La principal preocupació dels col·lectius humans que funcionen durant molts anys i que esdevenen en un referent, no és altra que l’inevitable relleu generacional que, de no produir-se, pot engegar en orris projectes il·lusionats arrelats plenament en el teixit social del nostre poble. Sortosament no ha estat el cas de la Coral Floc. Penso, sense marge d’anar errat, que la saviesa i el carisma irrepetible del nostre inoblidable Jordi Olivé ho va preveure amb temps suficient i, silentment, sense presa però sense pausa, anava deixant llast cedint la batuta en ocasions puntuals cada cop més sovintejades, en mans d’aquests dos joves, Maria Elena Taverna i el Roger Hortoneda que simbolitzen la continuïtat de la Coral Floc.
– Tinc entès que ambdós no teniu antecedents musicals a la família. D’on neix la vostra dèria musical…?
M.E. – Em diuen que l’àvia de la meva mare era una gran aficionada a tocar el piano, es l’únic referent del que tinc notícia.
R.H. – La meva afecció em ve encomanada de la meva àvia Paquita que tocava el piano i ens ensenyava cançons als infants i a més tenia l’avi de la meva mare, en Miquel Pujals que jo no vaig conèixer, i tinc notícia que tocava el trombó a l’Orquestra Selecta.
– Interiorment, quines sensacions us provoca la música i la necessitat d’expressar-la?
R.H. – És un complaença difícil d’explicar. Segons quines peces escoltes o interpretes et fan sentir bé, com si fos irreal. El primer sentiment és gaudir tu mateix i després l’acceptació del públic que t’escolta. Sovint ja no es tracta d’una tècnica més o menys perfeccionada, si no un sentiment que neix de molt endins.
– Maria Elena, estem acostumats a sentir a sopranos amb un físic desenvolupat, per dir-ho suaument, en canvi el teu és d’una fragilitat prou evident. Malgrat aquesta aparença sorgeix de tu una veu harmoniosa, tot un prodigi. Explica’m…
M.E. – Ho tinc molt clar: això sorgeix de la tècnica. Cadascú resta condicionat per unes afinitats que li atorga la natura, com totes les coses de la vida i gràcies a unes orientacions adequades d’ensenyament, pots aprendre a millorar. La tècnica esdevé un element bàsic per tenir més o menys qualitats en el moment d’interpretar i un ajut absolutament necessari per superar-te.
– Recordo que una de les primeres “Gent nostra” que va aparèixer a l’INFORMATIU, la vaig dedicar a una trobada amb tu a casa dels teus pares –encara no t’havies casat- i faig memòria que em vas explicar els teus temps d’estudi, que havies participat en cursets musicals i concursos de cant i la introducció en aquest món difícil. Tens cap inconvenient de recordar-ho?
La meva mare, per complementar i distreure’m una mica dels estudis principals, em va inscriure a cursets de música que impartia el Jordi Olivé
M.E. – La meva mare, per complementar i distreure’m una mica dels estudis principals, em va inscriure a cursets de música que impartia el Jordi Olivé. Em va agradar i vaig continuar en l’especialitat de cant i, tot seguit, vaig entrar a formar part de la Coral Floc en la seva vessant d’adults, la qual cosa podia compaginar amb els estudis de medecina fins a plantejar-me el dubte de continuar la meva carrera o ficar-me en aquest món. Gairebé per casualitat, vaig participar en el concurs de cant Manuel Ausensi patrocinat pel Corte Inglés i vaig quedar la sisena que, donat el nombre de participants, ni havia per sentir-se satisfeta. Després vaig assistir a uns cursets a Andorra organitzats per la Montserrat Caballé. M’havia entestat en comprovar personalment com funcionava aquest món i vaig copsar que es necessita una dedicació plena. Com totes les professions, requereix un gran sacrifici i només et pots dedicar al cant. Havia d’escollir i vaig entendre que el millor per a mi era continuar els meus estudis de medecina. No obstant, continuaria cantant per satisfacció personal i afecció i que aquell món esdevenia en una utopia.
– Heu pronunciat un nom clau en les vostres vides: el de Jordi Olivé. Què va representar per vosaltres el Jordi…?
R.H. – El Jordi Olivé es per a mi el meu gran mestre. Jo des de petit havia sentit una gran admiració en vers la seva persona. Quan vaig entrar a formar part de la coral amb 18 o 19 anys, va tenir una influència decisiva en la meva manera de tocar el piano, d’interpretar les cançons. Si ell no hagués posat els fonaments per la continuïtat de la coral, nosaltres no haguéssim estat capaços de donar-li l’empenta necessària. Aquest és el bagatge que ens va deixar, això ho tinc molt clar. En tots els anys d’haver-lo vist dirigir la coral, la forma d’encoratjar-nos sense desmai, ho vaig aprendre d’ell. El Jordi era un home molt intel·ligent…molt!, amb un entusiasme i una capacitat de treball increïble. Puc assegurar-te que, per entendre la seva gran humanitat i coneixements musicals, havies de tenir nocions de música. Ell superava qualsevol expectativa. He de reconèixer que tan sols he arribat ha copsar una part molt minsa de la seva capacitat.
M.E.- Per a mi el Jordi ha estat el meu segon pare. Ho dic des de l’emoció del seu record. Mai em vaig amagar en fer-li saber que era el meu para musical, el que em va empènyer en la meva vocació musical i posar al meu abast la meta on he arribat. Com ha dit el Roger, és la persona que ens va transmetre que, a més de la tècnica, per la interpretació és bàsic afegir uns quants polsims emocionals. Li agradaven els compositors impressionistes i romàntics i ens repetia sovint “que la música és la capacitat de transmetre una emoció”. La virtut principal d’una coral és que, amb l’emoció compartida de quaranta cantaires, encomanar-la a la gent que t’escolta. T’has d’implicar.
– El Jordi, abans de deixar-nos, ja havia parlat amb vosaltres de fer-vos poc a poc càrrec de la coral. Com va anar el relleu…?
El 2008, s’havien complert els quaranta anys de la coral i ell mateix ens va comunicar que “fins aquí havia arribat”.
R.H. – La cessió de la batuta va ser una mica forçada. A l’inici de la temporada, després de les vacances del 2008, s’havien complert els quaranta anys de la coral i ell mateix ens va comunicar que “fins aquí havia arribat”. Jo ja havia dirigit esporàdicament algunes peces. Recordo que ho va reblar dient-nos “que s’havia fet gran i que es cansava molt”. No obstant això, em va agafar de sorpresa i va resultar impossible una negativa. Gairebé ens va fer prometre fidelitat i que amb nosaltres al capdavant, la coral no desapareixeria. Era el seu gran llegat i va tancar la conversa amb una frase lapidària: “Jo ja he fet amb la coral, el que havia de fer, ara sou vosaltres”
– Heu fet cursets de direcció…?
R.H. – L’Elena si, jo no n’he fet cap.
M.E – Jo he fet un curs. El Jordi feia temps que m’aconsellava fer algun curs de direcció. Ell tenia una carrera musical completa i la seva substitució em feia un gran respecte, conscient de la meva petitesa davant la seva gran formació. Es va donar la circumstància que en una cantada a final de curs, ell no és trobava bé i jo feia tot just tres dies que havia estat mare del meu fill petit i en Roger i jo ens vam repartir les cançons i vàrem sortir airosos. Assabentat el Jordi ens va dir: “la coral ja la podeu portar vosaltres. Ha sortit perfecte” Tal qual t’ho explico. Poc abans de morir, encara m’encoratjava a que, malgrat les meves obligacions familiars, havia de dirigir un parell o tres de cançons en cada actuació. “No ho deixis Maria Elena, no ho deixis”.
– Penso que quan una persona ha creat, estimat amb bogeria i ha estat l’eix vertebrador d’un col·lectiu, li representa un esforç deixar-ho en mans d’altres. Vosaltres vau copsar aquest impuls en el Jordi, assistint als assaigs de la coral i corregint coses que no li agradaven…?
R.H. – Ell potser tenia aquesta temença però vàrem ser nosaltres els qui li van demanar d’assistir als assaigs durant un any o fins quan ell volgués. Així ho va fer i les seves observacions sempre van ser constructives.
M.E. – En realitat va venir poc, perquè ens deia que es sentia molt cansat i als horaris que nosaltres tenim l’assaig, li feia mandra sortir de casa. Crec que ho va fer expressament per no cohibir-nos i quan li demanàvem la seva opinió, la seva expressió es tornava beatífica, d’una satisfacció total i ens encoratjava: “Extraordinari!, fantàstic!” amb aquell somriure que mai oblidarem.
– El fet de la continuïtat de la Coral Floc, de posar-hi el vostre segell, l’empremta pròpia, en definitiva d’encarrilar-la…
M.E. – De fet la responsabilitat principal recau en el Roger, donat que sóc mare de família nombrosa i amb tres criatures, feina no me’n falta. No obstant, faig el que puc.
– Vosaltres sou conscients de la importància de la vostra tasca al capdavant de la coral? Ho dic perquè es dona la circumstància molt definida en el món actual d’una manca de “relleu generacional” que no sempre és fàcil i ambdós heu fet aquest relleu sense traumes, amb una normalitat absoluta…
R.H. – De trauma cap. Només calia seguir l’empremta de la roda de la coral i deixar-nos arrossegar pel que ja funciona.
M.E. – Teníem molt clar que no podíem decebre ni al Jordi ni a la mateixa coral.
– Com a persones joves, deixant a banda la vostra estimació per la música, us ha omplert aquesta continuïtat de la Coral Floc?
R.H. – No t’ho sabria explicar. A la coral sura un ambient que contribueix a funcionar per inèrcia, amb una compenetració total. Fins i tot et diria que l’únic que importa es que les coses funcionin com cal i només es pensa en la música deixant fora de joc altres qüestions, sense tibantors, oblidant-nos de temes polítics, diferents creences i si un pensa diferent a l’altre.
– Ondia! Al nostre poble deixar a banda la política! Em faig creus!
R.H. – Doncs ho pots creure. Tot això queda allunyat per la màgia que emergeix de la música. Mai hem sentit cap estirabot. Saps aquella dita “que qui canta els seus mals espanta”? Jo penso que cantant tothom s’oblida de tot: dels seus pensaments polítics, dels seus problemes, dels resultats del Barça…Et confiaré una frase que repeteix sovint l’Antoni Flautes: “M’agrada molt pujar a un escenari i participar en el concert, però el sol fet de venir a l’assaig, em dona una satisfacció que no es paga amb res”.
– Ja que parlem d’aquest personatge tan singular: no heu trobat en ell una col·laboració, un recolzament inqüestionable perquè jo sempre he vist en ell com una continuació del Jordi. No obstant l’Antoni va ser un dels co-fundadors de la coral…
M.E.- Aquest recolzament ha servit de gran ajut. Mai no hem vist a ningú arrufar el nas, ans el contrari, la confiança i el respecte que han dipositat en nosaltres ens ha sorprès per la seva solidaritat exemplar, com si encara tinguessin davant al mateix Jordi.
R.H. – Fins i tot hem de reconèixer actituds amb cançons que son més difícils d’interpretar que altres, no tenen cap inconvenient en repetir-les fins aconseguir l’harmonia desitjada. La veritat, ens ho han posat molt fàcil.
– Una de les qüestions que abans de la trobada he dubtat a plantejar-vos o no, he decidit fer-ho: He parlat amb altres components de la coral i, sense desmerèixer a ningú, la qual cosa vull deixar absolutament clara, em diuen que el repertori coral s’ha enriquit amb cançons més variades, a l’abast de tothom i ells ho agraeixen. Vosaltres heu inculcat expressament una saba nova, renovadora…?
Han passat més de quaranta anys i potser calia aquesta renovació sense trencadissa amb el passat i hem anat introduint “soul”, “gospel”, jazz i d’altres.
R.H. – Pensa que han passat més de quaranta anys i potser calia aquesta renovació sense trencadissa amb el passat i hem anat introduint “soul”, “gospel”, jazz i d’altres. Recordo que el Jordi gaudia d’escoltar-les. Cal reconèixer que hem obert un ventall més variat de cançons lentes, altres més ràpides, acompanyaments musicals i altres canvis. Això el públic que ens escolta ho sap agrair.
– M’han arribat notícies que s’han incorporat sis components nous. Això és una bona notícia. Vosaltres com responsables de la coral quins sentiments us passen pel cap quan marxen dos, tres i fins a quatre puntals…
R.H. ´- Aquestes noves incorporacions han estat benvingudes i més tractant-se d’antics membres que havien marxat i s’han tornat a incorporar. Això significa que sempre hi ha gent interessada amb la coral, una qüestió que, sens dubte, et fa patir. És la millor prova de que senten la música i que enyoren els moments tan agradosos que han passat cantant a la coral. Tots tenim el nostre món interior i ho vivim a la nostra manera.
– Tornem al recorregut vital de la coral: Quin concert, en la vostra memòria selectiva us ha deixat un record inesborrable…?
En un impuls irrefrenable els meus interlocutors m’han donat la resposta al uníson:
– Sense cap mena de dubte el del Palau de la Música de Barcelona. Aquella vesprada de juny, la coral va desenvolupar el seu millor concert.
R.H. – Ha estat la fita més important de la Coral Floc. Cantar al bressol del cant coral de Catalunya esdevé en una emoció que no es pot explicar en paraules. Quan cantes, sempre vas pensant “ara has de pujar el to”, “ara més fluix” “compte amb aquella entrada de veu”…Has d’estar en una tensió continua i, si baixes la guàrdia et perds, això en qualsevol concert. Imagina’t en aquell escenari impressionant del Palau de la Música. A més aquella acústica que ens arriba amb nitidesa als que estem damunt l’escenari i ens ajuda a superar-nos. De debò, inexplicable.
– Deixa’m preguntar-te Elena els teus sentiments quan vas aparèixer en aquest escenari màgic…
En acabar la cançó “El dia feliç”, vaig sentir un alleujament, una sensació de felicitat, el despertar d’un somni irreal.
M.E. – Jo no hi era, t’ho dic de veritat. Vaig viure un somni. Cantava sola només sentint al clatell l’alè de la coral de tota la meva vida, donant-me recolzament. Vaig arribar a surar encimbellada damunt un núvol de cotó i pensar que no era jo la que cantava, que era una altra. En acabar la cançó “El dia feliç”, vaig sentir un alleujament, una sensació de felicitat, el despertar d’un somni irreal. Quina emoció!, convençuda que tots els components de la coral compartien el mateix sentiment d’irrealitat.
– Parlem de la darrera fita important de la coral a la que hem volgut dedicar expressament la portada d’aquest INFORMATIU: la vostra actuació conjunta amb deu corals més seleccionades arreu de Catalunya per celebrar el “Quart aniversari de la dedicació de la basílica pel papa Benet XVI, de la Sagrada Família de Barcelona”. Com va anar aquesta invitació a una coral d’un poble petit…
R.H. – Vàrem rebre una invitació de la FACEC, que és la Federació de Corals, i que va arribar al mateix temps per dos conductes: A la Neus Vilella, secretària de la Coral Floc i a mi. Vam deixar passar uns dies i ho vam plantejar en un assaig de la coral: “Què us faria gràcia anar a cantar a la Sagrada Família de Barcelona?” La resposta va ser un si! unànime. Vam respondre a la invitació i un parell de mesos després vàrem rebre la resposta afirmativa i el repertori que havíem de cantar. Puc assegurar-te que ho vam assajar conscients que havíem de fer una actuació fregant l’excel·lència, com així va ser i s’esdevingué una simbiosi perfecta amb la resta de corals convidades. Una actuació de la que guardarem un record inoblidable, en aquell recinte meravellós que, realment, imposa.
– Pel que he parlat amb components de la coral, vosaltres des de dalt els cors que encerclen la cúpula de la basílica no podeu escoltar les vostres veus, però puc assegurar-vos que el públic que omplia a vessar la nau central, les veus ens arribaven com sorgides del mes enllà. Poques vegades he gaudit d’una acústica que em superava els sentiments. Ho pregunto al Roger en la seva condició d’arquitecte. Aquesta acústica va ser idea de l’Antoni Gaudí o es deguda a les noves tecnologies…?
R.H. – Això s’esdevé perquè tots els cors es troben curosament distribuïts per les tres façanes de la basílica i les voltes pel damunt dels cors, son les que projecten les veus cap a baix. Segur que això ja ho va preveure Gaudí, geni místic de l’arquitectura. Pensa que aquestes voltes són les que ara és planifiquen com a pantalles que concentren i amplifiquen el só cap avall. Fantasia en estat de gràcia.
Se m’acaba l’espai, però la gravadora ha continuat girant enregistrant converses de música, records i anècdotes i assaigs engrescadors on desapareix com un encanteri el cansament d’un dia de treball, com si fos un descàrrega d’adrenalina i, després, en tornar a casa, relaxar-se per conciliar el son. És la màgia de la música, del cant, de l’amistat que s’enforteix per aconseguir la concentració necessària per assolir l’èxit d’un projecte comunitari que ha arrelat en una de les institucions més preuades del nostre poble. Se m’ha oblidat prémer el botó de l’stop. Temps tindrem en un futur per reprendre la xerrada amb aquests dos joves que han fet possible que el solc llaurat pacientment pel nostre entranyable Jordi Olivé, no s’esborri mai en la memòria col·lectiva dels alforgencs.
Gonçal Évole
