El Mas del Pusso es troba a l’extrem meridional de la Mola, un dels sortints dels majestuosos cingles d’Arbolí i de la Mussara, tocant amb Alforja. Malgrat la seva proximitat, era un dels pocs llocs de la zona que encara em faltaven per visitar. Segurament perquè poc esperava trobar, més enllà de les poques parets que es distingeixen, si fem un zoom al Google Maps. Però la meva sorpresa va ser gran, en topar amb les grosses i sòlides parets de lo que més que un mas semblava un petit poble abandonat.
També ha estat una sorpresa saber, posterior a la meva visita, que dos descendents del Jaume Pusso, conviuen encara avui a Alforja i un d’ells conserva la seva memòria perfectament tot i els seus 82 anys. Em refereixo al Pere Estivill Vallverdú, casat amb la Pilar (provinent d’Arbolí), per molts anys, una de les perruqueres del poble.
Però per entendre la història cal començar pel principi i parlar de Josep Vallverdú i Maria Cavé (conjugues), dels qui es coneix, vivien al mas a principis del segle XIX segons consta a l’Arxiu Parroquial d’Alforja (APA, Òbits 1985-51). No obstant això, el Pere no recorda aquests noms. Suposem que són els pares de Jaume Vallverdú: el seu avi i padrí, a qui tots coneixen com a Jaume Pusso (perquè així s’anomenava el mas).
Jaume Pusso es va casar amb Rosa Joanpere de la Mussara i tingueren dos fills el primer, Eusebi Vallverdú i Joanpere, qui mor a la guerra d’Àfrica. La seva segona filla, Carme Vallverdú i Joanpere neix el 1907 i queda com a única hereva de les terres, del mas i del renom Pusso.
A principis del segle XX, Carme Vallverdú i Joanpere contrau matrimoni amb Rufino Estivill Esteve (1899-1977) del mas d’en Peiró, un mas proper a la Mussara. Segons A. Manent, aquest mas va ser abandonat el 1926 i avui es troba completament enrunat. Rufino, que va tenir vuit germans, al casar-se amb Carme es trasllada al Mas del Pusso amb els seus sogres, Jaume i Rosa. El 1930 Carme i Rufino tenen una filla, Maria Estivill Vallverdú, que encara viu a Alforja. Al complir la Maria els dos anys, la família completa es trasllada a Alforja, deixant abandonades les terres i el mas el 1932.
Passaren 14 anys des del naixement de la Maria Estivill Vallverdú (1930) fins al naixement del seu segon fill, Pere Estivill Vallverdú (1941), qui per descomptat neix a Alforja a raser de les difícils condicions del cingle. Va ser el seu pare: “el Rufino” (que ja a Alforja es va dedicar a l’ofici de pastor), qui li va explicar com era la vida en l’entre-cingle.
Ens conta que cada dia a les 5 en punt del matí s’aixecaven per anar a treballar les seves terres. Estàs s’estenien des del pla, en territori d’Alforja, fins a dalt de tot de la Mola, on tenien l’hort i una mica d’aigua assegurada. Actualment, una partida en el Bosc de la Torre (on hi ha tant la barraca com el pou cobert) encara pertanyen a la Maria, la germana del Pere. També feien carbó, les tasques habituals d’un mas i cuidaven animals: gallines, algunes cabres i un matxo.
La feina acabava amb la posta de sol; així i tot amb prou feines tenien lo mínim per a subsistir. Quan queia la nit s’il·luminaven amb tea, (que ennegria les parets del mas). Inclús els diumenges també s’aixecaven, de bon matí, per ser puntuals a la missa a la església de la Mussara, el Pere recorda al seu padrí, Jaume Pusso, com algú molt religiós. Era aquí, a la Mussara, on compraven les provisions. A Alforja baixaven si necessitaven un metge, i això només si no eren capaços de solucionar-ho amb plantes i remeis casolans.
El Pere tenia quasi 20 anys quan, per primera vegada, el seu pare el va portar a conèixer el Mas del Pusso. Ja en aquells moments (entre els 60 i els 70) tot el sostre estava ensorrat, encara que segurament es trobava de més bon veure que ara. Tot i els anys d’abandonament, lo que queda en peu, és suficient per tenir la sensació d’estar accedint més que a un mas, a lo que semblen (per la seva grandària) un conjunt d’habitatges, en els quals ara creix la vegetació.
Moltes de les seves parets encara mantenen la seva altura original i es poden observar perfectament dos nivells. En alguns casos el de dalt fins i tot manté part d’arrebossat. Una paret arrodonida ens fa pensar en una possible capella o espai de culte, el que concorda amb la profunda religiositat dels habitants del mas. Però és veritat (comentant-ho amb un amic) que podia ser el que queda d’una torre de vigilància àrab, tal com ja hem vist en els fonaments del Mas del Blai.
Veient la disposició de les habitacions es pot deduir que aquestes es varen anar sumant segons les necessitats. Fins i tot es conserven algunes obertures rematades amb troncs de fusta, i una encara conserva una llinda en forma d’arc de mig punt (una mica aplanat) fet amb pedres. Pots recórrer sense problemes aquest laberint d’estances, construïdes adaptant-se i aprofitant cada accident del terreny imaginant quina va poder ser la seva finalitat. En lo més recòndit encara pots trobar, amb tota la seva esplendor, un forn per a coure el pa.
A l’exterior (al mig del camí) cal observar la base de pedra, bastant tosca (o parcialment danyada) d’una petita premsa d’oli (o de vi). Impossible de datar, perquè l’ús d’aquest tipus de premsa, (les quals utilitzaven un caragol superior que s’enroscava estrenyent la massa), es remunta a milers d’anys. La presència d’aquest artefacte (i del forn) ens dona una idea, que els que habitaven el mas eren capaços de proveir-se de tot allò que els hi feia falta per a viure.
Viure en aquest lloc, ha d’haver estat, sense dubtes, una experiència digna d’explicar, no només pel seu difícil accés. A. Manent anomenava el mas del Pusso com el més encinglerat de tots. Vist des d’Alforja, no es distingeix la franja de terreny lleugerament inclinada que separa al cingle roig del blanc. Hi ha llocs on aquest replà arriba a fer més de 100 metres i altres on no en fa ni 50 m, que és més o menys lo que té aquí. En molts llocs era perfectament cultivable (com és el cas) a pesar de la gran quantitat de roques despreses de la paret del cingle. Segons explica una llegenda, per aquesta franja discorria un camí (el camí de la cingla) pel que podies arribar des del coll d’Alforja fins a l’Albiol, però això encara cal comprovar-ho.
Per arribar fins al Mas del Pusso des d‘Alforja (segons em va explicar el Pere) ho feien per l’antic camí de les mines fins al Mas de La Roja, al racó de les Guilletes. A partir d’aquí es continua per una escala bastant danyada pel pas de les motos fins a dalt del cingle roig. Segurament, temps enrere, arribaven fins a aquest punt pel camí dels masos i de la Mussara. Després calia superar el cingle Blanc, i en aquest cas (encara que el Pere no ho recorda) jo suposo que hi havia un camí bastant transitable pel Grau de la Pedrola (on hi ha la font del mateix nom), encara que ara està bastant perdut.
Molt a prop del mas hi ha el pas més interessant de la zona. Em refereixo al Portell del Marrà, pel qual, tal com indica el seu nom no hi passava una mula. Ramon Amigó en el seu llibre, “Els topònims del terme municipal i del poble de la Mussara” (1963) diu d’aquest lo següent: “En cap altra ocasió no hem vist portell més estret i més llarg alhora. És com una fissura profunda i estreta al capdamunt del cingle; el seu fons és inclinat amb l’extrem més baix mirant al mas esmentat i amb l’altre a l’alçada del pla de la Mola. La seva amplada és només suficient per al pas d’un home expedit.” Els del mas l’utilitzaven quasi diàriament per a pujar a l’hort.
Altres dels problemes habituals era la falta d’aigua, quan aquesta escassejava la gana (segons explica el Pere) es feia notar més de l’habitual. A part de la font de la Pedrola també tenien la seva pròpia font, a menys de 100 metres, una mica més avall. Una font des d’on els de l’Associació del cingle Vermell recullen l’aigua amb una mànega que la baixa fins a les seves basses. Malgrat això, una sequera prolongada com la que estem vivint actualment asseca qualsevol font per molt fèrtil que sigui. L’aigua de la pluja la recollien tota, en una roca plana molt gran a pocs metres del mas, poden veure unes marques esculpides amb aquesta finalitat.
Una de les coses que resultava difícil de suportar (segons em va explicar el Pere), era l’hivern i no parlem de la neu, perquè llavors era lo màxim. Tot i que molts autors (que no van habitar el mas, per descomptat) parlen d’un microclima: “a recer del vent de serè i fora de l’abast de la Peluda” com si allò fos un etern estiu.
En fi, el fred era una més de la llarga llista de dificultats de les moltes que existien, que creixien a mesura que van arribant als pobles: l’enllumenat, elèctric, les clavegueres, l’aigua corrent, el telèfon, etc. Avantatges més que suficients per a abandonar, no només el Mas del Pusso, sinó tots els de la zona, incloent un poble sencer com la Mussara. Avui només ens queda convidar-los a una visita abans de desaparegui per sempre
Rogelio Portal Tejo
Segueix aquesta ruta si vols visitar el Mas del Pusso.
