La història d’Alforja està plagada d’aixecaments, conteses i represàlies de singular importància fins al punt d’incidir aquests directament en la denominació d’alguns dels més significatius llocs de la nostra vila. Ocorre així en el cas del bosc de les forques visible des d’Alforja, molt prop de la riera i al costat del camí que actualment condueix a Riudecols.
Com és lògic amb el pas del temps aquests esdeveniments es desdibuixen i les denominacions perden gairebé tot el sentit. Per sort sempre hi ha qui bonament es pren la molèstia de narrar-les. En aquesta ocasió a més de les paraules de Miquel Taverna Vilella a qui també li preocupava el fet de no deixar constància escrita de tals fets, comptem amb la inestimable ajuda del seu fill Miquel Taverna amb qui vam localitzar els basaments o sòcols on es van col·locar les forques que donen lloc a aquesta història i el nom d’aquest bosc.
La guerra civil catalana
Els successos en qüestió tenen com a marc la Guerra de Successió o Guerra Civil de Catalunya (1462–1472) on s’enfronten l’en aquell moment rei Joan II d’Aragó junt amb la seva segona esposa Juana Enríquez contra el príncep Carles de Viana, (fill primogènit del rei Joan II amb la seva anterior esposa) i el seu aliat la Generalitat. Una guerra que en realitat anteposava dos models molt diferents de gestió: l’absolutista encarnat en la figura del rei, contra un més democràtic que representava els interessos de l’oligarquia.
Aquesta contesa va obligar a cada poble a prendre partit en favor d’un bàndol o altre. Com moltes viles integrants de la Comuna del Camp, Alforja es va situar al costat de la Generalitat qui a més, cal dir-ho, era qui defensava veritablement els interessos de la nostra nació. Això ens va enfrontar directament amb l’Arquebisbe de Tarragona Pere d’Urrea defensor de la causa de Joan II a Tarragona, qui a més tenia la jurisdicció sobre la nostra vila.
La guerra s’allargà diversos anys però la presa de Tarragona per les tropes del rei ajudat per reforços externs a l’octubre de 1462 i la falta de suport des de Barcelona van precipitar la fi de la contesa pels pobles del camp, i el retorn al camí de la submissió i l’obediència.
Però això no va significar la fi de la guerra pels d’Alforja. Uns mesos més tard seguint els passos d’Alcover decidim continuar de manera particular la lluita en favor de la causa perdedora. A nosaltres, en aquest cas, la història ens reservà un paper més heroic i envejat per ciutats més importants com Reus o Valls.
Una acció d’aquesta envergadura de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos seria impensable avui en dia. A això ja si va referir Miquel Jassans en el seu article publicat fa algun temps en Vent de Serè: Alforja qui t’ha vist i qui et veu.
La presa d’Alcover
Com és ben sabut Alcover és qui es va emportar la major part de la glòria encara que també s’endugué la patacada més forta. La Vila va ser atacada a l’estiu de 1464 per Urrea qui va emprar un nombrós contingent de soldats. Després d’haver resistit divuit mesos en solitari i d’haver aguantat dos setges, les tropes del rei Joan II van entrar a la vila per una bretxa que van fer a la muralla. L’arquebisbe Pere d’Urrea va castigar a la vila, ajusticiant a un bon nombre de convilatans com escarni. La vila a més a més dels seus privilegis va perdre fins i tot el nom: Vilanova del Camp (a partir d’aquell moment) va quedar completament arruïnat i tardaria molts anys a aixecar el cap.
La resistència d’Alforja
La nostra vila, tot i els fets esmentats, va perllongar durant més de dos mesos la seva resistència. Dirigits pel capità Joan Conglades i gràcies a les muralles d’aleshores, els d’Alforja van resistir diverses envestides de les tropes de l’arquebisbe, qui a més a més comptava amb els reforços arribats de la baronia d’Escornalbou. Però la falta de recursos i l’absència de suport exterior, van fer inútil la possibilitat de continuar la resistència. Finalment es va pactar la rendició a canvi de que es respectessin els privilegis de la Vila. Tot i que tal com ens explica Miquel Taverna Vilella, això no va ser suficient pel nostre senyor Arquebisbe Pere d’Urrea qui no es va privar d’un últim escarment, donant amb aquest un nom al nostre bosc:
“segons la tradició oral que ha anat passant de pares a fills, l’Arquebisbe va fer penjar al “bosc” que des d’ aleshores ha esdevingut amb el nom del “Bosc de les Forques”, als que havien passat al davant i havien pres part a favor de la Generalitat, el capità Conangles i dos persones més integrants del Consell Municipal… I ho feren en aquell bosquet perquè des de la Vila es vegessin els penjats, i perque era un lloc aprop del pas dels vianants, que entraven o sortien de la vila pel camí principal que ens unia amb Reus”
El bosc de les Forques
És gràcies a Miquel Taverna (fill) al qui el seu pare va indicar el lloc des de molt jove, que vam poder contemplar amb els nostres propis ulls el que queda dels sòcols sobre el qual van aixecar les forques. Després d’una bona estona buscant vam descobrir semi ocultats per la terra i la vegetació les restes de dos dels basaments. No trobarem cap rastre d’un tercer, encara que tampoc existeix cap referència que certifiqui que fossin tres. Tampoc es descarta que un tercer sòcul fós remogut per les arrels d’un arbre.
Com afirma Miquel Taverna (fill) no hi ha cap constància escrita que aquestes construccions, aixecades una al costat de l’altra, en aquest turó, fossin el que suposem. Tot hi això, després d’una anàlisi de les mateixes, es dificil dubtar de que efectivament es tracta de les bases de les forques que serviren per a penjar als valents líders de l’alçament.
Després de ser netejades de la vegetació i remoguda la terra del seu voltant, és possible apreciar a les dues una regular geometria quadrada. Hem comprovat que la naturalesa de l’argamassa utilitzada per unir els blocs de pedra conté calç, utilitzada comunament en aquella època en les construccions de murs i cases. El forat on encaixaren els pals de les forques van ser tapats posteriorment, tot i això encara és possible veure perfectament el diàmetre d’aquesta perforació: 15 cm (diàmetre). L’absència de cap rastre d’hàbitat humà en el seu entorn fa impossible atribuir-los hi un altre ús i el lloc on estan construïdes les fan ben visibles des del camí pel qual s’accedia a la nostra vila, un dels proposits d’aquesta acció.
En memòria dels nostres valents defensors
Una vegada net, ens va semblar oportú col·locar en aquest indret una petita planxa de fusta en memòria Joan Conglades i els valents defensors d’Alforja, potser a l’espera que en un futur es dignifiqui adequadament aquest escenari.
Potser el topònim “Bosc de les Forques” sigui escassament recordat, però els fets de la nostra història amb els quals està relacionat donen prova del valor dels alforgencs d’èpoques anteriors. Encara que Alcover amb raó, s’ha endut gairebé tota la glòria i Joan Conangles junt a molts alforgencs més van deixar molt amunt el nom del nostre poble,
Rogelio Portal
