Per la seva reconeguda importància dins del moviment organitzatiu i de la història en general del nostre poble iniciarem la publicació d’una seria d’articles firmats per diferents autors indispensables per intentar conèixer la nostra més notòria entitat: Els Amics d’Alforja. En commemorar-se, aquest 2016, 60 anys de la seva creació.
A MANERA DE PRÒLEG
Escriure sobre la història d’uns fets contemporanis d’hom té els seus avantatges encara que també hi ha els seus inconvenients. Pensem en el moment de fer aquesta observació, amb tota una munió de persones que directament han viscut els fets sobre els que volem treballar i que, lògicament, tenen la seva versió en raó de com aquests fets els han afectat a ells. Per una banda, en viure força dels protagonistes, la riquesa documental disponible a nivell general i a nivell de detall és immensa. D’altra banda però, sovint es troben informacions contradictòries entre els testimonis que ens cal ponderar.
No pretenem fer “la Història dels Amics” que la suposem llarga i interessant, sinó que essent fidels al títol inicial, intentarem donar una sèrie de dades dels primers temps de l’entitat que puguin ser útils per esdevenir la base d’un desenvolupament futur d’aquesta història. Només ens resta afegir que el present treball no hauria estat possible sense l’estimable col·laboració d’innombrables socis dels Amics, la llista dels quals se’ns faria ara llarguíssima d’exposar. Vagi però per endavant, i per a tots ells, el nostre homenatge de gratitud en aquestes lletres.
EN RECONEIXEMENT D’EN JOSEP TAVERNA I MARTÍNEZ
És impensable, també, començar a escriure sobre les primeres èpoques dels Amics d’Alforja sense tenir en compte l’home que hi va donar vida: Josep Taverna i Martínez, mestre d’ofici, altruista i “somniador” -talment se’l titllava-.
Entendre la seva vida és entendre una mica més dels “Amics” dels primers temps. Vivia per a l’entitat, treballava per a ella i mentre la salut li ho permeté fou autosuficient quant a la realització de les tasques que la dinàmica de la novella institució anava fent surar.
Encomanà a molts d’altres la seva dèria realitzadora. Poc a poc Alforja l’anà entenent, i al seu entorn els Amics es consolidaren. El seu tarannà -n’estem segurs- restarà com un dels bagatges que en féu del “senyor Taverna” un dels millors fills que ha donat aquesta vila. En una altra ocasió i lloc caldrà esbossar els seus trets biogràfics. Ara, només volíem posar l’accent en la importància que tingué per l’endagament de l’Entitat en Josep Taverna, un alforgenc respectat per tots, que ací ens calia fer-hi referència obligada i inexcusable.
LES ARRELS DE L’ASSOCIACIÓ
És difícil d’esbrinar dintre dels arxius dels Amics, en la documentació que s’hi conserva relativa a les albors de l’associació, la data real de l’inici de les seves activitats que se’ns diu que foren en l’any 1955. En Gerard Salvat, en un text no signat fet per encàrrec del Consell Directiu l’any 1975 per mor de festejar el 20è aniversari de l’entitat, també ens dóna aquesta data com la de la fundació dels Amics, si bé, cal afegir, que aquest autor ens confirmà personalment que féu l’afirmació en base a la mencionada octaveta signada pel Sr. Josep Taverna.
Avui poc podem aportar a aquesta informació entre d’altres motius, degut a la manca de qualsevol document que ens testifiqui quelcom. Només una senzilla carta ens introdueix uns elements que creiem importants per menar-nos a una definició -amb reserves- sobre el particular. Carta que, no obstant, creiem per si mateixa no té el pes suficient per a considerar la una prova definitiva quant a la resolució total del problema.
… pensem que en el 1955 els Amics ja existien però ho feien a nivell de pensament …
De tota manera, en aquest moment, pensem que en el 1955 els Amics ja existien però ho feien a nivell de pensament, i potser també dels comentaris, del seu fundador. Aleshores hi havia “un amic”, ell mateix, i un important projecte a desenvolupar que aquest tenia: els Amics d’Alforja.
Es cert que en aquell any es celebrà per Sant Miquel una exposició de pintures i dibuixos d’aficionats locals, i un altre d’escolar, amb els primers modelats amb argila que la mainada aprengué a realitzar sota el mestratge d’en Josep Taverna a l’estiu, però en el moment de realitzar aquella activitat no ho fou amb el nom d’Amics d’Alforja, almenys, no ho fou públicament. Ens aboca a aquesta opinió la manca de testimonis, de documents, i l’epistolà que venim esmentant. Una altra cosa és ja la mateixa exposició de l’any 1956, que sí que fou realitzada amb el nom d’Amics d’Alforja.
La carta referenciada anteriorment és la contesta que en rebé el Sr. Taverna del fundador dels Amics de La Riba, Evarist Escudé, i que datada a 25 d’octubre del 1955 és, avui per avui, l’únic document que hem trobat d’aquell any en els arxius de l’entitat. Evarist Escudé contesta les preguntes que en Josep Taverna li féu el mateix dia 15 d’aquell mes, tot fent-li una breu explicació del que són els Amics de La Riba, com estan organitzats, i quins tipus d’activitats duen a terme, i és interessant de comprovar com, poc després, molts d’aquells aspectes són literalment i progressivament incorporats als Amics d’Alforja quan aquests emprengueren embranzida.
A les darreries del 1955 en Josep Taverna comença doncs a moure els fils que menaran a la creació de l’entitat. Probablement obeïa a un anterior projecte, que la realització de les activitats d’aquella Festa Major, i l’entorn del moment, (eren força pobles on es creaven aleshores “Amics”) acabaren de fer madurar.
1956, L’ ANY DE L’ ARRENCADA DEFINITIVA
Sovint, en la vida d’una comunitat es produeixen unes èpoques molt més propenses que d’altres per a la creativitat, una d’aquestes èpoques per Alforja fou a mitjans anys 50. Era temps per l’arrencada dels “Amics”, amb tota la munió d’activitats que els acompanyen: Museu, Biblioteca, I Concurs de Fruits, Cursets, Excursions i fins i tot el I Concurs de “Paisatges d’Alforja”… Era el temps, doncs, per l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja que juntament amb els Amics veuria la primera llum de llur existència. Era temps d’aquells renomenats “festivals” que organitzaven en Josep Salvadó i Martí (Pepolla) i l’Antoni Llopis i Aymamí (Rave). Era temps també, altrament, de repressió.
Malgrat tot però, els signes de vigorositat i creativitat que tenien lloc, constitueixen la prova inequívoca que començava el llarg redreçament. En aquest context és on ens sembla que cal situar la importància dels Amics: eren la primera pedra que possibilitava la reconciliació cívica dels alforgencs. La tasca, no cal dir-ho, era difícil. A les rancúnies que es venien arrossegant des de la guerra civil, s’hi afegia una absurda divisió en dos blocs, fruit de la política integrista que menava l’actuació de l’autoritat religiosa d’aleshores: en Mn. Albert Espolet.
Però com es desenvoluparen els aconteixements que ens ocupen avui? Anem a veure-ho:
Novament per mor de documentar-nos hem de fer cap a la carpeta epistolar esmentada anteriorment. En la correspondència de l’any una multitud d’indicis ens reafirmen en la teoria que els Amics només existien com a projecte l’any 1955. Aquest projecte anà prenent forma material de realització tot al llarg del 1956 fins a una data concreta d’aquell any: el 14 de juliol. Aquell dia en una reunió celebrada en el llavors cafè del Baptista (avui cal Campanera) “el Sr. Taverna” exposava la seva idea a un grup de jovent per mor de bastir la vila d’una biblioteca.
De l’èxit d’aquella gestió no hi ha cap dubte, car el primer dia del mes d’agost, en una nova reunió, s’elegiren els càrrecs directius i se n’estructurà el funcionament. Havia nascut la Biblioteca Municipal d’Alforja(1) – s’havia cregut oportú de posar-se sota la tutela de l’Ajuntament “per assegurar-se la supervivència”- S’esdevenia la nova just 4 dies més tard que en el Cine-Teatre Nou tingués lloc una altra gesta memorable: l’estrena del Primer Festival Benèfic, al qual anteriorment hem fet esment, que obtingué tal ressò que fou repetit cinc dies més tard amb l’assistència del batlle de Reus.
El “Sr. Taverna” era aleshores l’autèntic cervell d’una empresa, realitzable ara, mercès al motor jove que l’envoltava.
D’immediat, els promotors de la novella biblioteca es llençaren a una campanya en tots els sentits, tant informatius, com de cercar socis, ajudes, subvencions i llibres. El “Sr. Taverna” era aleshores l’autèntic cervell d’una empresa, realitzable ara, mercès al motor jove que l’envoltava. Per fi s’anirien assolint les propostes d’aquell “Quadre de fites que els Amics d’Alforja voldrien veure aconseguides” de quan els Amics d’Alforja no passaven d’ésser un projecte. Ara, en canvi, amb la Biblioteca tenien els primers socis.
Es il·lustratiu de llegir una “crida” que no hem vist publicada però, que signada pel fundador, cerca l’ajuda dels seus convilatans, alhora, que els dóna informació de la recent creació de la Biblioteca i de quins són els projectes que els Amics es proposen d’afrontar. Aquesta crida és escrita a nivell de carta personal i fóra bo de saber si se n’enviaren moltes, i a qui, a l’encapçalament diu: “Benvogut amic: com fill d’Alforja sento per aquesta vila un veritable enamorament i devoció (…) però aquest mateix sentiments els he observat a tu … ” (Arxiu Amics d’Alforja)
La Biblioteca, que en aquell primer moment s’establí en la part baixa de la Sala Parroquial, fou obefta el dia 19 d’agost, i aquell mateix mes, era endreçada l’ermita de Sant Antoni que feia prop de vint anys que no veia la carícia d’una aixada. L’activitat era com es pot comprovar intensa. Al setembre, per la Festa Major, aquell nucli de socis (es pagaven 5 ptes. mensuals) ja havia preparat una segona edició de l’exposició de dibuix, pintura i modelat, que en idèntiques dades s’havia portat a terme l’any anterior. El mes extraordinari és, però, el fet que dos mesos després de la constitució dels Amics, s’havia recollit ja suficient material com per inaugurar en aquell Sant Miquel del 1956 el Museu-Arxiu de la vila, en el mateix moment que ho era el primer “Concurso de Fotografías de Paisajes de Alforja” , que tingué per marc els porxos de la Plaça del Mercadal.
Aquell any es tancaria amb tot un allau de gestions per mor d’obtenir ajudes, llibres, i tot tipus de subvencions tant pel que fa a la Biblioteca com pel Museu-Arxiu. Particularment per aquest últim cas se cercà l’ajuda de l’Ajuntament mitjançant contactes personals o per correspondència, en els quals es demanava al batlle Miquel Puig i a tots els regidors, que s’inclogués en el pressupost de l’any vinent una subvenció per a la institució nou nada.
1957, L’ ENFRONTAMENT AMB EL PODER
El procés seguit per l’entitat no fou pas gens planer, almenys no fou tot el planer que sembla extreure-se’n de la lectura dels butlletins que els Amics publicaren en aquella època. La correspondència interior, a manca de moltes de les actes de les reunions, n’és una mostra. Heus ací que un problema important sorgí a les acaballes del 1956 o principis del 1957 amb les autoritats religioses i civils d’aleshores. No en sabem quin fou el començament exacte del mateix, però sí que podem seguir amb força detall el seu desenvolupament pel que a l’entitat fa referència. Es tractava de l’intent d’apropiar-se i anorrear primer, i de prendre del control dels Amics després, la Biblioteca.
En una primera carta dirigida al pàrroc, en Josep Taverna li suplica que el deixi quedar amb la Sala que llavors ocupaven les dependències de la Biblioteca Pública Municipal. L’ assabenta que pensa començar-hi classes, inclús per “ensenyar a nens i nenes els cants religiosos que voldria que cantessin” alhora que promet al rector pagar-li el “lloguer corresponent al que el Frente de Juventudes volia pagar-li”. Aquest era doncs el problema: El F. de J. volia, o precisava, d’uns locals amplis per instal·lar-hi un gimnàs i una sala d’esbarjo amb pim-pom, billar, etc. A les “autoritats”, el lloc que els semblà més adient per l’escomès d’aconseguir “formar un grup de nois constituents d’una Delegació del F. de J. “fou -com no- allí on era la Biblioteca. El “grup” no era doncs ni format. L’ intent d’anorreament era, com veiem, evident.
Malgrat tot els Amics no defalliren i les gestions per salvar la Biblioteca s’incrementaren. El mateix Josep Taverna escriu en data 9 de febrer a en Josep Fuster -membre de la Junta i un dels seus enllaços junt amb Conrad Raüll ací a la vila- que ha passat per Tarragona per mor de veure el “Subjefe Provincial del Movimiento”, Sr. Martínez Roces, i exposar-li el cas. No el trobà, però el “Subjefe accidental” que el va rebre, i la Directora de la Biblioteca de la Diputació, “es van estranyar molt del que passava”. Quedaren que el primer parlaria amb el Sr. Martínez Roces i que escriuria a J. Taverna concretant-li les dades per una entrevista entre ambdós, la qual cosa complí poc després de passades dues setmanes.
Però heus ací que en una nova i lacònica carta de J. Taverna al mateix J. Fuster li diu: “He passat per Tarragona, he parlat amb el Sr. Roces í no hi ha hagut res a fer. A la sala gran hi ha d’haver pim-poms, futbolins, etc. etc. encara que jo també hi puc fer o donar classes. Veies tu com ho lligues aquest ali-oli (…) Es veu que el dia abans hi havia hagut entrevista amb el Sr. Alcalde í allò de la dreta í l’esquerra va prevaldre”.
“No abandone la lucha solamente porque sea difícil”
Segueixen després una sèrie de consells pels membres de la Junta als quals encomana tranquil·litat, i els encoratja a seguir com si no passés res, car de moment, no veia convenient alarmar a la resta dels seus consocis “-Los que pagan el durito” en paraules del Sr. Roces-. Josep Taverna acaba citant pels seus companys de Junta una encoratjadora “maxima” del “Selecciones” d’aquell mes : “No abandone la lucha solamente porque sea difícíl”
Cinc dies més tard és datada la comunicació manuscrita que contesta la Junta al fundador de la institució, la qual -la Junta- “a ben dir la veritat ja comencem a estar tips de tants martingales com ens preparen els de l’Ajuntament”, per això opten per celebrar una reunió i exposar el cas als socis. De no obtenir el corresponent permís, treurien els “llibres nostres” i lliurarien als socis avís de trasllat. (S’estaven ja portant gestions per instal·lar l’estatge social a la casa de la vda. Saludes, cal Miquel Notari, en l’avui Avinguda de Catalunya). Finalment, acordaren d’iniciar les gestions per legalitzar-se a través del Govern Civil.
“Obrar i callar ha d’ésser la vostra norma”
El 7 de març, Josep Taverna contestà novament a en Josep Fuster que en lloc de fer aquella reunió, distribuïssin a tots els socis una mena d’enquesta per mor de conèixer el seu parer i es lamentà després que “sembla una fatalitat que Alforja sempre ha de comptar de totes les coses a parells”, i una vegada més els encomanà prudència “Obrar i callar ha d’ésser la vostra norma”
Però obrar i callar era impossible. D’obrar, no els deixaves callar -quan l’assumpte ja havia transcendit al carrer i era tema de conversa “reservada” en tots els grupets- resultava difícil. Els socis feien les seves lògiques i preocupades preguntes sobre quin era l’estat real del conflicte. Es demanà permís per fer una reunió tal com es llegeix en una carta informativa que Conrad Raüll lliurà a Josep Taverna: “le pedimos que nos dejara hacer una reuníón general (…) cosa que nos fue denegada poniendo el motivo de que una reuníón podria llevar aún más conflictos”.
Arribats en aquest extrem, la Junta, exposà a l’alcalde que ja que no podia fer la reunió ella presentava la dimissió irrevocable, i retirarien del local, per tant, tot el que els pertanyia. Aquest els contestà (segons es desprén de la carta citada anteriorment) que “usted -es refereix al Sr. Taverna- era el culpable de lo ocurrido y también que la Junta tendría que atenerse a todas las responsabilidades que esto pudiera llevar (…) incluso nos dijo que tal actitud la tendría otro una conspiración contra el regimen (…) y que no permitiría poner los libros en ningún otro local. Evidentment hi sobren els comentaris.
No obstant aquest assumpte no era encara tancat doncs el mateix alcalde feia el dia 10 de març una nova proposta. El municipi es faria càrrec – oficialment – de la Biblioteca en el seu conjunt, dintre el mal (….) fora l’única forma que quedés biblioteca a Alforja. Per exposar aquest particular fou autoritzada una reunió cosa que fins ara ens havien privat perque es pogués exposar les dues opcions que plantejava l’Ajuntament, i que resumides eren: 1) L’Ajuntament pagaria tots els deutes i es quedaria la biblioteca en forma autènticament Municipal – es veu que ara no ho era del tot – puntualitza Josep Fuster. 2) Si no s’acceptava aquesta proposta quedava el segon recurs, els socis es farien càrrec del deute i recollirien Tot el de la Biblioteca per distribuir-ho com creguessin més convenient.
La primera solució fou l’acceptada. Per entendre el perquè, cal, evidentment, situar-se en l’entorn d’aquell moment – i no volem referir-nos només al moment polític que certament era ofegós -sinó al fet mateix de la noció que hom tenia dels Amics. Aquests no eren una societat consolidada com avui la coneixem. Ben al contrari, sorgits en l’agost anterior, els Amics, venien a ésser una espècie de moviment ciutadà, de caire cívic, l’única finalitat del qual era aconseguir un màxim de millores per la seva vila en tots els aspectes. El que menys importava era qui les portés a terme.
Aquest fou -esquemàticament plantejat- el problema amb l’autoritat local en aquell 1957. Ara bé, no pensem que amb això s’acabà tot el que tenim exposat ací. Ans al contrari; doncs d’altres capítols mancaven encara si més no, tant o més desagradables que els suara recollits. Un d’ells, per exemple, la batussa que havia hagut de sostenir a la casa de la Víla amb el Sr. Alcalde i el Sr. Secretari, Sr. Vernet, el propi Josep Taverna, i que ell mateix, comentà per carta al seu amic i company Josep Fuster el 4 de maig d’aquell any.
El més admirable al nostre entendre, és, però, la postura sempre mesurada, humil inclús, de Josep Taverna. No refusava parlar amb ningú. A tots, amics i menys amics, -no pas per decisió seva- aconsellava calma i prudència. Com exemple de tot plegat restarà la totalitat de correspondència de l’any per qui ho vulgui constatar.
1958 LA CONSOLIDACIÓ
Sortida l’entitat del trasbals ciutadà que hem exposat, novament es llançaren els seus components a la consecució de noves fites. Ara, més plegats que mai, amb la unitat que els donava el saber-se oprimits. Al butlletí Nº 1 de l’entitat, sortit el març d’aquell 1957, seguí, en les primeries del 1958, el Nº 2. Una bona quantitat de persones havien fet aportacions monetàries de sosteniment, sorgien les primeres excursions a Calella, Montserrat, etc. Per la Festa Major es repetia l’exposició d’art i una de Fruits, seguia el Concurs de Fotografies, començaven les obres de les Escoles a la Creuta I els Amics es plantejaven el comprar una parada agrícola a les parets de la vila per convertir-la en Parc públic.
Després de diverses gestions infructuoses per la compra de la parada del Passeig es comprà la Parada del Gerret (l’actual Parc) a la família Grifoll-Josa.
Efectivament, després de diverses gestions prop de la família Mariné (Cisco-Pep) per la compra de la parada del Passeig -que resultaren infructuoses- es comprà la Parada del Gerret a la família Grifoll-Josa (l’actual Parc). I novament tenim polèmica, però aquesta vegada d’ordre “interior”, tant pel que fa als socis com a la Junta, encara que fou per motius força diferents.
En l’acord inicial de compra -assolit pel gener del 1958- es valorà la parada en 100.000,–ptes que els Amics havien de satisfer en 10 anys. Els propietaris no cobrarien els interessos “en tractar-se dels Amics” i també pagarien ells la”contribució” fins a signar l’escriptura. Semblava, doncs, que l’acord fos en ferm. Però la Junta, en una reunió amb data 6 de febrer, a la qual no assistí Josep Taverna que es trobava, com era habitual, a Barcelona, decidí que el preu era excessiu i que per la mateixa quantitat es podia aconseguir una casa a l’interior del poble. I els socis es queixaven per no ésser consultats.
El parer d’en Josep Taverna era però, en aquell punt, molt ferm, i les diligències per a la compra de la parada no es deturaren. Finalment, revocat l’acord de comprar una casa, el dia 10 d’abril en Joan Grifoll i Font, propietari, i en Josep Taverna i Martínez com a President dels Amics d’Alforja, signaven el paper de compromís de la compra. Val a dir que la contemplació de construir-hi una pista de ball cara el futur, feu decidí a favor de la compra a bona part dels reticents.
Aquesta gesta junt amb la pila d’activitats desenvolupada durant aquell any del 1958 foren les que acabaren de consolidar els Amics d’Alforja com a societat. Després, vindrien moltes etapes de dissort diferent, però la societat no tornaria a ésser aquell “moviment” que fou al néixer, i que s’acabava, precisament, amb l’adquisició del primer patrimoni. Però això ja ho veurem.
Àngel Martorell i Capella
(CEA – Extra Mirador, Any II No. 3, 1980)
(1)El document més antic que hem trobat corresponent a l’inici de les activitats dels Amics d’Alforja és una factura de la llibreria Bosch de Barcelona, de data d’agost del 1956, en la qual hi figura la compra de llibres per valor de 24 pessetes.
