Quin paper pot jugar el cinema en la memòria col·lectiva?
Encara que s’han complert vora vuitanta anys de la finalització de la guerra civil, és encara útil veure’n aspectes de tot el context que va generar el conflicte. El coneixement del passat ens pot ajudar a comprendre el present, i fins i tot a estar a l’aguait per evitar repeticions d’algunes de les situacions que van portar a tan terrible succés.
Què hi pot dir una anàlisi del cinema de l’època? El cinema és una eina de comunicació a la que ens podem apropar de dues maneres diferents. Per una banda, veure’n la informació directe que ens aporta. Per descomptat els reportatges, els documentals, que tenen la informació com a principal objectiu. Però també les pel·lícules de ficció, que ens informen d’una sèrie de factors i circumstàncies de l’època en la que es basa el relat.
CINEMA I GUERRA CIVIL. VISIÓ GENERAL:
Quan va esclatar la guerra, el 1936, Espanya quedà partida en dos. Els estudis cinematogràfics quedaren, majoritàriament a la banda fidel al govern legal, o sigui, la República, especialment a Madrid, Barcelona i València. A part de les produccions que muntaren els partits polítics i els sindicats, de les empreses que abans de la guerra ja feien pel·lícules, la història d’una d’elles pot servir d’exemple de com anaven les coses en aquell temps. CIFESA fou fundada a València el 1932 i aviat fou, a més de productora, distribuïdora de l’anomenada COLUMBIA FILMS dels Estats Units (per exemple, productora de les pel·lícules de Frank Capra, com Sucedió una noche. 1934). De les pel·lícules que va fer abans de la guerra, destaquen les protagonitzades per Imperio Argentina o Miguel Ligero. Potser us sonaran títols com La hermana San Sulpicio (1934) o Morena Clara (1936). El 18 de juliol de 1936, CIFESA tenia sucursals a València, Barcelona, Madrid, Lleida, Bilbao, territori republicà, i Sevilla, La Coruña y Palma de Mallorca, del bàndol franquista. A València, l’empresa va pasar a ser controlada per un Consell Obrer, i produí alguns documentals com el de 1937 Cuando el soldado es campesino. Però els amos de l’empresa, la família Casanova, van passar a Burgos i des d’allí a Sevilla, on l’empresa col·laborà amb el franquisme.
El bàndol franquista només tenia els equips de Barcelona o Madrid, que s’havien desplaçat a Andalusia per fer pel·lícules de ficció.
El bàndol franquista, en aquells primers temps, només tenia els equips de rodatge que, pertanyents a empreses de Barcelona o Madrid, s’havien desplaçat a Andalusia per fer pel·lícules de ficció, com l’esmentada CIFESA, que només cap el final de la guerra van poder rodar llargmetratges com El genio alegre, dirigida per Fernando Delgado. Així que, en els primers temps, només realitzaren algun reportatge. Les principals pel·lícules de ficció –encara que amb una forta component ideològica feixista- foren fetes a Itàlia o Alemanya, com Suspiros de España.
És ja en plena guerra, quan les autoritats dels dos bàndols s’adonen de la força comunicativa del cinema. Els dos volien utilitzar-lo amb tres finalitats ben definides: Per una banda, defensar la legitimitat de la seva posició alhora que es desqualificava l’enemic, en segon lloc, refermar l’esperit d’adhesió a la seva causa de la població que vivia en les respectives zones, i finalment, fer-ne difusió als països que, amb el seu ajut, podien inclinar la sort de la guerra.
Passada la primera patacada de l’aixecament militar, a les dues bandes es projectà cinema amb tota normalitat. En general les sessions estaven formades per noticiaris d’actualitat, de producció pròpia o estrangera, documentals de guerra i pel·lícules de ficció. Aquestes estaven marcades pel seu origen i pel seu missatge, ja que, en especial a la zona franquista, la censura, un cop establerta, fou molt restrictiva. A la zona republicana, el fet de que progressivament es veiessin més films soviètics i menys americans –en aquells moments neutrals-, es deu més als problemes de pagament que no pas a la censura, molt poc consolidada a la República.
CINEMA DOCUMENTAL.
Hi ha la creença de que el documental és molt més objectiu que la ficció. I no és forçosament així. Ens cal també analitzar com han estat fets, i la intenció de la informació. Pensem que molts dels reportatges que es feien eren pel·lícules mudes a les que posteriorment se les hi afegia la veu amb els comentaris. Per tant, quins bocins es projectessin, el muntatge, i quins fossin els comentaris, fins i tot la música que els acompanyés, indicaven clarament la voluntat i la tendència dels que l’havien produït.
Posaré un exemple. Una escena, on es veuen milicians entrant en una església, i sortint-ne amb imatges o joies, pot ser interpretada de dues maneres diferents. Es pot acompanyar del comentari de que les Milícies Populars, salven l’enorme tresor que havia acumulat l’església durant segles de dominació i relació amb les classes poderoses, o bé dir que es tracta d’un robatori dels donatius que, un poble creient, havia anat acumulant durant generacions. Tot depèn de quins talls es posin en el muntatge, i de quin comentari es faci. Tampoc serà el mateix si, posem per exemple, l’acció va acompanyada per La Internacional o per música sacra.
DOCUMENTALS:
A Catalunya, la CNT-FAI, mitjançant el Sindicat Únic d’Espectacles Públics (SUEP) va controlar la major part de la infraestructura i de les sales de projecció cinematogràfiques. Les pel·lícules que feren ho foren sota la sigla SIE, Sindicat de l’Indústria de l’Espectacle. En podem citar, per exemple, 30 números d’España gràfica, noticiaris d’uns 10 minuts de duració. La temàtica, fins als fets de maig de 1937, era primordialment l’exaltació revolucionària (Los aguiluchos de la FAI por tierras de Aragón), mentre que després passen a fer més èmfasi en la vida i la moral de resistència de la reraguarda, o els efectes destructors dels bombardejos (Así vive Catalunya, Bajo la bombas fascistas). A Madrid, malgrat ser menys nombrosos, els anarquistes també produïren documentals, com Castilla libertaria o Madrid heroico.
Poc després de l’inici de la guerra, el Partit Comunista d’Espanya muntà ALTAVOZ EN EL FRENTE, una organització dependent del PCE, amb seu a Madrid, amb la finalitat d’oferir activitats culturals. La seva secció cinematogràfica, dirigida per Florentino Hernádez Girbal, es va encarregar, al principi, de la distribució de pel·lícules soviètiques amb la voluntat de que es pogués comparar la lluita dels espanyols contra el feixisme a la que va viure Rússia contra el tsarisme.
Pocs mesos després, la secció de cinema es va independitzar i va crear FILM POPULAR, amb seu a València, que, va arribar a produir documentals propis, com el noticiari Espanya al dia, que es va començar a fer conjuntament amb la Generalitat de Catalunya (Laia Films), i tenia dues versions, en català i castellà.
A Catalunya, per Decret del 12 de setembre de 1936, Josep Tarradellas, partint d’un suggeriment del president Companys, crea el COMISSARIAT DE PROPAGANDA, posant-hi al seu davant en Jaume Miravitlles, que fins aleshores havia estat secretari del Comitè de Milícies Antifeixistes. El Comissariat de Propaganda era una mena d’Afers Exteriors de la Generalitat, i comptava amb delegacions a Paris, Estocolm, Brussel·les i Estats Units així com a molts països llatinoamericans, el que facilitava i potenciava la difusió dels seus documentals. D’aquest organisme en depenia el Departament de Cinema, batejat amb el nom de LAYA FILMS, amb seu a l’avinguda 14 d’abril (avui Diagonal) número 442 bis.
Els noticiaris produïts per Laya Films es poden classificar en tres grups:
- Entre desembre del 36 i primavera del 37, producció pròpia sota el nom Noticiari Laya Films. Ja comptava amb dues versions, catalana i castellana.
- Durant la primavera i l’estiu del 37, produccions conjuntes amb Film Popular, com hem vist-, sota el nom Espanya al dia.
- Des de l’estiu del 37 fins a l’ensulsiada del 39, producció pròpia, però amb el mateix nom d’Espanya al dia.
En “Catalunya màrtir” s’avisava de que els atacs feixistes aviat es reproduirien a les capitals europees.
Laya Films també va produir nombrosos documentals (en total va fer més de 90.000 metres de pel·lícula i 130.000 còpies), com són: La toma de Belchite (1937), Transfusiones de sangre en el frente (dirigida per Ramon Biadiu el 1937) o la corprenedora Catalunya màrtir (1938), en la que s’avisava de que els atacs feixistes aviat es reproduirien a les capitals europees.
Al contrari que en el camp republicà, a la zona franquista els partits polítics (com Renovación Espanyola o Acción Popular) tingueren ben poca activitat en el camp cinematogràfic. Si bé els requetés filmaren quatre títols, com Banderas victoriosas en Bilbao (1937), cal dir que molta d’aquesta producció va ser destruïda posteriorment durant el franquisme posterior a la Guerra Mundial, per evitar que alguns dels personatges que hi sortien fossin reconeguts després com a feixistes. Això passà fins i tot en nombrosos exemplars del famós NODO de la postguerra.
Vull esmentar una curiositat, l’estudi de la qual no em consta que s’hagi portat a terme. El 1938 es va filmar Voluntad: Falange en Argentina, dirigida per Joaquín Martínez Arboleya. On es comenta l’activitat d’aquest organisme a l’Argentina i la seva implantació a altres països com Urugay, Brasil, Chile, Perú o Paraguay. Pel que es veu, l’ambient feixista també anava coent en aquest llocs, com s’ha posat de manifest anys després. Del film no se n’ha sabut mai res més.
La creació del Departamento Nacional de Cinematografía, el primer d’abril de 1938 va significar un major control per part del govern central de la producció i difusió cinematogràfica. Ja al juny es comença a projectar Noticiario español, antecedent del NODO. Amb seu a Burgos, curiosament la distribució pel territori nacional era feta per una empresa alemanya, la Hispana Tobis, que s’encarregava també de l’exportació mitjançant la seva central a Berlín. Podem destacar alguns títols, com ¡Vivan los hombres libres!, feta el 1939 o La gran parada militar de Barcelona, sobre l’entrada de l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939 a Barcelona.
CINEMA DE FICCIÓ
Amb una censura només centrada en la difusió d’informació militar, la ficció al bàndol republicà fou molt més rica que al nacionalista. Destaquen, sobretot, els films fets per la productora anarquista, que disposava de material, tècnics i actors, però amb manca de directors. Destaquen Aurora de esperanza i Bajos fondos (les dues de 1937) dirigides per Antonio Suau i Pedro Puche respectivament. A Madrid, Fernando Mignoni va dirigir el 1938 –imagineu-vos, en plè setge!- la comèdia musical Nuestro culpable, on s’ironitza sobre la relació entre la justícia i la societat burgesa.
Com a única obra que comptà amb participació pública, cal esmentar Sierra de Teruel (1939), dirigida per l’escriptor francès André Malraux, i rodada a Barcelona, Collbató, Sabadell i Tarragona, com es veu en el fragment que us passaré. Estava feta per mostrar al públic americà l’esperit de solidaritat i heroisme del poble espanyol fidel a la República, però no s’aconseguí acabar abans de la fi de la guerra. Tot i això, es muntà a París i es projectà a l’estiu de 1939.
Pel que fa al bàndol dels sublevats, hem vist com el personal de CIFESA estava a Andalusia el 18 de juliol rodant El genio alegre. Una mostra de la poca producció franquista és que aquesta pel·lícula no es va acabar fins el 1939, canviant alguns dels tècnics i actors, considerats republicans, que varen ser empresonats, com l’actriu principal, Rosita Díez, posteriorment intercanviada per altres presoners feixistes que estaven en el bàndol republicà. Després d’això, es casà amb el fill de Juan Negrín, cap del Govern legítim, i s’exilià als Estats Units, on fou professora a la Universitat de Princenton, fins morir el 1986.
A l’Espanya de Franco no hi havia prou infrastructura, així que la producció es va fer majoritàriament a Alemanya i, només al final, i quan es va començar a operar al seu territori, ho fou per l’empresa alemanya Hispano-Film-Produktion, amb seu aquí primer a Salamanca i després a Burgos.
Durant la primera quinzena d’abril, a l’Ateneu Cultural Josep Taverna hem presentat una exposició sobre el tema.
Durant la primera quinzena d’abril, a l’Ateneu Cultural Josep Taverna d’Alforja, hem presentat l’exposició CINEMA I GUERRA CIVIL sobre el tema, cedida pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, on s’ha pogut veure informació sobre el que aquí s’ha dit. També s’han projectat documentals d’ambdós bàndols, en els que s’ha pogut apreciar el diferent tractament fílmic i argumental de cadascun d’ells. Espero que n’hagueu pogut gaudir, atès que haurà estat una ocasió única de veure’ls.
En resum, el cinema durant la guerra civil va seguir apaivagant els moments d’angoixa de la ciutadania, alhora que va intentar influir en la seva opinió, no només aquí, sinó també en els països que, amb la seva No-Intervenció, ofegaren la República fins a la victòria absoluta i sense condicions del franquisme. Ens durà quaranta anys.
