Un passeig per les pàgines d’En cos i ànima. Vida i mort a Alforja, 1780-1815
Tal com ocorre en qualsevol corrent historiogràfic, el cultiu de la història local a Catalunya ha tingut alts i baixos en les darreres dècades. Unes oscil·lacions de les quals tampoc n’ha escapat la demografia històrica. Potser per això el paradigma que suposa encara avui en dia la trajectòria de Josep Iglésies, a qui devem una acuradíssima atenció pels fogatges del Principat i un seguit de títols de referència obligada dins el camp demogràfic, segueixi ben viu, malgrat el mig segle que ha transcorregut des que els treballs del geògraf, historiador i demògraf reusenc comencessin a veure la llum.
Quelcom semblant succeeix amb les valuoses aportacions de Jordi Nadal i Emili Giralt. Ara bé, hom ha convingut a pensar que els estudis de població de manufactura catalana romangueren, durant els anys 1970, immersos en una «nit demogràfica».[1] Foscor que donaria pas a l’albada experimentada al següent decenni, gràcies a la conjuntura propiciada per una sèrie de fets diversos: la creació, a mitjan dècada, del Centre d’Estudis Demogràfics; la periòdica celebració de trobades científiques i congressos; i la culminació de tot plegat en la publicació d’investigacions de primera magnitud, entre les quals hi havia les més notòries a càrrec de Jaume Dantí, Valentí Gual i Antoni Simon. A cavall dels anys vuitanta i noranta estava servit, doncs, l’impuls decisiu que havia de propulsar els estudis en demografia històrica duts a terme al nostre país.
En cos i ànima. Vida i mort a Alforja, 1780-1815 preten recobrar l’esperit de Cortiella i Anguera, i prosseguir el camí que ambdós encetaren.
Fou en aquest marc favorable quan aparegué una monografia sobre Alforja que, de retruc, havia d’assentar els fonaments per a que la història d’aquesta vila del Baix Camp fos una pràctica viva i rigorosa. Es tractava d’Història d’Alforja (1986), de Francesc Cortiella i Pere Anguera. La tasca endegada pels autors de Vilaverd i Reus enllaçava amb el gust per practicar un tipus d’historiografia que no només havia d’atendre aspectes de caire polític i econòmic, sinó també d’altres més propers a la història social, la demografia, l’antropologia i l’etnografia. És en aquest punt on cal inserir els orígens del llibre que aquí ens ocupa, En cos i ànima. Vida i mort a Alforja, 1780-1815 (2011).
Recobrar l’esperit de Cortiella i Anguera, prosseguir el camí que ambdós encetaren, i completar els resultats i les conclusions a què ells arribaren fa trenta anys, foren els tres puntals sobre els quals es recolzà la idea de revisitar la història d’Alforja ja existent, aportant dades inèdites o, si més no, poc conegudes. Hi ha, però, un quart puntal, inclús més gruixut que els anteriors: aquell on reposa el veritable pes de l’obra.
Deia, amb raó, Pierre Vilar que l’autèntic motor de tota investigació històrica és la simpatia tinguda per l’objecte estudiat. El mestre del Llenguadoc s’hi referia al «fer la història d’un país»[2]. Clar que la suggestió és encara més forta quan hom decideix fer la història del vilatge on s’enfonsen les pròpies arrels personals. Les arrels de qui escriu es troben, en efecte, a Alforja. I, de fet, l’elaboració d’aquest llibre va significar poder-les retrobar.
Les arrels de qui escriu es troben a Alforja. I, de fet, l’elaboració d’aquest llibre va significar poder-les retrobar.
Des del punt de vista documental i metodològic, el llibre –que tingué la sort de ser prologat per un especialista en demografia moderna citat més amunt, Valentí Gual– parteix de les fonts de l’arxiu parroquial de Sant Miquel d’Alforja, les quals foren recuperades, ordenades i buidades de tal forma que permetessin esbossar d’una forma clara i amena l’evolució demogràfica forgetana dels segles XVIII i XIX. És precisament aquí on rau la novetat respecte l’obra de Cortiella i Anguera: En cos i ànima es vertebra en un moment històric decisiu com és el període 1780-1815.[3] Decisiu perquè comprèn els dos conflictes que enfrontaren la Corona espanyola amb el regne de França i que, al capdavall, tancaren el cicle històric que coneixem com a Antic Règim.
El primer d’ells, la Guerra Gran (1793-1795), sovint a la penombra de la historiografia catalana per estar eclipsada, d’una banda, per la Guerra de Successió de principis del segle XVIII; de l’altra, per un episodi que constitueix el segon dels conflictes enunciats, la Guerra del Francès, iniciada el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques, continuada amb les ocupacions graduals que tingueren lloc fins 1811, i culminada pel procés de control i constrenyiment exercit a les principals ciutats catalanes fins 1814.
Certament, la Guerra del Francès ocasionà arreu del Principat una resistència quasi hercúlia, la qual es va traduir en l’organització de sometents, materialitzar en l’adopció del format de guerrilla, i patir de ben a prop a causa de l’esclat d’accions violentes i sagnants, de les quals no se’n pogué deslliurar Alforja. Era, doncs, indispensable que el corpus del llibre inclogués els primers anys del segle XIX, ja que forgetans i forgetanes sofriren de valent la «barbaritat dels francesos», tal com es cita textualment a la documentació consultada.
Això explica, de pas, que el llibre arrenqui amb un poema titulat «Catalonia», escrit per Edward H. Locker pels volts de 1811 i rescatat expressament per poder ser inclòs a l’obra. Els versos de Locker parlen d’una «terra ensangonada» i aterrida per la «desoladora marea de la Gàl·lia». Del mateix Locker és el dibuix original que il·lustra la portada del llibre, on es veu una perspectiva d’Alforja que ens permet imaginar com era la fisonomia del poble en el període examinat.
El meu avi, Pasqual Marrasé i Salvat va exercir a Alforja l’ofici de ferrer, forjant peces úniques com la creu al cim de la Miranda.
L’estudi deixa la porta oberta a aportacions futures, la qual cosa sempre és una bona notícia. Cal que la tan necessària revisió historiogràfica estigui en l’horitzó de la història alforgenca. I, de ben segur, així serà. La raó per la qual no hi ha lloc a dubte és que un tret que caracteritza la vila és la seva marcada personalitat dins el Baix Camp, en què hi destaca «la seva catalanitat, no solament de soca-rel sinó de militància constant, i la bullida cultural, des de les festes populars al teatre fins a les recerques prehistòriques, l’estudi de la llengua…, revelant-nos aspectes d’una vitalitat fora de sèrie».[4] Vitalitat de la qual me’n sento partícip. El meu avi, Pasqual Marrasé i Salvat, fou Mosso de les Esquadres a finals dels anys 1930, arribant a formar part de la guàrdia personal del President Companys.
A més, en Pasqual va exercir a Alforja l’ofici de ferrer, forjant peces úniques de les quals encara se’n conserven algunes (al pujar fins al capdamunt de Puigcerver, fixeu-vos en la creu que corona el cim, si bé ho faci ja nua, despresa de qualsevol ornament). Però hi ha quelcom més perdurable que el treball del ferro al foc viu: l’empremta que roman dins nostre, forjant en cos i ànima allò que mai –malgrat la tossuderia del temps i la fragilitat de la memòria– res no podrà esborrar.
Des de les línies d’aquest butlletí us convido a emprendre la lectura d’una petita obra que, tant de bo, permeti conèixer una mica més la història del nostre poble i, ja de pas, conèixer-nos un xic més a nosaltres mateixos.
Elisabeth Garcia i Marrasé
En cos i ànima. Vida i mort a Alforja, 1780-1815 Va ser editat per l’Ajuntament d’Alforja,
2011. ISBN: 9788461570089.
Pots adquir-lo en el següent enllaç: En cos i ànima.
[1] Expressió emprada per José Manuel Pérez García, «La historiografía en demografía histórica española durante la Edad Moderna: un estado de la cuestión», Manuscrits, 8, 1990, pp. 41-70.
[2] Pierre VILAR, «Records i reflexions sobre l’ofici d’un historiador», Manuscrits, 7, 1988, pp. 69-89.
[3] Cronologia no inclosa a la monografia de 1986, probablement per raons de tipus arxivístic.
[4] Pròleg d’Albert Manent dins Miquel Salvadó Jassans, Noms de lloc i de persona d´Alforja i Cortiella, Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies, Reus, 1991, p. 7.
