Malgrat les impressionants vistes que s’observen des de l’ermita de Puigcerver és a poc menys d’un quilòmetre del santuari en el cim conegut com “La Miranda” des d’on es gaudeix del privilegi d’una vista impressionant, d’aquí el seu nom. La diferència d’altura que passa dels 798 als 839 metres, però sobretot el fet de no anteposar-se res davant nostre ens permet una visió de 360 graus a la rodona. A més de bona part del litoral tarragoní fins al far del Fangar també és possible tenir una bona perspectiva del Montsant i fins a les serralades Pirinenques.
El costum de visitar la Miranda és gairebé tan antiga com la de peregrinar o visitar l’antic centre de culte cristià fundat, segons estimacions, a principis del segle XIII. El trajecte des de l’ermita fins al cim de la Miranda es feia per un senderó enmig d’un espès bosc d’alzines. Recentment aquest senderó va ser modificat i ampliat eliminat un gran nombre d’alzines i aclarint el seu pas la qual cosa, al meu parer, fa que perdés part del seu encant. Una mica més amunt la zona més empinada del trajecte també va ser convertit en una rampa que envolta el cim i suavitza la inclinació del terreny.
Just en el cim, convivint amb la creu, va ser col·locada en els anys 80 una caseta que en teoria va funcionar com a punt de vigilància forestal. En l’actualitat les noves tecnologies de control han posat data a la desaparició de la caseta i d’altres com aquestes. A l’altre costat de la caseta en direcció Est va ser col·locat, fa uns anys pels excursionistes de Reus, un dels tants horribles pessebres dels que ja estem acostumats a veure.
Just des d’aquí parteix un caminet pel qual s’arriba al coll de Cortiella passant pel coll de les Teles que es diu així perquè antigament es col·locaven aquí unes enormes teles subjectes amb uns troncs per atrapar les aus que volaven baixes pel fort vent. Entremig del pessebre i la caseta trobem la creu de la Miranda o millor dit el que queda d’ella, el pal vertical (també denominat arbre) i el travesser. Actualment la creu s’assenta sobre una sòlida base col·locada l’any 1992.
La seva col·locació durant les FESTES CONSTANTINIANES
La seva col·locació va tenir lloc durant les FESTES CONSTANTINIANES un Jubileu universal en memòria de l’emperador Constantí promulgat pel papa Puis X l’any 1913 (El 311 Constantí va declarar al cristianisme religió tan lícita com qualsevol altra i per tant no perseguible, mai oficial com acostuma a proclamar l’església, això va ocórrer més endavant amb Teodosio). En el llibre d’actes de l’ermita de Puigcerver en una anotació amb data 16 de juny de 1913 es fa constar la voluntat de celebrar “de un modo digno el centenario constantiniano”. El reverend Mn. Dalmau “deseoso que su parroquia contribuyese a esta solemnidad mundial” va decidir de fer una peregrinació comarcal a Puigcerver el dia 5 d’agost i com a símbol que “perpetué la peregrinación en generaciones venideras” es va decidir col·locar una creu de ferro a «la MIRANDA».
La següent anotació del llibre d’actes expressa lo següent: Reunits el dia 10 de juliol del corrent any (1913) en el cim del serral Miranda, de la muntanya de Puigcerver, el Rnd. Ecònom amb els operaris del santuari i ermità, després de l’oportuna preparació del clot corresponent, es va col·locar un tub de vidre que contenia: una medalla de la Verge de Puigcerver, una moneda de cinc cèntims encunyació d’Alfons XII, uns gojos de la Verge del diari «La Creu», de Tarragona del dia anterior i el document següent:
«En el nom de Déu i de la Verge Maria, Senyora nostra, Amèn. «En la vila d’Alforja, Arquebisbat de Tarragona, lo dia de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, deu de Juliol de MCMXIII, regnant feliçment en la Iglesia lo gloriós Pontífex Pius X, essent lo superior jeràrquic en l’Arquebisbat lo M.Iltre. Dr. D. Francisco de A. Vidal i Barraquer, Vicari Capitular, sede vacante, i presentat per a regir la Diòcesi l’Excm. e Ilm. Dr. D. Antolí López Pelàez. Bisbe de Jaca; en la parròquia essent Ecònom lo Rnd. Dalmau Llebaria Torné, pvre. Alcalde, D. Miquel Fullat Saludes; Jutge municipal D. Olegari Mariné Compte, amb motiu de celebrar l’Església universal lo XVI centenari de la llibertat donada ab l’edicte de Milan per lo gran Constantí, la pietat de la Junta d’obres del Santuari, los tres dalt anomenats i D. Josep M.. Simó, concejal, D. Tomàs Cabré. propietari, D. Pere Mariné Serra, propietari, i D. Josep Serra Campte, propietari, vocals; D. Joaquim Avila, secretari; clero parroquial, Rdns. Mossens Bonaventura Rull, pvre. D. Isidre Aymamí Cabré pvre., vicaris; D. Lluís Vives Sardà, pvre. Beneficiat; D. Jaume Roca, pvre. Adscrit i D. Joaquim Mariné Avila, pvre. Adscrit i (1800) mil vuitcents feligresos han aixecat en aquest lloc anomenat «Miranda de Puigcerver» una Creu per a que sotals seus brasos s’hi sopluguin les generacions venidores i que perpetui la nostra fe y la nostra devoció a Cristo Redemptor i a la nostra Patrona, Mare i Regina, la Verge de Puigcerver y que si un altre dia, altres germans nostres ens troben en les runes d’aquest peu de la Creu, plantada per la nostra devoció, sàpiguen que en lo segle XX d’indiferència glacial en les nacions llatines, nosaltres, los devots de Puigcerver hem posat los nostres noms, com hi desitgem posar les nostres cossos morts sota l’ombra benefactora de la’Sta. Creu.- «Ecce Ligmun Crucis, in quo salus mundi pependit. Venite adoremus». Alforja, 10 de julol de 1913. Dalmau Llebaria, pvre.- Josep Vallverdú, mestre de cases.- Josep Vallverdú, fill, mestre de cases. Arsenio Vallverdú, mestre de cases.- Francisco Vilella, mestre de cases.- Pacià Saludes, manobra. Victorino Josep, manobre.-Joan Juncosa, manobra.- Domingo Mariné, ermità.- Jesús Avila, operari.- Alfredo Aymamí, operari.- Josep Bigorra, fuster»
“La cruz de un tubo de cuatro centímetros cuadrados con adornos en el centro y en los remates. En el pie, que es de material, hay grabados con azulejos los dos años 313 – 1913”
Tot col·locat convenientment amb carbonilla per a evitar, en el que es pugui, la humitat i tancat amb ciment, es va continuar aixecant la peanya de la Creu, que més tard es va col·locar, a fi de poder-se beneir el dia de la peregrinació. Les característiques de la creu ens les explica el mateix «Llibre d’Actes amb data 15 de juliol»:
«En una base de metro de diàmetro, que sirve de pie, se levanta una sencilla pero hermosa cruz de hierro de tres metros de altura con uno de travesaño. Es de un tubo de cuatro centímetros cuadrados con adornos en el centro y en los remates. En el pie, que es de material, hay grabados con azulejos los dos años 313 – 1913 y se levanta a 700 metros sobre el nivel del mar, dominando el signo de nuestra redención todo el Priorato, Montsant, sierras de Prades, el Campo de Tarragona hasta las montañas de Lilla, el Mediterràneo desde Torredembarra hasta la desembocadura del Ebro, las montañas de Cardó, Miravet, Bot, etc.
La festa del 5 d’agost de 1913 segons anotacions recollides en el llibre d’actes degué ser lo mai vist: “Una festa com la que se celebrà a Alforja i Puigcerver és de les que formen època en un poble i mereix descriure’s amb lletres d’or en els annals de la història” La descripció de l’esdeveniment s’explica de manera detallada en aquest llibre, es parla de: “una assistència extraordinària que en molts anys no s’havia vist” D’entre multitud d’actes anotem el següent: Sense cap dubte l’acte més bell de la peregrinació va ser el viacrucis que s’organitzà de l’ermita a la Miranda a les dues de la tarda … no teníem en aquells moments res a envejar a altres santuaris de més anomenada. Va ser veritablement un acte grandiós. Va ser el Dr. Llaveria en representació del vicari capitular qui va beneir la creu i va dirigir al públic assistent algunes reflexions: “ya que la impiedad echaba por tierra cruces que entrañaban recuerdos gloriosos, nosotros las levantamos de hierro para que fuesen más duraderas y perpetuaran nuestra fe”
Amb tot i com ja he dit una minuciosa descripció de gairebé 10 pàgines en el llibre d’actes en el qual s’anotà la despesa (375 ptes.) i lo recaptat (452 ptes.) no hi ha cap referència a l’autor de la creu.
Algunes fotos que ja coneixíem i altres recollides en la recentment creada pàgina Alforja al segle XX ens permeten treure algunes conclusions de la involució de la creu de la Miranda fins a arribar al seu estat actual. Gràcies a aquesta fotografia compartida per Anna Maria Vinuesa on apareixen Lidia Serra i Antonieta Vilella (la seva mare) que porta per títol “A la Miranda als anys 40” és possible observar amb bastant detall la qualitat dels seus ornaments els quals s’estenien partint del centre cap a la cúspide, per ambdós braços i part del peu.
Lo primer que salta a la vista és que el 1945 data en que sabem que va ser presa la foto, la creu encara conservava tots els seus ornaments però no s’aprecia la base d’un metro de diàmetre recoberta de rajoles que li servia de peanya tal com es descriu al llibre d’actes. Sabem que durant la guerra Civil tot el conjunt va ser destruït sofrint les mateixes conseqüències que la majoria de símbols religiosos d’Alforja. No obstant la creu recentment acabada la guerra apareix intacta tot i que sense la base.
Lo primer que salta a la vista és que el 1945 data en que sabem que va ser presa la foto, la creu encara conservava tots els seus ornaments …
En l’article “En cos i ànima: Records i reflexions al voltant d’un llibre”, la seva autora Neus -Elisabeth Garcia i Marrasé expressa lo següent: El meu avi, Pasqual Marrasé i Salvat, fou Mosso de les Esquadres a finals dels anys 1930, arribant a formar part de la guàrdia personal del President Companys. A més, en Pasqual va exercir a Alforja l’ofici de ferrer, forjant peces úniques de les quals encara se’n conserven algunes al pujar fins al capdamunt de Puigcerver, fixeu-vos en la creu que corona el cim, si bé ho faci ja nua, despresa de qualsevol ornament.
Fins al moment no hem pogut contactar novament amb Neus -Elisabeth Garcia i Marrasé per aclarir alguns detalls de la seva anotació. Si prenem aquesta afirmació com a certa a Pascual Marrasé se li encarregà una nova creu a principis dels anys 40 suposadament idèntica a la de 1913. El Flautes no recorda a Pascual Marrasé com ajudant de ferré però sí com a mecànic i encarregat del manteniment de la maquinària de la fàbrica de mitges i mitjons d’Alforja ubicada a prop del Castell. D’aquí va partir a Barcelona encara que continuà mantenint víincles amb Alforja. Josep Hortoneda de nen sí que recorda veure’l en algunes ocasions a la farga del seu tiet Josep Raull (fill) en aquella època un dels ferres del poble.
L’únic que en l’actualitat ens pot aportar una mica de llum sobre el tema és el Quimet Bernat, segons el seu testimoni la creu original, la de 1913 va ser destruïda en la seva totalitat i el 1940 se’n va col·locar una completament nova. Segons explica pel 1939 la feina en principi se li va encarregar a Pascual Marrasé qui sí que figurava com a aprenent de Josep Raull. Sembla ser que el resultat final no va ser l’esperat i va ser aquest últim qui es va encarregar d’acabar-la. Aquesta segona creu es va col·locar segurament durant les labors de restauració del santuari durant els anys 1939 i 1940 prèvia a la inauguració de la nova imatge el 5 d’agost de 1940. No obstant en les detallades anotacions del llibre de comptes de la parròquia no es menciona res respecte a la creu. I si dues entrades de gastos a carreg de Josep Raull (ferrer): treballs a la cisterna 234 ptes. i barana del presbisteri de Puigcerver 364 ptes.
En les fotos següents preses per l’aficionat a la fotografia Salvador Porqueres Sarobé entre els anys 1968 i 1969 es pot apreciar que a penes existia una base i que ja els ornaments per aquesta data començaren a desaparèixer. A partir d’aquí la creu va continuar a poc a poc perdent tots els seus ornaments originals fins a quedar-se tal i com la veiem avui, sense ells.
No obstant són diverses les incògnites que se’ns plantegen i les deixem aquí com a colofó per si algú dels nostres lectors ens pot il·luminar el camí: Per què no s’aprecien diferencies entre la creu de 1913 i la de 1940?. Per què es va col·locar aquesta última sense un pedestal que li servís de base? Per què no consta una partida de despeses ni referencia a la col·locació d’una nova creu?. A nosaltres ens sembla més realista la idea de que la creu original va ser rescatada oportunament i guardada durant la Guerra (tal com sabem que va passar amb l’original creu de formatge). I que una vegada acabat el conflicte es reparen els seus possibles desperfectes i es recol·loca en el seu emplaçament a la cima de la Miranda.
Rogelio Portal Tejo
