Els germans Uwe, Arend i l’Ingo, varen arribar al nostre poble essent encara uns adolescents. La seva mare, Annelie Von Riegen, s’havia casat amb el David Bonet, soci fundador de l’empresa BONDRIA,S.L. dedicada a la manipulació de productes derivats del porc. Per un poble petit com el nostre, la seva presència no podia passar desapercebuda per a ningú. La bona planta, els cabells rossos, la pal·lidesa dels rostres, foren un atractiu gairebé exòtic que feia sospirar a més d’una adolescent . Tots hem tingut…ai! quinze anys. Poc a poc els tres germans i la seva mare es van anar integrant en la vida rutinària del poble i la seva presència va esdevenir-se en un fet d’una normalitat absoluta fins al punt de que d’uns anys ençà els podem considerar “gent nostra” de ple dret. Els adolescents van anar creixent i, en plena joventut el David, el seu pare, pensant en el futur, va començar a introduir-los en els intringulis de l’empresa que ell havia col·laborat a fundar. Avui en dia són els responsables del seu funcionament i, nosaltres, que creiem fermament en la gent emprenedora i que lluita per tal de mantenir uns llocs de treball determinats, els hem demanat una estona del seu temps per fer petar la xerrada amb l’únic tema del desenvolupament de l’empresa BONDRIA,S.L. i els seus projectes de futur. En el seu petit despatx i en plena activitat, tenim davant nostre els germans Uwe i l’Aren responsables de fabricació. L’Ingo, l’altre germà té cura de la divisió comercial de l’Empresa i per raons obvies relacionades amb les seves ocupacions, no es troba present en la conversa. Les respostes sorgeixen espontànies d’ambdós germans i, per no fer-nos un embolic, ens estalviem de precisar si procedeixen d’un o d’altre.
– Quins van ser els inicis, l’embrió de l’empresa BONDRIA,S.L. i l’aportació dels dos socis fundadors el David Bonet i l’Adrià Riqué…?
– BONDRIA,S.L. és va fundar l’any 1978 com una empresa industrial de la carn, amb dos únics socis: el David Bonet i l’Adrià Riqué que van fer una combinació dels seus noms i cognoms per la denominació comercial que ha tingut sempre. Inicialment van començar a treballar l’embotit amb un obrador petit, en la forma artesana com sempre s’havia fet al poble, aprofitant totes les parts del porc necessàries per fer botifarres blanques, negres, la llonganissa i algun que altre xoricet i no gaire cosa més. A partir de convertir-se formalment en fàbrica d’embotits, amb maquinària més moderna, aleshores és van començar a fabricar altres productes com poden ser la catalana, l’espatlla cuita, coneguda com el pernil dolç, la secallona, el xoriço i productes cuits. Es va fer l’experiment de manufacturar el pernil però degut a la humitat i la temperatura d’aquí, van entendre que no era el lloc adequat i els porten a altres “secaderos”. Ells mateixos van començar a obrir mercat per vendre els seus productes a Reus, Vinyols, Riudoms, Maspujols, Riudecols i pobles de la rodalia.
– Abans d’entrar en la vostra tasca, voldríem saber quan va durar la societat formada per l’Adrià i el David…
– Doncs es va perllongar fins que el senyor Adrià és va jubilar a l’any 2000. Vint-i-dos anys al capdavant de la fabricació. A partir d’aquesta data ja vam entrar nosaltres com accionistes.
– El David també està jubilat…?
– Si. El David va deixar l’empresa amb la mateixa motivació: jubilar-se.
– El senyor Bonet s’ha reservat alguna funció en l’estructura de l’empresa?
– Avui en dia ja no hi té res a veure.
– Entrem ara en la tasca que desenvolupen a l’empresa BONDRIA,S. L. Els germans Uwe, Arend i l’Ingol…
– De fet nosaltres ja havíem treballat en l’empresa des d’anys enrera. Concretament som fixos en la plantilla des de 1989 i quan és vam fer càrrec de l’empresa ja feia onze anys que hi treballavem . Tots dos havíem desenvolupat tota mena de tasques: administració, aprendre l’ofici de manipulador de matèries primes. Res ens venia de nou i, afortunadament, en havien format per tal de conèixer l’ofici a fons. Abans el nostre principal proveïdor era l’escorxador del poble on es sacrificaven els animals, fins que va tancar portes l’any 1985-86, no ho recordem amb exactitud i vam haver d’espavilar-nos per trobar altres escorxadors on ens matessin els porcs. Primer a Reus, després a Valls i ara ja no existeix cap escorxador municipal en tota la rodalia i això significa per a nosaltres un autèntic mal de cap ja que hem de traslladar els animals fora de la província amb el conseqüent encariment del transport.
– La vostra entrada a l’empresa va significar una renovació, comenceu a fer innovacions…?
– La nostra proposta inicial va ser, principalment, la conservació de la clientela, mantenir el servei sempre eficaç i puntual que fins aleshores se li havia donat i conservar la qualitat dels productes. Més a més resoldre amb una solvència reconeguda el problema sanitari. Penseu que avui en dia, Sanitat ens demana unes exigències draconianes. Indústria i altres institucions relacionades amb els nostres productes, també hi posen la cullerada a l’hora d’exigir i s’ha de remenar un munt de paperassa que cal atendre. La burocràcia cada cop és més complicada. En aquesta vessant tot ha canviat molt. Has de tenir sempre a punt la facturació, els albarans que acompanyen el gènere tan bon punt surten de la fàbrica, les analítiques. Tenir tot això correctament ordenat i al dia, ens ocupa molt de temps. En l’actualitat un dels grans problemes que tenim els empresaris és poder estar al dia de tots els temes legals, jurídics, sanitaris i el que disposin les autoritats competents. No ens queda cap altra solució.
– Amb vosaltres al capdavant, quina evolució ha tingut l’empresa BONDRIA, S.L.?
– Nosaltres hem aconseguit sobretot, tenir una marca. El nom i el prestigi dels nostres productes ja el tenien però nosaltres li hem donat un segell, una marca que els fa inconfusibles en el mercat. L’etiquetatge, els missatges publicitaris visibles en els rètols de les nostres furgonetes de repartiment, tot això ha contribuït de manera positiva a donar-nos a conèixer. La prova és que els nostres productes s’han introduït en “El Corte Inglés” de Barcelona en el seu reconegut “Racó del Gourmet”, distribuïdors de Tarragona que ens compren i molts restaurants en fan promoció. Hem avançat molt en aquest aspecte comercial.
– El vostre mercat està adreçat més aviat al minorista, a la botigueta client de tota la vida o bé al distribuïdor majorista…
– El nostre mercat concretament, el constitueix el col·lectiu minorista. Sempre hem mantingut el contacte amb la botiga petita el nostre client més directe i fidel. A més, ens interessa que sigui així. També mantenim contactes amb alguns distribuïdors que van més enllà de l’àmbit comarcal i provincial.
– Aquests distribuïdors venen la marca “BONDRIA” o canvien l’etiquetatge i ho distribueixen amb la seva pròpia marca?
– Venen la nostra marca i només en tenim un que nosaltres treballem per ell, sense l’etiquetatge “BONDRIA”. Ell ho comercialitza amb la seva marca. Aquest intercanvi en el mercat rep el nom de “marca blanca”.
– Quantes persones teniu en plantilla…?
– Si ens comptem nosaltres, som dotze en plantilla, el que representa que dotze famílies viuen d’aquesta Empresa.
– La vostra mare també està integrada a l’empresa?
– Ella no més ve a estones, per exemple quan la Montse, la nostra administrativa titular, no pot venir. Aprofitem l’avinentesa per deixar constància de que la nostra mare va ser qui va donar la gran empenta a l’empresa, amb l’organització i el marketing absolutament necessari . Podríem afirmar, sense marge d’equivocar-nos que ella ha estat el suport a l’ombra que ha bellugat tota la màquina empresarial. Tot això ja no li venia de nou. Procedeix d’una família d’industrials, no precisament del ram de l’alimentació, però sap com fer rutllar una empresa. La seva experiència ens ha servit d’un ajut impagable.
– Tenim constància de que la distribució dels vostres productes és bastant complicada. Abans s’havia d’acompanyar de “guies” i certificats sanitaris. Tot això continua en vigor?
– Ara el producte sempre es distribueix amb la factura i albarans d’entrega en els que s’ha de fer constar el gènere, la revisió sanitària i tots els productes assenyalats amb el codi del lot corresponent que identifica la seva procedència. Tot està sota un control rigorós.
– Tot i que no la feu exhaustiva , voldríem que memoritzeu els productes que es fabriquen a BONDRIA…
– Deixant a banda el trossejat del producte fresc com poden ser les costelles, les pancetes, etcètera, la nostra elaboració estrella és la llonganissa fresca amb la denominació d’origen “feta a Alforja”, un producte que fem de dues maneres diferents: una d’especial en que el 90% està elaborada amb el trossejat natural, extraordinàriament gustosa i l’altra que anomenem “normal” i que conté una minsa quantitat de colorant. Aquesta circumstància fa que aguanti una mica més al taulell i es ven a botigues de Reus, Tarragona i pobles de la rodalia que ja hem citat abans. Des d’uns anys ençà hem comprovat que la llonganissa que nosaltres qualifiquem com “especial” i original d’Alforja guanya espai comercial a la que porta colorant. Altres productes són les botifarres cuites: la negra, la blanca, la de ceba, la catalana trufada. Només elaboracions que sempre han estat tradicionals d’Alforja i que tenen una gran acceptació. Avui en dia es valora més una llonganissa ben elaborada que un tall de “llomillo”, tot i que abans el llom era el més apreciat del porc. Els gustos han canviat i avui el llom és un producte amb menys demanda. La diferència rau en l’acurada elaboració dels nostres fabricats.
– En sou conscients de que amb els vostres productes feu una promoció molt positiva del nostre poble pels mercats i tota la xarxa de petites botigues des d’on es distribueix? A més en el vostre etiquetatge i rètols feu constar de manera ostentosa i visible “embotits fets a Alforja”…
– Això cal matisar-ho. La marca BONDRIA ha estat difícil de promoure, no és un nom d’impacte i fàcil de memoritzar. Ara bé, el fet de relacionar-la amb un poble concret, ens ha ajudat molt en la seva introducció. Sense pretensions, creiem que ambdues coses és complementen i amb molts restaurants de Tarragona, Reus, Cambrils i d’altres llocs, en els seus menús i “cartes” inclouen “llonganissa d’Alforja” obviant la marca BONDRIA. Nosaltres hem mantingut el nom amb l’esforç afegit de crear una “marca” la qual cosa no deix de ser complicada donada la barreja de noms recargolats que circulen pel mercat.
– La pregunta resulta inevitable amb els temps que ens toquen viure i més parlant amb dos empresaris. Fins a quin punt us afecta la tan rebregada crisi?
– Fins ara no ens podem queixar en aquest aspecte. Mantenir l’equilibri és el nostre objectiu principal. Més que la crisi, a la nostra empresa li ha tocat de ple patir la disbauxa dels preus. Tot s’ha pujat sense un control eficaç. Els costos de la matèria prima han sofert una sotragada i nosaltres hem de fer mans i mànigues perquè no repercuteixi en el preu final del nostre producte a l’hora de posar-lo a l’abast del mercat. La competència obliga. En quan a vendes no ens ha afectat afortunadament i gràcies a l’equilibri que us dèiem abans hem pogut mantenir la clientela.
– Vosaltres a l’empresa heu fet les tasques més insospitades i fins i tot us hem vist fent de repartidors, amb tots els respectes…
– Efectivament. Nosaltres hem recorregut tots els llocs de l’empresa començant per els “xiquets de fer encàrrecs”. Això ens ha servit d’una experiència enriquidora per conèixer l’empresa de dalt a baix.
– Parlem del futur de l’empresa. Com ho veieu des del punt de vista empresarial i personal. No comença a fiblar-vos el cansament de la responsabilitat de mantenir aquests dotze llocs de treball que per un poble petit com el nostre són d’una importància cabdal…?
– La nostra preocupació principal és la de mantenir el funcionament de l’empresa i, conseqüentment, dels llocs de treball. Per a nosaltres és d’una importància vital. La nostra missió com empresaris és tenir cura de que tot funcioni com fins ara i que tots plegats –nosaltres inclosos- puguem viure de la nostra feina, cadascú des del seu lloc. Hem renunciat sempre d’embarcar-nos en aventures que suposaven riscos importants i despeses lluny del nostre abast. Mantenir el que hem aconseguit, seguint al peu de la lletra la dita de “menjar bé i pair millor. Amb això ja estem contents.
– Hem observat de que algunes de les vostres furgonetes de repartiment porten l’anagrama de “Bonet i fills”. Això significa de que BONDRIA disposa d’una divisió comercial?
– Doncs si, disposem d’una divisió comercial que gestiona set carnisseries a Reus.
– I també funciona com a BONDRIA o bé es tracta d’una empresa diferent…?
– Funciona amb total independència com a “BONET I FILLS”, fundada pel David Bonet el nostre pare. Aquestes botigues són un complement important en la distribució i consum dels productes fabricats a BONDRIA que, en realitat, és l’empresa matriu. La gestió d’aquestes botigues està encomanada al nostre germà Ingo. Però ambdues empreses formen un sol bloc gestionat pels tres germans i donat el cas de sorgir algun problema, les decisions es prenen conjuntament. Això ho tenim molt clar.
– Voldríem donar per acabada la conversa d’una forma distesa, agraint-vos sincerament l’estona que ens heu dedicat, malgrat que el telèfon no ha deixat de interrompre. Ens ha dit una oreneta que el proper 10 d’Octubre, l’Uwe compleix el seus primers – o segons- quinze anys, tot depèn del punt de mira en que s’ho plantegem. L’Uwe ens ha dedicat un somriure de complicitat. Ha entès a la primera la metàfora del nostre recordatori.
– Tu Uwe vas ser en realitat una de les primeres persones d’adonar-te de la magnitud de la tragèdia que en el decurs d’aquella matinada de tempesta es desfermava al damunt del nostre poble…
L’Uwe fa el gest de tancar els ulls i recorda amb precisió que la matinada de referència, com tants altres dies, és trobava en el moll exterior de la fàbrica ordenant la càrrega del camió i de cop va començar a caure una pluja torrencial fins a obligar-lo d’anar a la recerca d’unes botes d’aigua perquè el barranc ja baixava amb un cabal que feia respecte. Mai acostumava d’anar a la fàbrica amb el seu cotxe però aquell dia havia de fer unes gestions personals i l’havia deixat prop d’on baixava un torrent impetuós, desbordat. Tot seguit va tenir la pensada d’anar a treure el cotxe d’aquell lloc. Amb prou feines s’hi va poder acostar. L’aigua ja li arribava pel damunt dels genolls i el seu bram era tan fort que ja no sentia altra cosa que un brunziment d’estrèpit. Ja no va poder arribar al vehicle. La força de l’aigua el va arrossegar barranc avall. Tot era fosc i tèrbol i sospitava que anava directament al salt del bassot vell. El seu pensament no era altre que el d’orientar-se i fer el càlcul de a quina alçada del barranc és trobava. La seva obsessió –continua explicant-nos- era el no quedar atrapat en un forat del clavegueram. Sortosament, va prendre embranzida per sortir altre cop a la superfície i agafar aire i renovar forces. En aquell moment va sentir un cop molt fort que li va provocar una luxació severa a les espatlles. Torna altre cop a la superfície i es va voler agafar a les branques d’una figuera. Li lliscaven les branques i les fulles se li quedaven a les mans. En un tomb del barranc va tenir la sensació de que tocava de peus a terra ferma i l’instint de conservació el va fer aferrar-se amb les poques forces que li restaven a la branca d’un llimoner. Allà arraconat va esperar unes hores, fins que va amainar la fúria del temporal. La seva preocupació principal era la d’un treballador de l’empresa que venia tot just al seu darrera i havia sentit els seus crits i, de cop, el silenci, tan sols els brams de l’aigua. L’havia perdut de vista. Sortosament tots dos se’n van sortir miraculosament, sans i estalvis, de l’ensurt de la seva vida.
El seu germà, l’Arend, intervé per recordar que l’havien trucat úrgentment per telèfon posant-lo al corrent del que li estava passant a l’Uwe. Pujava de Tarragona i a la riera de Maspujols ja no va poder passar. En la seva desesperació, com si es tractés d’un malson, pensava que havia perdut al seu germà i s’aferrava a la idea de que sempre havia estat un home a qui li agradaven els esports de risc i fins i tot havia practicat l’aventura del barranquisme. Com va poder va arribar a Alforja. Tot havia quedat en un ensurt que mai oblidaran.
Altre cop junts. Aquesta vegada però, aferrats a la vida per continuar al timó de l’empresa BONDRIÀ, S.L.
Antoni Pujals i Gonçal Evole
Publicat al Informatiu d’Alforja Núm. 65 (Any 2009)
