Tot el terme, serrets i comellars, boscos i conreus, camins i barrancades estan coberts d’immaculada neu. Només pertorba aquesta blancura petjades d’home que s’enfilen vers l’infinit. El camí que tantes vegades havia recorregut, ara és trepitjat per última vegada, ornat amb blanca catifa que amaga el terra que ve ďantic. Sauló, granit i pòrfid plutònic a les primeres tramades. Per sobre llicorelles primàries testimoni del carbonífer primigeni i abans ďassolir els gresos triàssics, terrers metamòrfics de contacte rics en menes metal·líferes, on afloren irisacions carbonatades blaves i verdoses, d’atzurites i malaquites. Si observem bé, llucarem entre aquestes vibracions de color, el groc aurat de la pirita i el més vermellós de la calcopirita i si l’observació és fa més intensa, el carmí encès dels granats, que culminaran un iris ampli de coloracions.
El camí que tantes vegades havia recorregut, ara és trepitjat per última vegada, ornat amb blanca catifa que amaga el terra que ve ďantic.
El camí ara, oculta sota la neu, gresos i arenisques roges del bundsandstein erosionats per anars i venirs mil·lenaris, ďantigues gents, ďantigues cultures. Puja constant encarat a la petita falla del Grau del fons de la barrancada. Una presa ďalè per albirar la vallada. Blanca, neta, pura. Massa bella per a conservar-se així gaires anys. Algú comença a esgarrapar-li les entranyes. Cingleres calcàries amb forats, amagatalls, coves i balmes que evoquen records. Estimats Vilaseca, Casagualda, Lloret. Ceràmiques antigues calcolitiques, campaniformes, ďacanalats, ibèriques ornamentades amb signes estranys. Punxons ďos polit, eines diverses, restes d’àpats ancestrals entre mig de carbons i cendres.Tot d’històries assumides i transmeses al jovent. Amunt, amunt!! La neu tapa l’enllosat arcaic del serpenti enfiladís del camí. Ara nòduls d’àgata decoren enormes torms a l’Embut, mentre roquissers calcaris de formació runiforme encerclen el paisatge. És el muschelkalch.
Amunt, amunt!! La neu tapa l’enllosat arcaic del serpenti enfiladís del camí
Per sobre els cingles l’M 2, amb argiles de roig profund i guixos fibrosos que competeixen amb el blanc paisatge. Ja només falta el darrer enpit. La catifa és més tofuda, té més gruix. Un esguard enrera. Les empremtes de les petjades assenyalen el camí recorregut. Una lleu bufada, quatre gotes perdudes, unes quantes volves més i el trajecte s’esborrarà per sempre més. L’últim adéu a la vall. Un calfred en esdevenir oracle i endevinar un estrany futur, per a un paisatge, per a una gent, per a un poble.
El camí acosta al cim, on ja no queden ni penyals, ni espadats, tan sols boscúria. Tot és blancor. La terra i el cel tot blanc. Tot es confon.Tot blanc, blanc, blanc….. Ajagut sota un pi de bona talla, jau momificat un individu desconegut. Se l’ha trobat cara a cara un milicià, maniobrant per la Devesa d’Arbolí. La positura de com descansa fa endevinar que es tracta de Josep Fusté Grifoll. Sempre descansava d’aquella manera. Reclinat sobre el colze dret, la cama dreta estirada i l’esquerra lleugerament encongida. Sembla l’home que va marxar amb la neu.
Ajagut sota un pi de bona talla, jau momificat un individu desconegut. Se l’ha trobat cara a cara un milicià
El crani fa endevinar la peculiar anatomia de Fusté per una marcada forma del temporal. Ha de ser el Fusté. Al costat de l’individu, una motxilla descolorida i malmesa per les inclemències del temps igual com la que solia portar el Fusté. Molts portàvem el mateix model de motxilla quan sortíem ďexcursió amb el Fusté.
Dins la motxilla quatre coses mig desfetes, insignificants i un llibre descolorit i arrugat, però on encara es pot llegir el seu contingut. És un llibre o tractat de geologia i mineralogia. Un llibre que, jo mateix pocs anys enrera, li havia deixat per a estudiar a fons aquesta matèria. Era el Josep Fusté Grifoll.
Valgui aquesta petita aportació com a homenatge al qui va ensenyar a tants a estimar la Terra, la seva formació i els seus components, roques, minerals i alhora, la història dels qui hi van viure.
Miquel S. Jassans
