El 1924 Joaquim Mir pintava pels carrers d’Alforja. O sigui, onze anys més tard d’haver marxat de l’Aleixar, el 1913 es va instal·lar al Vallés per raons familiars, retorna als escenaris del Baix Camp tarragoní. Aquesta era la primera de les “campanyes” que l’artista feia: desplaçaments, sovint de mesos de durada, a indrets on no residia i que tenien per a ell un interés concret.
En el Baix Camp tarragoní Joaquim Mir va desenvolupar l’etapa més rica en color de tota la seva trajectòria.
Malgrat que Joaquim Mir no va donar quasi mai explicacions sobre la seva obra i sobre les seves pretensions artístiques, no hi ha dubte que l’artista volia retrobar-se amb la llum i el paisatge que l’havien forçat a desenvolupar l’etapa més rica en color de tota la seva trajectòria. Una etapa que els crítics Feliu Elies i Joaquim Folch i Torres van exaltar: el primer com a Fruit d‘una extraordinària ignició personal, el segon com a abassegador solitari i incomparable en els límits de la forma.
Però, per què no retorna a l’Aleixar?
Però, per què no retorna a l’Aleixar? Construïm un raonament. L’any 1924 Joaquim Mir com a pintor es trobava lluny de la seva etapa Aleixar-Maspujols. Lluny de com entenia ara la forma i el mateix color. Els nou anys passats al Vallès; Montmeló, Mollet i Caldes de Montbui, en una natura més verda i menys esclatant, li van fent enyorar aquella terra que li donava i li provocava uns colors únics.
És ben sabut que a l’entorn de Tarragona existeix un oasi lumínic, únic en la seva transparència.
En casar-se, el 1921, amb la Maria Estadella i fixar la residència, l’any següent a Vilanova i la Geltrú, s’havia apropat a aquella terra i a aquella llum, però no era la mateixa. És ben sabut que a l’entorn de Tarragona existeix un oasi lumínic, únic en la seva transparència. Diàfan com pocs. l per això hi torna.
Però, per què no retorna a l’Aleixar? Potser existissin raons psicològiques: no voler tornar al mateix indret en el que se sentia lligat al manicomi de Reus. No ho sabem. Més val seguir un raonament més professional. En els anys d’estada al Vallés ha recuperat el sentit de la forma, el sentit precoç de la referència. I el poble d’Alforja oferia al pintor unes línies més contundents i precises que no pas l’Aleixar. Alforja és més monumental, té més personalitat, ofereix més perspectives generals i internes.
Joaquim Mir coneixia Alforja de |’època en què residia a l’Aleixar. El meu pare li havia acompanyat. El Mas Miralles és situat gairebé a mig camí dels dos pobles. Aquí és on en Mir i el meu pare es van conèixer, doncs l’artista feia lleugeres caminades entorn del poble. En una ocasió van arribar fins Alforja. Aquí va desenvolupar una curta però intensa etapa ben definida. I el fet que tres anys més tard, el 1927, hi tornés, ens evidencia que l’artista va trobar-hi força més que una temàtica.
El poble d’Alforja oferia al pintor unes línies més contundents i precises, és més monumental, té més personalitat, ofereix més perspectives generals i internes.
En les obres d’Alforja podem veure la insistència i repetició de temes. En aquest fet no hem de pensar en una predilecció del pintor per un indret o per una silueta sinó en el poc interès que el tema tenia per ell. Contràriament a la quasi totalitat de paisatgistes, el tema només li era el suport per la seva pràctica pictòrica. Per això veiem que Mir sempre repeteix els temes, i de manera especial a Alforja. Podem apreciar que nombroses obres es plantegen variant uns graus l’angle d’observació o avançant o retrocedint uns metres la posició del pintor.
Al llarg de les dues estades que realitza a Alforja, Mir defineix el poble de manera molt precisa. Però no deixaria de ser estrany que es limités a l’entorn de la vila i no pintés temes rurals. Nombroses teles de muntanyes i natura, fins ara de localització imprecisa caldrà intentar situar-los per definir l’abast de les campanyes d’Alforja. Campanyes en les que, pel que fa als temes de la vila, reforça la perspectiva i profunditat de la composició amb l’ús de grisos i violetes amb forts contrasts de cadmis i ocres.
En les vistes d’Alforja, Joaquim Mir es mostra més contundent que mai en l’ús d’una àmplia gamma de colors, emprant-los amb una contundència expressiva única.
És per això que en les vistes d’Alforja, Joaquim Mir es mostra més contundent que mai en l’ús d’una àmplia gamma de colors, emprant-los amb una contundència expressiva única i que ja mai tornarà a repetir. Aleixar i Maspuiols van ser el darrer… Alforja va ser la Lliçó magistral d’un visionari i un mestre del color. Un moment únic.
Francesc Miralles. Crític d’art
(VENT DE SERÈ NÚM. 13) 1999
