en plena ebullició del maquis.
Retornat novament a Calatayud acaba passant els darrers trenta mesos amb el seu regiment a Logroño, on rep el “permís indefinit”. Retorna a casa i quatre mesos després, coincidint amb el desembarcament dels exèrcits dels Estats Units a Casablanca, al Marroc, davant el cangueli del “generalísimo” per la més que evident derrota dels seus aliats alemanys i italians… aquell “permís indefinit” torna a agafar “definició” i tornen a mobilitzar-lo, essent destinat a Mataró, on aquest cop s’hi haurà d’estar divuit mesos més.
Finalment, retornat a casa el 1945, es reincorpora a la vida de pagès i inicia relacions amb la que serà la seva esposa Lola Capella Crivillé, amb la qual es casarà el 16 de febrer de 1950, començant a treballar com a mitger a les terres de cal Botó en substitució del seu pare Àngel. El matrimoni tarda a tenir fills “perquè no hagin de passar el que jo he passat”, però finalment, l’octubre de 1956, “l’any de les gelades que van matar els olivers”, neix el seu fill Àngel. La noia, la Lola, encara va tardar gairebé cinc anys més en arribar-li.
… es fa càrrec de les terres de la família, que les conrea fins que les forces li ho permeten.
Deix de fer de mitger una vegada retirat el seu pare, i es fa càrrec de les terres de la família, que les conrea fins que les forces li ho permeten, a 85 anys, abandonant o venent-ne una part seguint la tònica del món agrari alforgenc d’aquests darrers anys. Ha tingut la fortuna de poder conviure amb la seva esposa Lola que el deixà el darrer 3 de juliol a l’edat de 93 anys. Ell, ha aguantat amb el cap clar fins a aquest mes de gener, amb els 95 anys acabats de complir.
Nota:
- Aquets apunts biogràfics del nostre pare-avi-sogre són fruit de la pressa que ens ha portat la seva, per a nosaltres, sobtada mort (encara el darrer 15 de gener sortia pels carrers del poble a fer el seu passeig diari). Òbviament, el cos principal de l’escrit -corresponent al període de la guerra civil de 1936/1939- no es correspon amb el que ha estat el nucli central i/o principal de la seva vida laboral, social o familiar. Al contrari, és només el document que teníem més a mà i que per servar la memòria familiar feia un temps que havíem elaborat (concretament al quedar el Josep com “l’últim supervivent alforgenc de la lleva del biberó”). Un document reduït al qual hi hem afegit unes dades inicials i d’altres finals per apropar-nos a la que fou la seva vida. Una nota per al seu record, centrada en una època que certament en els darrers temps ell tenia molt en boca, potser per compensar els anys de silenci abans no es va decidir a explicar-nos aquelles terribles vivències seves, ja amb els vuitanta anys complerts. És per tot plegat que ens ha semblat adient fer-vos-ho arribar dins del context d’aquest, el seu comiat, el qual, per la seva darrera voluntat, no serà el típic enterrament alforgenc, ja que ens va demanar ser incinerat i que no es fes cap tipus de cerimònia religiosa. I naturalment ho complirem.
Família de Josep Martorell
