EL SILENCI

Qui són els que parlen molt sinó els que poc pensen?
El xerrameca, el xarlatà no té consciència, és un ser totalment irrefiexiu.
Com és que siguent tant greus i profund els problemes de la vida, sia rhome tan Ileuger superficial de caràcte?
Estem molt orgullosos de nostra civilització, de nostra civilització tan sorollosa, estrident i insubstancial, que arreu, a totes hores per tots els mitjans, t’accelera atordeix.
Innúmers, perièdics curulls de bagatel.les i mentides, novel.les, radiòfon, cinema, viatges, balls, bullangoses festivitats, concursos, exposicions, mítings, discursos, fastuoses il.luminacions.
Tot un món caètic de sensacions impressionants i sorolls.
En plena Naturalesa es beslluma, en el més pregon del nostre se, l’artifici de la vida ciutadana. No es concebeix la follia de les ciutats gaudint de la pau dels camps.
Són pocs els que coneixen l’exquisidesa del silenci tan aimat.
Alguns practiquen el silenci, perè un silenci imposat, obligatori, de reglament, la transgressió del qual constitueix una falta.
Els qui Iluquen no tenen clara idea del que és el perquè del silenci.
No és silenci el que calla per no saber què di, perquè els seu esperit és un terreny erm.
Aquests silenci són fredes tombes, són silencis morts.
El vertader silenci és un riu sossegat i caudalós de pensaments que alimenta una ànima hermosa i elegant.
En el fons de l’ànima silenciosa és tot serenitat amb infinit moviment.
Quines perspectives més s’admiren quan l’ànima somnia recollida en sa própia bellesa!
“Tot el bell i sublim que puguin somniar és flor en les íntimes soledats del meu ser”.
El que parla vocifera per complaure’s contínuament deix de reposar en ell mateix per esfumar-se i perdre’s en el ramat.
En l’infinit dels espais siderals regna l’harmonia del silenci més absolut entre el vèrtex de les velocitats imaginables dels mons que el poblen.
“Un dels grans plaers de la Humanitat és parlar”.
Però parlar poc i bé.
I suaument.
Parlar per corregir amb dolcesa i suavitat.
Parlar per il.huninar-nos mútuament.
No per ofusca’ns i embriagar-nos i no voler pensar.
Parlar per gosar amb nosaltres mateixos, que som nostre inseparable millor amic.
I desventurat de tu si no ets per tu el més fidel confident.
No saps el tresor que estotja el que troba en si mateix refiectides les coses.
El que viu més en són fons que en el bullici es cerciora de sa immortalitat.
No es trista la quietud sinó per aquells que, al ser sols, no arriben a trobar-se.
“Porto en el meu cor goig dels camins de l’Infinit”.
La Veritat no necessita cridar.
La Veritat s’oeix en el silenci.
El silenci és el pare del pensament.
En ell sorgeix la idea. I la idea és el far de la nostra conducta.

Josep Fusté

Nota: El recull poètic Josep Fusté Grifoll (1923-1978) va ser publicat l’any 2000. Va ser editat per Els Passerells Teatre-Estudi  i l’Ateneu Cultural Josep Taverna. El volum recull 28 poemes de l’autor.