Josep Maria Ribas Monfar va néixer a Alforja el 3 de febrer de 1885 a la seva casa pairal, Cal Batllet on havia nascut també el seu pare. Era una nit freda i nevava, com ens diu al seu llibre, preludi d’un personatge que donaria una llum especial al seu poble. Al llarg de la seva vida va haver de compartir Alforja amb Barcelona, on va establir la seva vida familiar i professional, però tots els estius i sempre que podia retornava a Alforja, el seu microcosmos que portava arrelat a l’ànima. Estigués on estigués, Alforja sempre hi era!
Era un home vitalista, estimava la vida i el seu país, Catalunya; tenia una personalitat inquieta. Era un lletraferit i un autodidacte i era capaç de fer poesia de tot allò que sentia i contemplava. La lírica serveix per a donar vida, forma i música a tots els sentiments humans i Alforja li donava la inspiració i el que anomenem l’ataràxia, la pau de la contemplació i la força de l’estimació. M’agradaria recordar que Ell mateix l’any 1965 va presentar a la Cooperativa el seu llibre “Càntics d’Alforja”. Potser avui alguns de vosaltres encara ho podeu recordar…
Era un home vitalista, estimava la vida i el seu país, Catalunya… Alforja li donava la inspiració i el que anomenem l’ataràxia, la pau de la contemplació i la força de l’estimació
Va publicar diversos llibres de poesia: Nadal, poema dramàtic, del 1936, que vàrem poder escoltar el passat Nadal per ràdio Terrassa. 180 Tankas, del 1947, (poemes curts imitant la mètrica japonesa). Cançons exaltades d’Amor, 1968. I el ja anomenat Càntics d’Alforja, 1965. De teatre: Mónica a Deià, 1957, representada al teatre Romea de Barcelona i moltes d’altres, algunes encara per publicar. Està citat a l’Enciclopèdia Catalana i al Diccionari de la Literatura Catalana. En tots ells veureu que signava amb el cognom catalanitzat de Ribes en comptes de Ribas i així ho hem respectat en aquest llibre. Era el seu nom literari. Morí a Barcelona el 1972, però va voler reposar per sempre al cementiri d’Alforja per que es complís així la seva voluntat i fer realitat el pensament que diu: “D’on he rebut, retorno ”
Ara us explicaré com va sorgir la idea de fer aquest llibre i el seu contingut.
Fa dos anys, el destí va voler que trobés una caixa on es guardaven unes carpetes inèdites plenes de poemes i vaig tenir l’oportunitat de redescobrir-los i donar-los-hi estructura i vida en el llibre que acabo de publicar aquest any. Es titula “la-nu-la”. Curiosament és un nom de dona romanesa, que per ell representa la poesia pura, la seva poesia, i en el poema titulat lanula, que està a la Introducció, en l’última estrofa, ens diu:
“lanula, t’adoraria, fent del món el teu altar: lanula! Ma poesia! Ets mon gran goig de plorar…”
Veureu que a la coberta del llibre es representa el déu Kairós, el déu grec de l’oportunitat del temps, que em mostra unes les carpetes oblidades. El llibre és un recull de poemes amb comentari temàtic segons tractin d’amor, de desamor, de besos, de mort, de mitologia, de la natura i paisatge, i en especial, els dedicats a la vila d’Alforja.
En els d’amor ens transmet aquest sentiment com a força impulsiva de vida i com a principi d’eternitat. Està ple de seducció i cortesia. En els de desamor ens transmet el sofriment que provoca el desengany, l’enveja i la traïció. Els dedicats a l’art de besar ens omplen de sensualitat i ens arrosseguen a l’abisme del somni.
En els de tema mitològic, ens desvetlla el seu coneixement dels clàssics com a font d’inspiració. Sap reinventar el mite segons els sentiments que vol expressar. En els poemes de mort ens incorpora un dualisme natural entre vida i mort, l’acceptació de la mort, i ens impulsa al Carpe Diem, assaborir el moment. Com dèiem ja quan parlàvem del seu vitalisme. Els de natura i paisatge es podrien entrellaçar amb els dedicats a Alforja doncs la major part d’ells reflecteixen el seu paisatge i i tots els tipus de flors que l’il·luminen.
D’Alforja en celebra els diferents fragments, com l’estimada font de sant Antoni, la plaça del Mercadal, el Castell, els trossos plens d’avellanes, els ametllers florits, el campanar, les muntanyes que ell imagina com “en posició de sardana” envoltant el poble…
D’Alforja en celebra els diferents fragments, com l’estimada font de sant Antoni, la plaça del Mercadal, el Castell, els trossos plens d’avellanes, els ametllers florits, el campanar, les muntanyes que ell imagina com “en posició de sardana” envoltant el poble, i de tots i cadascun d’aquests fragments en reconstrueix una nova realitat lírica i personal. Avui intentem doncs renovar una memòria individual, la de Josep Maria Ribas, i la col·lectiva del seu poble estimat d’Alforja i la seva gent.
Per conèixer millor la seva personalitat, m’agradaria recordar que en èpoques difícils per la llengua i la cultura catalana, i en especial en època franquista, va saber lluitar i és conegut que a casa seva es feien vetllades culturals en les que participaven intel·lectuals de l’època i d’altres poetes en les que es volia salvaguardar l’esperit republicà i salvar de l’oblit la nostra cultura i la nostra llengua i, en especial, el seu lèxic més antic.
Tots ells tenien com a referent els Moviments Modernistes europeus i, en especial, al gran poeta Maragall a qui admiraven!. Després de tants anys creiem també que mereixen avui el nostre reconeixement. Van aconseguir fer realitat un tòpic literari que en llatí diu “NON OMNIS MORIAR”, “no moriré del tot mentre altres em recordin”. I això és el que volem fer possible avui aquí gràcies a tots vosaltres!
A continuació escoltarem alguns dels poemes dedicats a Alforja per a poder compartir i eternitzar la grandesa dels sentiments que ens uneixen a tots, tant els que hi tenim la nostra gènesi com els que han vingut de fora. En primer lloc un poema titulat “ALFORJA” on el poeta, assegut contemplant el seu poble, al migdia, sota el sol, aquest sol d’Alforja, sent que el temps es deté i tot es torna daurat.
ALFORJA
Mig dia. És a ple sol i regalima foc.
La brisa s’entreté fent música amb les canyes.
Rebrillen els domassos filats per les aranyes
i un verd lleu em corona sots l’arbre on tinc mon lloc.
El cor ni em bat tan sols; potser un doll d’enyorança
d’allà a Ciutat amb son reflex passional.
Mes, una flor em distreu i un préssec m’és gaubança
i la caseta al tros m’és emoció tendral.
Enllà, molt lluny, el mar d’un verd sedós de pruna.
Damunt, núvol suau d’un rosa blanc nacrat;
i sota, agombolat, el poble meu, daurat,
formós, ara, a ple sol, bell com en nit de lluna.
En segon lloc, un poema titulat “COM UN HIMNE”(1963), poema en el que esclata la seva identitat amb el seu poble i amb Catalunya i l’orgull de pertànyer a una terra de foc, la més rica vall del Camp, com ens diu en el poema, a la que expressa el seu amor atemporal.
COM UN HIMNE
Sóc d’Alforja, poble gran
amb sa vall d’antic jardí.
Quan el feu Déu, presidí
sa bellor del Cel estant.
En obrir una magrana,
tota esclata amb somnis d’or:
hom hi veu encès un cor
com bandera catalana
que entre espurnes d’encès foc
hi ha aquell do de groc que el lliga
com una abraçada amiga…
Heu vist mai més ferm enlloc?
Sóc d’Alforja, vall famosa,
la més rica vall del Camp,
a la que diem: «Jo t’am!»
com a nostra amor formosa…!
En tercer lloc, el titulat “FONT DE SANT ANTONI”, en el que ens vol transmetre la tranquil·litat, el terme mitjà de les coses, la musicalitat de l’aigua, el sostre natural dels arbres, l’ermita que crida a l’espiritualitat, on retroba la pau i sent la nostàlgia de l’amor… Em fa una emoció especial doncs jo en la presentació de l’any 65, en vaig llegir un també anomenat “Fonteta de Sant Antoni” del llibre Càntics d’Alforja.
LA FONT DE SANT ANTONI
Vora la font m’he assegut
sota un pòrtic d’alta volta,
—ja tinc la vida resolta!—
en banc de molsa i vellut.
Hi ha una olímpica quietud,
—tristesa i pena ja he tolta!—
que no ateny crit ni revolta
com a un cor trist i vençut.
Un plàtan, dos eucaliptus,
quatre acàcies al redós,
sis xiprers de dos en dos
i una ermita que té un rictus
que a la vel·leïtat respon…
Sols se sent rajar la font…
Per últim, el poema titulat “CATALUNYA”, en el que lloa la seva identitat, el seu codi i blasó com al·legoria del que sent pel seu país.
CATALUNYA
Espigues i ginesta n’és el nostre blasó:
el pa nostre és l’espiga, ginesta n’és l’olor i l’olor
n’és la santa virtut de la raó.
Espigues i ginesta són fe a Catalunya,
ginesta és el sentit dulcificat del cor.
Espigues i ginesta la nostra Llei encunya
que a no tardar, un dia, el cor devindrà fort.
I drets com les espigues brandant com dard a l’aire,
i grocs de fúria i odi colpint al menys amic…
I Catalunya tota en reprendrà la flaire
de la ginesta, joia de nostre Codi antic!
Moltes gràcies per la vostra atenció i agraïm haver pogut compartir aquesta estona tan agradable amb vosaltres. Gràcies a Miquel Ramírez per acompanyar-me musicalment en la lectura dels poemes. Els interessats en adquirir un exemplar de LANULA hauran de contactar directament amb l’Ajuntament d’Alforja. Sapigueu que el que se’n reculli, serà per ajudar a una Fundació Benèfica del barri del Raval de Barcelona, que es diu Migra Studium, en la que col·laboro. Vull donar les gràcies a l’Ajuntament d’Alforja per donar l’oportunitat al nostre avi Josep Maria Ribas Monfar, i de què novament els seus poemes puguin ser coneguts aquí, al seu poble natal i al seu entorn.
Moltes gràcies!
M. Joana Danés Rivas
