Ja estem al darrer dia d’aquesta singular travessa pel Montsant des de Maspujols, a mig matí arribem a dalt la Carrerada i aprofitem que la marinada refreda el Coll per atansar-nos a les runes enfonsades de la Nevera del Toribio. Dins d’aquest gran clot, ens estirem a reposar i em venen al cap històries de nevaters, llenyataires, margeners, carboners o fins i tot miners que van donar vida a aquestes muntanyes que deixem enrere.
En particular recordo, el complicat encàrrec que els Jurats de Reus van fer l’abril de 1669, al nostre convilatà Joan Pujol de l’Era, per tal d’avastir de gel Reus. En aquell temps, el gel l’aconsellaven com a remei per a congestions, febres, per cremades, i mals de cap, també s’utilitzava en la conservació d’aliments, per elaborar sorbets i gelats, i per refredar begudes. Cal fer notar que aquell any la ciutat podia tenir vora set cents caps de casa i que el seu consum de gel rondava les 500 cargues
Per dur a bon port aquesta comanda, en Joan disposava de la Nevera del Mas de les Pinedes; situada a ponent del Mas, vora un colletó enlairat a la riba dreta del Riuet del Gorg, i que amb 78 pams de circunferencia i una fondària de 33 pams, del desguas fins a la cúpula, li confería una capacitat de 550 cargues de gel. Fent societat amb els Frares Cartoixans, segur que va empouar les dues o tres nevades d’aquell any i a la vegada s’ajudava de la Font d’en Marc per omplir les basses properes d’aigua, que la fredor de la nit convertia en gel. Tots els blocs s’anaven disposant dins el pou separats amb branques i palla.
Al primer de maig començava la demanda grossa cap als arrendataris de refresc de Reus.
Fins a l’octubre, moltes tardes pels camins de bast de Vilaplana, pujaven els traginers amb ases i mules, i s’atensaven al Mas per la Carrerada Reial. A la vora del pou fermaven les bèsties i les protegien amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els pans de gel que pujaven amb el llibant de dins el pou. Els homes no s’estaven dins la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. Una vegada carregada la cavalleria, calia baixar de nit cap a Reus, per tal de que la minva del material fos la menor posible. Les estrictes reglamentacions feien que el camí a seguir fos sempre el mateix, i s’els impedia entrar a cap masia o poble, per evitar revendre la mercaderia. Al arribar a la capital, el gel es distribuïa entre els comerços arrendataris del refresc.
L’alt valor del glaç dins l’economia domestica d’aquells anys, el veiem al comparar els preus dels productes de primera necessitat. El glaç estava considerat i legislat com d’altres aliments bàsics. El glaç era barat per a ser un aliment: a 10 diners per Kg. tenia un preu similar al del vi i valia aproximadament la meitat que el blat (17.5 diners/Kg.) o el pa more (21 diners per Kg.). Pero pa i vi eren nutritius i aportaven calories a la dieta, mentre que el glaç, vist amb els coneixements d’avui, era simple aigua fresca. Es podia justificar part del cost del glaç pels difícils processos d’obtenció i conservació. També es podia justificar l’alt preu d’un producte que ajudava a la conservació de la carn, valorada unes quinze vegades més que el glaç. Pero el glaç tenia un sobrecost molt important derivat de la ignorancia o la creença en el seu poder alimentari, curatiu i purificador.
Com heu vist en aquesta petita radiografia d’en Joan Pujol de l’Era i el comerç del gel; partint d’una mercaderia que sembla inconsistent, aquesta acabava agafant forma, i d’una matèria primera gratuïta s’hen generaven bons profits. Tota una lliçó de vida.
Els Fills del Fred. (Amics de Cercós)
Nota: Ja en el segle XVII, però sobretot en el XVIII, els frares de la Cartoixa van ser
molt actius en el comerç de la neu. No sabem amb exactitud si treien la mercaderia dels pous que tenien a l’entorn de la Cartoixa o si la treien del pou de
la Pineda, entengui’s del que ara es coneix per mas dels Frares (dels frares
d’Escaladei), al terme actual de la Febró, un mas que últimament havia estat
ocupat pel campament militar. El llibre que s’ha citat abans, que historia el
comerç de la neu al Camp de Tarragona, dedica una certa extensió a aquest
pou de la Pineda, ja que el terme de la Febró –administrativament parlant–
correspon al Camp. De la hisenda de la Pineda dels Pares de Cartoixa se’n
parla en papers de l’any 1575, i molt abans, al segle XIV, Escaladei i el comtat
de Prades ja discutien per qüestions de recaptació de tributs en aquella zona,
amb independència del mas i del pou. Una capitulació de l’any 1616, entre
els jurats de Reus i Damià Pallarès, parla de la neu de la Pineda i el 1671 s’expressa la necessitat que no es gasti altra neu fins que no s’hagi acabat la que els
síndics han empouat a la Pineda. Tres anys més tard, comenten que Prades
demana algun augment de preu per haver de portar la neu de la Pineda, segurament perquè la seva s’havia acabat i n’havien hagut de comprar als monjos,
a un preu més car. Els documents no sempre deixen clar a quin dels pous es
refereixen quan parlen d’Escaladei. Per exemple, l’any 1669, Escaladei, junt
amb el traficant Joan Pujol de Maspujols, ofereix proveir la vila de Reus amb
gel del pou de gel de la Pineda o Más dels Frares.
Presència de neveres (pous de neu) al Priorat
Ramon Amigó i Anglès
