A les processons de Setmana Santa, els anomenats Armats són els personatges que obren la desfilada immediatament després dels gonfanons o estendards de la confraria de la Sang i que van abillats de soldats romans basant-se en una tradició llegendària segons la qual Ponç Pilat havia enviat una guarnició de legionaris la nit de la mort de Jesucrist per comprovar si, tal com s’havia dit, hauria ressuscitat. Segons l’historiador Ramon N. Comas i el folklorista Valerià Serra i Boldú, els armats aparegueren a les processons de Setmana Santa quan el pare Epifià Cedó, de l’Ordre de Servites, cap al 1663 va establir, al seu convent de Nostra Senyora del Bon Succés de Barcelona, la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors.
El nom se’ls dóna perquè van armats, amb les llances, alabardes o espasa. En altres indrets, sobretot a les comarques de Girona, també se’ls anomena manaies, essent aquesta denominació d’origen incert. Hi ha qui suposa que el nom prové de l’antiga arma que utilitzaven les cohorts pretorianes, una mena de destral de doble tall, i una altra versió, contemplada per Joan Amades, el relaciona amb l’antic capità dels armats de Barcelona Joan Menaies, que es féu anecdòticament famós després de ser apallissat per ordres d’un antic rei espanyol que, en ser rebut per un grup de falsos soldats romans vestits amb parracs, cregué haver estat burlat. Sigui com sigui, anomenem capità Manaia el personatge que comanda els armats a les nostres processons.
Els armats de Reus i Mataró estan documentats el 1705, els de Girona el 1751, els de Lleida el 1753 i els de Tarragona el 1778. En tots els casos són citats per primera vegada però amb constància de ser anteriors. Tenint en compte que les processons surten de les esglésies al carrer després del Concili de Trento (1545-1562), la de Tarragona és citada ja el 1550 i, per tant, possiblement sigui la més antiga de Catalunya.
A la Selva, el 25 de març de 1795 es decideix de fer uns armats com els de Tarragona
A la Selva, en el capítol de la Sang del 25 de març de 1795, es decideix de fer uns armats com els de Tarragona si s’aconsegueix reunir els diners entre tots els congregants. Fins l’any següent no s’aconsegueix reunir el cabal necessari. Després d’examinar el vestit de mostra que els subministra el Sr. Francesc Icart de Tarragona es resol de fer-los iguals excepte les faldilles i les calces tal com consta en les actes: per rahó del vestit i morrió, volia per quiscun (sense calces, fandilles i alabardes) 10 lliures. Interpretem que en parlar d’un morrió nou es tractava de renovar el vestuari i, per tant, el vestuari dels armats ja existia anteriorment.
Vestien a l’ussantsa romana, inspirada en les figures dels retaules que acostumaven a presentar la vestimenta contemporània, no pas la de l ́època reflectida. El morrió era el capell militar alt, amb visera i galteres, que protegia el cap i la cara del soldat, i les alabardes eren les armes semblants a una llança d’uns dos metres de llargària que, sota la punta té a un costat una destral de tall convex, pla o còncau i, a l’altre, una punta o ganiveta (punxeguda o corbada avall com un garfi). Tant un element com l’altre no formaven part dels uniformes romans sinó de la soldadesca europea que perdurà fins al segle XVIII. Així vestien els nostres armats fins al 1968 en què adoptaren el vestuari actual més d’acord amb el cànon històric i com ens té acostumats el gènere cinematogràfic del peplum.
El 1800 el capítol determinà que el càrrec d’armat fos de per vida i franc d’anualitat. Aquell any els components eren tretze, comptant el capità, més un tambor, vital per marcar el pas als armats. Diferents vegades s’adobaren les alabardes, els vestits i el calçat. El 1857 es feren unes samarretes de color carn per no ensenyar la roba, el 1860 unes bruses i el 1864 uns pantalons. L’any 1905 es renovà tot el vestuari.
Si bé primerament els armats eren confrares que desfilaven sense cobrar a canvi d’estar lliures de l’anualitat, pels voltants de 1886 rebien dos rals cadascun i, en anys successius les quantitats anaren augmentant.
A partir de 1939 en què, després de la guerra civil, es recuperaren les processons i en absència dels armats, obrien les processons una secció de Falange
A partir de 1939 en què, després de la guerra civil, es recuperaren les processons i a poc a poc s’incorporaren els elements que havien desaparegut arran de la revolta iconoclasta de 1936, en absència dels armats, obrien les processons una secció de Falange. Fins a l’any 1943 en el qual Pau Ollé, de pròpia iniciativa, llogà pel seu compte a Reus 15 vestits d’armats (12 soldats, el capità, un oficial i el tambor). En anys següents, de les despeses de lloguer se’n feu càrrec la confraria i el 1947 es llogaren dos vestits més per tal de reforçar la guàrdia que es feia al Sant Sepulcre el Divendres Sant.
Amb alts i baixos, tant de despeses com de participació, els armats van ser presents a les manifestacions de la Setmana Santa fins al 1968 quan s’estrenaren els vestits actuals adquirits a la casa Roura de Figueres per un total de 78.915 pessetes per a la qual despesa es féu un crèdit a la Caixa Rural.
L’any 1993, tot commemorant el bicentenari de les noves ordinacions de la Congregació de la Puríssima Sang de NSJC, la Selva acollí la Segona Trobada d’Armats de les comarques meridionals de Catalunya, en la qual van prendre part 12 agrupacions, a banda de la local (Montblanc, Reus, el Vendrell, Alcover, Constantí, el Morell, Riudecols, Riudoms, Vilallonga, Vilaplana, Flix i una representació de Badalona). Per a aquesta ocasió, l’Ajuntament donà l’estendard en forma de làbarum amb el lema SPQR coronat per l’Àliga romana, obrat per l’artesà Antoni Tella de Sant Jaume d’Enveja, que des d’aquella data encapçala la comitiva a les processons del Divendres Sant.
Popularment els armats són una mena de guàrdia d’honor que obren les processons, abans de la creu parroquial, però, també presents antigament a la funció de l’Agonia o de les Set Paraules, fent guàrdia a banda de la imatge del Sant Crist o del Sant Sepulcre al Monument.
Els armats van comandats pel capità manaies, qui dóna les ordres a la tropa en castellà tot i que, en alguna època, ho ha fet en llatí.
Comandats pel capità manaies, mot que el poble assimila, més enllà del seu origen etimològic, al fet de manar; en imitar les milícies, dóna les ordres a la tropa en castellà (“Paso regular, ar!”) tot i que, en alguna època, ho ha fet en llatí per considerar-se més versemblant. Hi ha, també, l’oficial, que llueix l’espasa i, sobretot, el timbaler, que marca el ritme de la marxa. El corneta o trompeter va ser afegit a la postguerra, ja que antigament, a la processó, només hi figurava el que anava vestit de vesta. De manera anecdòtica, alguns informants ens parlen que, antigament, els armats eren la gent més estripada i com en les guàrdies que feien al monument, corria l’anís entre el retén que esperava a la sagristia i, de tant en tant, a algun li pujava l’alcohol al cap i queia rodó, amb l’escàndol consegüent. Els armats, de fet, en els seus càrrecs més destacats ens han donat força personatges pintorescos. És tradició que el Divendres Sant, en baixar del Calvari després del viacrucis, i abans de la processó del matí, els armats acostumin a fer un esmorzar i refresc col·lectiu, el qual per la seva abundància distorsiona l’esperit de la penitència quaresmal almenys pel que fa al dejuni ja que, l’abstinència de menjar carn sí que s’acostuma a respectar.
A ritme de timbal, els armats avancen amb pas regular toc picant amb la llança a terra: Xim, xim, pom!, com imitaven la canalla amb una canya i un pot aixafat amb pedretes a l’interior. En alguns moments utilitzen una coreografia diferent com és fer la cadena i quan, en creuar- se amb el Sant Crist capgiren la llança cap a terra i s’acoten en senyal de respecte al crit de rindan armas! En incorporar-se a les processons l’any 1986 el nou pas de la Pietat o del Davallament, el Dijous Sant a la nit és traslladat des de l’església de Sant Rafael a la parroquial amb l’acompanyament de les vestes i dels armats, en aquest cas en silenci.
En la nostra memòria col·lectiva i com passa amb les melodies característiques de la nostra Setmana Santa, ressonen els sons del toc de trompeta i el pas rítmic del armats al so del timbal, com ens recorda el poeta Ramon Blasi i Rabassa:
Dins la nit il·luminada
ara hem vist passar els armats,
i el timbal que el pas els guia
té un to greu de Dijous Sant
que ressona endintre, endintre
de cada un dels selvatans.
Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S.J
Nota: La Confraria de la Sang de la Selva del Camp és l’entitat més antiga i arrelada dins la societat selvatana, amb l’objectiu principal d’organitzar, mantenir i promoure la Setmana Santa, activitat que porta realitzant des de l’any 1617. Enguany per celebrar el 400è aniversari de la Confraria el diumenge 2 d’abril de 2017 es dugué a terme la XXI Trobada d’Armats de les Comarques Tarragonines amb la participació de 24 cofradies.
Veure totes les fotos al Facebook
