Isabel Saludes ha inaugurat recentment la exposició “Espai, Temps i silenci” una retrospectiva de la seva obra al museu d’Art Modern de Tarragona també s’ha publicat un llibre escrit per Antoni Salcedo Miliani que porta el mateix nom i ens relata i il·lustra l’evolució de la pintora en el món de l’Art.
Isabel Saludes, més coneguda al nostre poble com la Belis, va nèixer Alforja. Va viure tota la seva infantesa del carrer pla de Nabril, a la casa que no ha abandonat mai, i on el seu pare, molts anys carter del poble, hi tenia la seva oficina. Les cartes venien i anaven a tot arreu, la Isabel a vegades va ajudar-lo a repartir, qui podia pensar llavors que els seus quadres, la seva obra i el seu reconeixement, viatjaria, anys més tard, fins hi tot més enllà que la majoria d’aquelles cartes.
La teva infantesa la vas viure al poble d’Alforja, però vas passar molts anys a Barcelona, estem parlant de dos entorns/contextos molt diferents, que destacaries de positiu de cada un que t’ajudés en la teva carrera.
Viure al poble i tenir inquietuds, en aquella època, exigia compromís i acció. Per altra banda, t’oferia un camí poc fresat i l’harmonia propícia per llançar-te a avançar. En un entorn equilibrat, gens competitiu, la voluntat de fer gairebé sempre troba el terreny favorable..
De la ciutat: un ventall obert d’activitats culturals amb opcions que només requerien determinació de participar. A l’abast, infinitat de projectes possibles, viables, difícils o factibles. Aquí és on crec que hi ha la part positiva de la confluència dels dos entorns viscuts. De la ciutat: oferta, estímul i atreviment; del poble: la tenacitat, l’esforç i la constància.
Aquí, Alforja, els que hem nascut més tard que tu, et coneixem com la Belis, d’on ve aquest nom?
Quan el Josep Poca va ser vicari a Alforja, ens va animar a participar en l’escoltisme, i vam engegar un grup de daines amb activitats diverses: excursions esporàdiques, un dia de cau a la setmana… Les nenes (ara moltes ja són àvies), van començar a escurçar-me el nom tan intensament compartit que, per a molts, sóc la Belis.
Com a persones influents d’Alforja, el llibre d’Antoni Salcedo Miliani, comenta que vas rebre gran influència de la mestra Joaquima, del Josep Fusté i del Josep Taverna? Quina creus que va ser la major empremta que cada un d’ells va deixar en tu? Alguna ha sigut culpable de la teva elecció per l’art com a forma de vida?
De la senyora Joaquima: l’ànsia d’aprendre i de fer les coses de la millor manera possible. Fer el bé per als que venen darrer era també una màxima del Fusté. L’interès per la llengua i la literatura, el respecte a la natura i gaudir de tot allò que tenim a l’abast. Del senyor Taverna, la influència va ser més referencial que de contacte. Una vegada jubilat fou un home tenaç que va aconseguir aglutinar un grapat de generacions en un objectiu comú: Els amics d’Alforja.
De la teva educació o formació com infant i adolescent, tant en l’àmbit formal com l’informal que destacaries que siguin uns valors imprescindibles que no s’haurien de perdre però que avui en dia estan en joc? La pregunta podria ser: com a àvia, que t’entestes a transmetre a les teves netes?
Intento deixar fer, trobant l’equilibri entre les normes i la llibertat, remarcar la importància de la convivència i el respecte, que sàpiguen compartir en igualtat de condicions. I predicar que avorrir-se és útil i estimulant, i que la creativitat és lliure.
Tenim entès que vas començar a pintar al costat del Miquel Salvadó Jassans, al nostre poble també anomenat el Miquel Taca, com va començar aquesta relació i quins records en guardes?
Amb el Miquel som amics de tota la vida. Quan es va despertar la meva inquietud artística, m’encoratjava i sovint sortíem junts a pintar pels voltants d’Alforja.
Buscàvem un tema, que podia ser les aubes de la riera, un racó de l’obaga del Pahí, una panoràmica del poble des de les Costetes. D’ell vaig aprendre a valorar els termes, a simplificar descriptivament, a prescindir de l’anècdota i a desterrar les pinzellades sistemàtiques.
Després vàrem fer Belles Arts junts. Cinc anys de complicitat i vivències compartides, que van consolidar encara més l’amistat que ja teníem. I fins avui.
El llibre de Salcedo que dóna un recorregut per la teva trajectòria es titula “Espai, temps i silenci”, suposem que aquest són elements o sensacions que es repeteixen en la teva obra, com els trobem representats en la teva pintura?
L’espai hi és des de la primera pinzellada. Intento alliberar les imatges quotidianes del seu entorn habitual, creant espais enigmàtics on puguin viure de forma diferent. Busco suggerir més que descriure perquè la imaginació pugui transitar sense límits.
El temps, en la pintura, hi és d’amagat. Ocult en allò que traspua del color anterior, en les escletxes, en els límits imprecisos, en l’ordre de les pinzellades, en l’embolcall de l’harmonia, en un ara i aquí obert als prodigis i il·limitadament etern. El temps de fer, el temps de mirar.
El silenci el necessito, va amb mi quan, bellugant-me per l’espai que no es veu, m’apropio de l’instant d’una fulla que cau… i la pinto.
Els objectes que interpretes en la teva pintura, són elements la majoria quotidians…però són pocs els escollits…què ha de tenir un objecte per poder esdevenir protagonista d’una obra teva?
Res especial. La cadira, sempre la mateixa; una flor, una fulla, una copa, em serveixen per superar el dubte, aquell instant etern de tensió davant l’espai buit de la tela. Són sempre coses que tinc a l’abast i que acumulen records de moltes mirades.
Sovint es parla del paral·lelisme entre la teva obra i la poesia, també els títols són molt poètics. Com ens comentaries aquesta relació poètica?
Intento que la meva pintura sigui harmònica, equilibrada i que s’hi pugui penetrar. Si ho aconsegueixo, una vegada acabada l’obra, intento expressar en paraules allò que el resultat em suggereix. I les paraules han de transmetre harmonia, equilibri i convidin a penetrar… camins paral·lels.
En el moment que vas començar a exposar a la galeria Eude es disparen forces oportunitats, Arco és una d’elles, un somni de molts artistes, que va representar per tu estar allí la primera vegada?
Una bogeria. El meu primer ARCO va ser l’any 1989, en plena eufòria de l’art, tant de divulgació, com de reconeixement i consum (si és que l’art es pot consumir). Aquella efervescència era difícil de digerir, calia molta prudència per no deixar-se enlluernar. Amb l’Eude hi vaig ser present gairebé cada any fins al 2003, quan la fira va prendre un altre caire. Arco va ser una plataforma de reconeixement tant estatal com internacionalment.
Quins fets o exposició és de la que et sents més satisfeta, tan per haver-ho aconseguit com pels resultats o èxits d’aquestes?
Es fa difícil de dir. Cadascuna té el seu punt d’emoció. La de la galeria Matisse perquè va ser la primera. La del Centre de Lectura, pel canvi de plantejament que significa fer obra de grans dimensions. La primera de l’Eude significà quelcom més que una exposició, fou el punt de partida. En aquell espai entranyable vaig prendre impuls fins Bilbao, Madrid, Frankfurt, Berlín, Munich, Colònia, Dresden, Lisboa, Tokyo, Kyoto… La més recent, la del Museu d’Art Modern de Tarragona representa la culminació d’un llarg procés.
Les olimpíades del 1992 són també un moment important a la teva carrera…Un quadre teu d’una bicicleta, “Alat” exposat a França (a Évian-les-Bains) acaba formant part de la col·lecció del museu Olímpic i la recepció de l’Obra la va fer el mateix Samaranch. També cal destacar que 13 artistes de gran prestigi foren seleccionats per representar Barcelona. Entre ells dues dones, i una eres tu. Què ens explicaries d’aquella experiència?
La iniciativa va ser engrescadora. No me’n sabia avenir. Exposar al mateix nivell que Miquel Barceló o Ràfols Casamada, les rodes de premsa, la inauguració simultània, Consell de Cent ple de gom a gom, un gran catàleg amb l’obra de tots els que integràvem el grup “Olímpics de l’art”. Inexplicable.
Que una artista d’Alforja, exposi al Japó no ens deixa indiferents? que vas aprendre allà, com va influir en la teva pintura aquesta cultura?
El Japó és refinament i sensibilitat. En motiu de les primeres exposicions hi vaig fer estada llarga. Diguem que va ser una immersió en la filosofia zen, però formalment només va tenir repercussió en l’exposició “Jardins” de l’any següent a la galeria Eude. Després, tot l’assimilat d’aquella cultura es va diluir en la meva manera de treballar la pintura que ja té molta connexió amb l’art oriental: el gest i l’atmosfera.
La teva obra ha evolucionat durant els anys, la part visible ho veiem, però la base, el suport ha anat canviant, paper d’estrassa, tela sense preparar, tela preparada….a què es deu aquest canvi, que has trobat o buscat en cada suport?
Canviar de suport no ha estat mai una decisió intencionada. He anat variant poques vegades: paper, tela blanca, tela verge… Segons el moment, segons la llum i l’atmosfera que pretenia aconseguir.
Quan llegim el teu llibre tot sembla una bassa d’oli, casualitats, ser en el lloc en el moment precís…però les casualitats no funcionen si darrera no hi ha una feina ben feta, i no brollen sí no està ben sedimentada i això només existeix si darrera hi ha molt de treball. Hi han hagut alguns moments que hagis viscut amb estrès, alguns esforços que t’hagin resultat titànics, algun moment que t’hagis qüestionat les teves eleccions, el teu camí…hi ha hagut algun moment complicat relacionat amb la teva carrera professional?
I tant que m’he qüestionat coses al llarg de tants anys. Però quan he pres una decisió a nivell formal, l’he meditada tant que difícilment serà motiu de penediment. He treballat molt, sempre amb calma i sense cremar etapes de manera gratuïta.
Moments complicats, sí. Haver de renunciar a alguna proposta engrescadora: omplir una sala d’exposicions de 600 m2 a Shanghai, per exemple. Pintar mai ha estat un esforç, més aviat un plaer i una forma de vida. La part esgotadora i estressant és la tasca d’endegar la infraestructura que comporta enviar obra arreu: tràmits, duanes, embalatges, assegurances, transport…
Per acabar tornem al principi…
Quin és el teu espai preferit per estar?
Un racó qualsevol on pugui observar.
Quin és el teu silenci preferit?
El silenci pot ser gran, immensurable. A mi m’agrada el silenci petit, el que envolta les coses. Diferent a cada moment.
Com vius el temps que corre?
De forma assossegada, buscant l’equilibri entre la vehemència i la prudència. Però això ho dona l’edat.
El temps ens corre encontre, però a la vegada en la pintura de la Belis s’atura o s’enlenteix, això em recorda a una cita seva del llibre: “Yo siempre he mantenido el mismo discurso y de repente mi pintura conecta con la gente. Pienso que eso se deba quizás al agotamiento del neoexpresionismo, yo no he cambiado, pinto por autocomplaciencia, y si mi obra conecta con la gente, miel sobre hojuelas. Yo sigo mi camino, lento sin acelerar”.
Una altra reflexió podria ser que en els temps que corren que tots anem esbufegant, la pintura de la Belis és com l’antidod al desfici social que vivim, potser aquest encaix, aquesta necessitat de la que moltes vegades no en som conscients és la clau del seu èxit…sigui aquest o no, la felicitem per la seva trajectòria i animem a qui no hagi visitat l’exposició al museu d’Art Modern de Tarragona, a fer-ho.
Thais Salvat
