En Josep Fusté, que tant de temps bregà junt amb el subjecte que ens ocupa, ens en farà una breu descripció:
Si, amics historiadors. La figura augusta del minador Joan Santblai em porta sempre records bells, per bé que la tasca que exerciem no en fos massa de bella. La professió de minador, difereix moltíssim de les altres. Ser buscador d’aigua requereix un art, un art que esdevé engrescador però al que li cal l’auxili (per a llurs practicants) d’abundants dosis d’habilitats.
Recordo amb quina fruició gaudia l’abeurar en l’espirall cristal·lí, que oferia l’esquerda oberta entre roques, després de tants dies de perseguir-la. Aquesta era w principal fita del minaire: descobrir la deu, indagar el lloc, el terreny, la forma de trobar-la. Tasca dura i exposada, sobretot quan per perforar calia usar la dinamita. Així fou en certa ocasió que el citat operari [és a dir el mateix Josep Fusté] errà un peu en l’escaló i caigué dintre el petit pou amb l’explosiu encès. El Santblai, enlloc de precipitar-se a pujar de nou, sense temps i amb l’esgraó ensorrat de la caiguda, tingué la serenitat d’agafar la metxa i la carga i tallar-la amb les dents, entre el foc i l’explosiu.
Sembla que el que presidí la vida del nostre protagonista fou la seva animeta. Un home de reduïdes dimensions físiques i que feia unes mines que després no hi cabia ningú. Tanmateix tenia un germà destra en la matèria, si bé aquest es dedicà al negoci de la pedra granítica i al de la barita.
Potser un dels millors trets del nostre home era (a banda de la natural bondat que l’investia) la seva vocació. Passava festes senceres resseguint conrreus i boscos, forgant-ho tot per mirar la simple direcció d’una veta o “mare d’aigua”. Sense haver estudiat res era un expert geoleg i un gran comptable, malgrat comptar amb els dits i amb pedres. La intuïció, però, la tenia magistral. Havia resseguit totes les mines i el seu cervell era un exténs mapa subterrani del subsol del nostre terme i del dels termes veïns. Llàstima que moris sense editar-lo!
Encara avui jo podria confessar descobriments o hipotesis seves que si es comprovessin foren ben veritat, talment com ja ha passat en moltes de les que havia pronosticat abans de deixar-nos.
El nostre admirat, però, no feu mai el més lleu soroll. No fou un personatge públic destacat. Morí i visqué, podem dir-ho, del tot anònim. Caminava, seia i dormia corvat com un eriçó de tant haver furat dintre les mines. “No es veié mai una pesseta” perquè moltes de les vegades planejava un treball per la simple paga d’un conill o d’un pollastre a la brassa. Era molt optimista, i veia l’aigua amagada però sempre amb excès d’abundància. La mateixa fe el feia tirar llarg amb les previsions.
Hom en diria que tot això només era el desig innat de veure néixer la deu de les mateixes entranyes de la terra, la qual cosa, pel nostre Joan Taverna -Santblai-, sempre constituí la millor paga al seu treball.
Josep Fuster
De la serie: “Alforja a través d’unes lletres”
Parte 1.- Història d’Alforja. Els oficis i els seus personatges
Escrito por JOSEP FUSTÉ GRIFOLL – Alforja 1972-1977
Amb la col·laboració d’Àngel Martorell Capella
