El meu primer contacte amb el Jordi Olivé va ser a l’estiu del 1984, als 11 anys, quan em van apuntar a aprendre “música” amb el director de la Coral. Les classes les impartia a una habitació plena de llibres, partitures i fotografies de Cal Lluch. Recordo les escales amb llum tènue , l’olor de les “muntanyes” d’ametlles i avellanes que hi havia a la sala primera i la porta que obria a l’habitació de l’art, al món interior del Jordi.
Recordo les escales amb llum tènue , l’olor de les “muntanyes” d’ametlles i avellanes que hi havia a la sala primera…
Allí em va ensenyar tot el solfeig, hi tenia un petit orgue que tocava molt de tant en tant. “Els intèrvals musicals s’han de pensar, no només sentir”, per això les lliçons sempre les fèiem sense acompanyament de piano.
En aquell desordre d’art, el Jordi hi tenia el seu ordre, era el seu racó màgic. Allí hi va escriure la majoria de les seves obres (cançons, trios, quartets, sonates, simfonies, fugues, sardanes…). A les classes sempre m’ensenyava el que havia escrit aquella setmana i cada vegada em quedava més meravellada de la gran capacitat i intel.ligència del Jordi.
Als 12 anys em va animar a cantar a la Coral Floc.” Tu que saps música, millor que cantis de contralt”
Als 12 anys em va animar a cantar a la Coral Floc.” Tu que saps música, millor que cantis de contralt” i allí vaig estar durant uns 10 anys, després vaig passar a ser soprano, la meva veu. Recordo la primera cançó que vaig assajar, era “L’ocellada”, la cançó potser més llarga i difícil de la Coral, un bon inici!!!
Als 15 anys em va oferir de cantar el meu primer “solo”, va ser la Cançó de Bressol del Camp de Tarragona “St Joan feu-lo ben gran”, “com més aviat cantis sola davant del públic, més aviat perdràs la por” i així va ser. Cantar de solista de la Coral amb el Jordi em donava una gran seguretat. Era tot un ritual: una mirada de confiança al principi de la cançó i dos petons de felicitació a la seva cara suada de l’esforç d’aquell concert. Si algun dia el “solo” no m’havia sortit com jo esperava, sempre m’animava a seguir millorant.
Ell va ser qui em va proposar d’estudiar piano: “ara ja és hora que toquis un instrument, el piano és la base de la música”. I després, quan la meva veu ja es va fer adulta, qui em va recolzar perquè fes Cant. Quan vaig fer els primers concerts sola, sempre li cantava abans al Jordi perquè hi digués la seva. Els consells seus eren sempre bons i positius. Em va fer molta il.lusió quan va compondre la primera peça per la meva veu, basada en un poema de Joan Salvat-Papasseit, titulada “Dóna’m la mà”, és una cançó d’amor.
Quan ja s’acostaven els seus 40 anys com a director, va començar a parlar de deixar la Coral i a animar-nos al Roger Hortoneda i a mi a que el rellevéssim…
Quan ja s’acostaven els seus 40 anys com a director, va començar a parlar de deixar la Coral i a animar-nos al Roger Hortoneda i a mi a que el rellevéssim. L’esglai que això ens feia era molt gran! Com podíem substituir una de les persones més preparades en Cant coral de les nostres contrades com el Jordi? I així anaven passant els dies fins que al concert de fi de curs del 2008, el Jordi es va posar malalt i ens vam veure obligats a dirigir el concert per no suspendre’l. Aquest va ser el seu relleu. Sempre he pensat que el Jordi ja ho tenia pensat, era el moment de donar pas.
Quants consells ens va donar llavors el Jordi, quantes crítiques positives a l’acabar els concerts… recordo perfectament la seva cara i aplaudiments a l’acabar cadascuna de les cançons… Mai ens va imposar res, sempre deixava que féssim la nostra i ens permetia equivocar i rectificar.
Encara quan assagem cançons que havíem fet amb ell, els cantaires recordem perfectament com interpretàvem aquella cançó, els forts, els fluixos, els ritardando, els staccato….la memòria musical es posa en marxa ràpidament.
La Coral Floc va ser sempre la segona família pel Jordi.
La Coral Floc va ser sempre la segona família pel Jordi. Per molts dels cantaires va ser el mateix, quants divendres i dissabtes vam compartir amb ell durant anys….més que amb alguns dels nostres familiars potser…Per mi va ser el meu Pare musical, una de les persones més importants de la meva vida. Per això la seva absència, ara farà dos anys, ha deixat un buit en la meva vida. Ell no volia marxar, tenia una tasca pendent: “a veure quan puc marxar de l’hospital i anar cap a casa, he d’acabar la simfonia”…
En els seus últims dies encara m’animava a seguir estudiant i dirigint la Coral ”encara que la teva família ara és el primer, no deixis la Coral, dirigeix una o dos cançons cada concert però no ho deixis”. I així li vaig prometre i així ho he fet fins ara.
Gràcies Jordi per tot el que m’ has donat: la teva paciència, el teu entusiasme, el teu coneixement, el teu gest i el teu somriure. Et porto al cor.
