El cingle Blanc i el cingle Roig, malgrat pertànyer administrativament al terme d’Arbolí, geogràficament i orogràficament formen part de la depressió de la vall d’Alforja i a l’est a les terres de Vilaplana. El fet que els habitants d’aquesta franja de cingles i entre cingles hagin viscut sempre abocats al Camp, reforcen aquesta pertinença.
Els cingle Blanc i el cingle Roig, malgrat pertànyer administrativament al terme d’Arbolí, geogràficament i orogràficament formen part de la vall d’Alforja
Els nostres cingles han estat habitats des de temps antiquíssims. Els primers vestigis, els rastres, que trobem més reculats, els podem situar uns dotze mil anys enrere i es troben a la cova de l’Aleu al cingle Blanc. Allí l’Hilari Aragonès i el Josep Ramon Estivill hi van descobrir unes pintures que atribuïm al paleolític. Els serveis arqueològics de la Generalitat hi han de dir l’última paraula, però nosaltres hem comparat les nostres pintures amb les de la cova de les Herrerias a Mieres, i són pràcticament iguals. Allí les consideren del Magdalenià inferior.
Aquella gent no ens han deixat fins ara cap més rastre però segur que durant segles es passejaren per aquests pedregals, perquè sota la Mussara en una roca despenjada a ran de camí uns mil·lennis més tard i pintaren un fris amb uns quants guerrers, i per la zona del racó de les Guilletes, un deixeble de Salvador Vilaseca, hi recollí sílex treballat atribuït al paleolític.
Fa quatre mil cinc-cents anys que arribaren a les nostres terres una nova gent que cercava minerals i en van trobar, als Crosos.
Fa quatre mil cinc-cents anys que arribaren a les nostres terres una nova gent que cercava minerals i en van trobar, als Crosos. A més de mineral, també descobriren que aquells cingles tenien unes qualitats per a viure-hi meravelloses. Coves i baumes per a resguardar-se de les inclemències atmosfèriques, rajolins d’aigües minses però persistents, argiles per a la ceràmica i protecció tribal degut a aquelles parets verticals, encinglerades, i inaccessibles. Van habitar des de forats sota les roques al grau d’en Dart, a les nombroses coves del Rufino, a la Cova de l’Aleu, al Nassot i en diverses baumes del cingle Roig.
Un mil·lenni abans de Crist el nostre cingle va ser un dels indrets on es concentrava major nombre d’habitants en tan poc espai al que avui és Catalunya.
Com a testimoni ens deixaren una quantitat abundosa de ceràmica, que per la seva manera d’estar feta i com la van decorar, sabem que fa quatre mil cinc-cents anys habitaven gent de la cultura del vas Campaniforme, o dita també bronze mitjà. Mil anys després canvià l’estil de la decoració i més endavant uns set-cents anys de la nostra era, uns nous vinguts que enterraven els seus en urnes, modificaren costums i maneres de fer i la ceràmica ja és ornamentada amb cordons. Penso que no s’ha donat la importància que va tenir el poblament, però un mil·lenni abans de Crist crec que va ser un dels indrets on es concentrava major nombre d’habitants en tan poc espai al que avui és Catalunya.
Amb l’arribada dels romans, la gent dels cingles, va ser atreta per les noves maneres de viure d’aquells nou vinguts
Amb l’arribada dels romans, la gent dels cingles, va ser atreta per les noves maneres de viure d’aquells nouvinguts i després dels primers contactes, que no devien ser amistosos, mica a mica s’anaren desplaçant al pla. La mola del castell d’Alforja, els conreus de les Barqueres, les cases amb teulats devien impressionar aquella gent.
Suposem que durant uns segles la vida dels cingles devia desaparèixer o bé ben poca gent hi va restar, s’havia d’esperar la vinguda d’una nova onada de gent, els cristians de la Catalunya vella conqueridors de les nostres terres, perquè es tornessin a repoblar els cingles i sobretot els entre cingles amb els conreus de cereals i la construcció de masos, com també l’aprofitament com habitatge de diverses baumes i abrics sota els grans blocs despresos de les cingleres, i que avui encara podem veure, com el conjunt de baumes tancades per parets de pedra seca, que anomenarem poblat dels Cingles, o la cova del Manco, que fins fa poques dècades encara s’hi guardaven ramats de bestiar. Els masos els hem vist en peu fins només fa seixanta anys, però això ja és història.
Miquel Salvadó Jassans
(38ena trobada a la devesa d’Arbolí en record del Josep Fusté)
