Jordi Abelló, pintor, ens va presentar la darrera sèrie Grotesc, un cop més una pintura molt crítica i negra on ha intentat trobar la nostra vertadera imatge d’acord als temps que corren i el més ajustada possible a la realitat que percep. Últimament ha interrelacionat en les seves obres goril·les, voltors, mantis, etc.
Jordi, quan es parla de la teva obra, és pràcticament indispensable parlar dels animals com a part del teu procés pictòric, quin paper juguen en la teva obra?..
Un paper important. Sempre hi he interactuat. Quan era petit al maset de Reus i als estius a Alforja. Sempre jugava, observava i experimentava. Més tard al primer curs de belles arts, anava cada dia a dibuixar al zoo. Era un viatge iniciàtic per mi. Després vaig anar durant 5 anys a veure les pintures originals d’Altamira. Per mi va ser la carrera… i és clar, hi havia representats animals. Posteriorment el mestratge del John Berger també hi va influenciar. Encara recordo el dia que em va fer anar al Museo del Prado a contar tots els gossos que hi havia pintats…
Nosaltres mateixos sembla que hàgim oblidat la nostra pròpia condició. Som animals i de vegades, per entendre la nostra condició, no ho hem d’oblidar. Jo ho tinc present amb tot el que faig.
Les Mantis, protagonistes d’una de les teves col·leccions, tenien certa relació amb l’Alforja de quan eres petit, que ens en dius dels gossos que prenen part de la teva última sèrie Grotesc, tenen alguna vinculació amb el nostre poble?
Recordo encara a la casa del carrer Pla de Nabril que tenia una mantis. Li vaig donar tantes mosques… Em fascinava la manera que tenia d’atacar… la seva rapidesa. Era implacable, sense sentiments. Això m’ha servit, segur, per fer la meva sèrie Mantis i fer una exposició per a elles. Són fascinants.
Amb Grotesc he exposat en una valla i amb dòbermans furiosos. Era una metàfora de les valles que posem per frenar als refugiats. Crec que he representat la cara del poder. I estic content del resultat. D’altra banda he treballat amb dòbermans per les connotacions històriques que tenen (relació amb el nazisme i la primera guerra mundial) però també perquè quan era adolescent el meu cosí d’Alforja en tenia un i em feia pànic acostar-m’hi. Tenia ulls de sang i d’odi.
No podem dir que siguis tu també d’Alforja però ens agradaria que ens comentessis que és per tu Alforja?
Alforja és el poble de la meva mare i el poble dels estius. La meva vinculació amb Alforja és la de venir cada estiu de la meva infantesa i adolescència, durant els tres mesos de vacances escolars. I és allí a on faig els amics de tota la vida, les colònies, el jugar al carrer, anar amb bicicleta… i anar a pintar amb les classes que feia el Miquel Jassans al seu estudi. Allí vaig descobrir l’olor de pintura, de com amb un traç es podia realitzar una gerra d’un bodegó… i sobretot el mirar el paisatge. Contemplar els colors del Baix Camp. Vivències que ajuden a encaminar el que seràs. I que ja estan en el teu interior. Per mi, aquest paisatge és dels millors i ens defineix el nostre caràcter.
Alforja és el poble de la meva mare i el poble dels estius. La meva vinculació amb Alforja és la de venir cada estiu de la meva infantesa i adolescència…
Recordo anar constantment amb bicicleta, a la biblioteca, a pintar a l’estudi del carrer Pla de Nabril , a dibuixar pel terme i a plegar avellanes i aumetlles. A participar en les expos col·lectives de l’Ateneu en motiu de Sant Miquel, de parlar amb el Pep Àvila sobre art i pintura…
Per mi és fonamental i hi pujo sempre. Tinc tants bons records que podria dir que per mi és el millor poble del món.
Jo recordo la primera peça que en vaig veure teva, de fet l’he vista moltes vegades perquè és una donació a l’Ateneu Josep Taverna d’Alforja, en aquesta es veu com un laberint tridimensional on caminen persones sense identitat pròpia, perduts en un espai gèlid i impersonal…Devies ser molt jove? Era ja una crítica social? Que recordes d’aquella primera època?
Era jove. Però ja tenia clar que la condició humana seria part fonamental del meu treball. En aquella època de joventut m’interessava la relació de la persona amb una arquitectura impersonal-futurista i laberíntica.
Tinc tants bons records d’Alforja que podria dir que per mi és el millor poble del món.
Quina és la funció que per a tu té l’art?
Tot el que faig, ho faig per mi mateix. Per mi l’art és una necessitat que m’ajuda a entendre la realitat i el que som. Em fascina la nostra espècie i tinc la necessitat de dibuixar-ho. Per mi és com respirar
Quina és la funció de la teva obra en la societat?
Cap. Tinc la sensació de fracàs i que el que un fa té poc valor. Ho desconec i tampoc hi haig de pensar massa…
Podem parlar de molta obra acumulada a les teva esquena, podríem dir que ets un pintor de sèries immenses com “Laughing shadows”, “War”,(2006), “Overpainting” (2007), “Dictadors” 2008, “La Risa de la Hiena”,i “Disaster of War”, “Bank” (2012), “Metamorfosis”, “Shops”, “Erotica” ,“Com Pinta el temps”(2013), “Mantis” (2015) “Monviu” (2016), quina destacaries en la teva trajectòria? Perquè?
Tot són estudis, sèries que encadeno de manera natural. Però que acaben fracassant. Una em porta a l’altre de forma orgànica. Recordo les darreres perquè les tinc al cervell. Quan les he fet, podem dir, que em deixen d’interessar. Passo simplement a un altre tema, que ja estava latent en el que feia. Destacaria Bank, Pope, Mantis i Grotesc.
En totes aquestes sèries parlem de molta quantitat d’obra, molts dibuixos inicials, estudis i/o esbossos de mil formes … amb una forta recerca gairebé científica al darrere, … ….tinc entès que en Grotesc la xifra és molt elevada? Explica’ns una mica el teu procediment en grotesc o de com treballes en general, quan deixes per finalitzada una seria?
Faig milers de dibuixos. Per a Grotesc n’he contat 3500. Es converteix com una mena d’obsessió. Dibuixo arreu i tot pren sentit en l’acumulació. Després comparteixo aquest procés per les xarxes socials i acabo la sèrie amb una exposició anormal (en llocs poc corrents), però que per mi finalitza tot aquell treball ingent.
Recordo que quan anava a la Salle, el que se’m va quedar gravat va ser: no dibuixeu als llibres. I és clar, he fet tot el contrari des de llavors. Amb grotesc, per trobar la deformitat, he dibuixat sobre llibres de tota mena d’operacions. Podríem dir que he fet servir el llapis i el pinzell com un bisturí. Necessitava disseccionar la nostra forma per entendre-la. I això que no m’agraden especialment les operacions… però ara les trobo fascinants.
He ordenat els muscles, els tendons… he remogut la carn i li he posat pintura. Després ho he donat als dòbermans. Era com si recreés l’expressió. “Et fotré als gossos”.
En gran part de la teva obra podem parlar de rostres, siguin humans o vegetals, podem parlar d’una obsessió amb els rostres?
Podria dir que m’agradaria pintar retrats però que no hi ha manera. Mai em surten. I aquest fracàs em porta a intentar-ho de múltiples maneres, formes, estratègies… per aproximar-me al que veig i al que som realment. Mai acabes d’entendre el que som, el nostre comportament i del que som capaços de fer. És una mina inesgotable i només aconsegueixo fer estudis de la forma. Desconec com ho llegeixen els possibles espectadors… i si el que represento conté emocions i sentiments.
Grotesc és una paraula que en el món de l’Art que fàcilment porta pensar en Goya, en la última fase, a la Quinta del sordo, i amb les seves pintures negres, quan ja era vell i sord, però també em fa pensar en Edvard Munch, i amb Francis Bacon, perquè tanta angoixa? Tant d’horror?
Jo no veig angoixant… No arribo a transmetre res dels desastres que els governants inflingeixen a la seva població, ni de les bombes que alegrament llancen sobre la gent. Això sí que és angoixant i grotesc…
Grotesc ho he exposat a youtube perquè és l’autèntica sala d’exposicions actual. El meu lema és “exposa quan vulguis i a on vulguis”
On Poden trobar els lectors les teves obres exposades? Des de quan utilitzes aquesta plataforma o d’altres virtuals i perquè?
Grotesc ho he exposat a youtube perquè és l’autèntica sala d’exposicions actual. El meu lema és “exposa quan vulguis i a on vulguis”. Això et dona llibertat i moltes possibilitats. I no cal esperar a ningú que et proposi de realitzar una exposició. Podríem dir que és una sensació de llibertat que et ve donada per Internet.
I ara què? Les últimes coses que trobem a Instagram són fets fortuïts, atzarosos, que dibuixen alguna imatge, algun rostre, és el teu nou punt de partida, o que ens prepares?, has començat un nou tema?
Sempre estic treballant en noves sèries. Porto una llibreta al damunt i la faig servir per apuntar idees que em venen al cap… A mesura que passa el temps, algunes d’aquelles idees es van desenvolupant i arriben a materialitzar-se. Intento no forçar-les massa i que sorgeixin de manera natural. Actualment, podria dir que estic treballant amb 5 sèries de forma paral·lela. Tot treball em porta a noves aventures… i que segur que mostraré d’una manera o altre. A Instagram estic mostrant l’art que em vaig trobant en el meu dia a dia. Que no és de ningú… però que per mi, té un interès. Hi veig alguna cosa que m’ajuda a entendre i a progressar.
Paral·lelament estic treballant en dos treballs teòrics, un sobre els llocs i un altre sobre miralls. I en dues sèries. Una sobre els ossos del nostre cos que configuren un retrat i una sobre el món meravellós del microscopi. Molta feina, però que amb treball i constància espero finalitzar. Segur
Quan t’he presentat ha estat com artista, com a pintor, però la teva relació laboral ha anat més enllà pel que fa a la vinculació entre l’art i la societat, vas aconseguir fer un pont entre els artistes i govern, com a tècnic de Cultura en l’Ajuntament de Tarragona, has mogut cel i Terra per que aquesta gran ciutat tingués un Centre d’Art Contemporani. Vas aconseguir crear el Teler de Llum, una entitat que agrupava un munt d’iniciatives artístiques que arribaven a peu del carrer amb força i frescor ….ens en vols fer cinc cèntims d’aquesta experiència?, alguna relació amb Grotesc?
… continuaré treballant perquè hi crec cegament que l’art és el que ens fa més humans.
Crec que l’art és una forma de viure. Per això tinc la sort de poder-m’hi dedicar tot el dia, meitat com a gestor i meitat com a pintor. A la feina volia ajudar a tothom i creia fermament que tot l’espai podia ser per l’art. La realitat era un camp immillorable per acostar l’art a tothom, fer-lo popular i útil a la gent. Canvis han provocat que es torni a apostar per models més tradicionals i que seran, de nou, elitistes i allunyats de la realitat més quotidiana. El que tinc clar, és que continuaré treballant perquè hi crec cegament que l’art és el que ens fa més humans. I això és un tresor. Un tresor que està molt proper a la veritat.
Thais Salvat
Fotos: Rogelio Portal
