El fiasco de l’anunci publicitari, més que pel·lícula, Altamira protagonitzada per Antonio Banderes i promoguda pel govern de Cantàbria per atreure turisme a la regió no hauria de menysprear uns fets històrics que mereix major difusió. Mes enllà de la importància del tresor artístic, que sense dubtes és Altamira, la tragèdia del seu descobriment, i l’aferrissada lluita de Marcelino Sanz de Sautuola (besavi de Emilio Botin) per imposar unes teories massa avançades per a l’època.
És una terrible pena que una nefasta visió fílmica converteixi en fracàs comercial i de públic un material amb el qual s’hauria de rescatar la figura de l’investigador i descobridor de la cova Patrimoni de la Humanitat. La denigració cap a la figura de Sautuola, va ser sense dubtes una de les causes que va accelerar la seva mort i forma part d’un despropòsit de talla internacional, en veure’s implicats diversos països.
“Mira Papa, bueyes!”
Cap a 1870 el pagès, anomenat Modest Cubillas, va trobar en el cim d’un pujol proper al Puente San Miguel (Cantàbria) una esquerda per la qual s’accedia a una cova. Precisament en aquest poble vivia Marcelino Sanz de Sautuola (1831-1888), llicenciat en Dret, i apassionat de la ciència i la història, a ell va confiar Cubillas el seu descobriment. Sautuola va visitar la cova per primera vegada el 1875 i gairebé al final, va advertir l’existència d’uns dibuixos negres, però no els hi va concedir major importància.
Va ser tres anys més tard, després d’acudir a l’Exposició Universal de París, que es va despertar en ell el desig d’investigar seriosament la cova. Va tornar en companyia de la seva filla María i va ser ella la primera de descobrir les impactants figures existents en el sostre d’una cavitat, cridant: “Mira Papa, bueyes!”. En realitat bisons vermells, formant un mural de 20 metres de profunditat per 9 metres en la coneguda com a sala dels Policroms.
Després del descobriment Sautuola va publicar un llibret, l’estiu de 1880 titulat “Breus anotacions sobre alguns objectes prehistòrics de la província de Santander”, en el qual esmentava la troballa de penjolls de pedra, sílex tallat, ossos treballats per mans humanes…I va afirmar que aquella cova havia estat habitada per comunitats caçadores prehistòriques, i que ells van ser els autors de les impactants pintures. Les seves afirmacions no van ser ben acollides pels evolucionistes, els qui no creien que l’home prehistòric hagués aconseguit el desenvolupament intel·lectual exigible per pintar aquelles figures sorprenents. I molt menys per “creacionistes” els qui el van considerar un heretge. D’aquests va destacar per la seva agressivitat Ángel dels Ríos y Ríos, un historiador conservador i clerical. Amb ell, van començar les més dures hostilitats contra Sautuola i l’autenticitat de les coves.
Exceptuant a Juan Vilanova y Piera, (catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid) qui des d’un principi i fins al final va recolzar i va defensar la tesi de Sautuola, la seva teoria i la seva persona van ser objecte d’aferrissats atacs i fins i tot es va propagar el bulo que aquelles pintures eren una basta falsificació obra d’un pintor mut, anomenat Paul Ratier, a qui Sautuola hauria contractat. El 1881 el paleontòleg francès Édouard Harlé, comissionat pels savis francesos va emetre un informe contrari a l’antiguitat de la cova i va concloure que es tractava de pintures modernes realitzades amb ajuda de llum artificial, atès que no hi havia mascardes de fum procedent de torxes, i que els pigments eren massa frescs. El curiós era que tampoc el clero creia possible que un home prehistòric fos capaç de pintar allò i es va resoldre que les pintures eren obra de legionaris romans durant les Guerres Càntabres (29-19 a. de C.). Sautuola es va trobar en “terra de ningú” i entre dos contrincants enfrontats en una lluita a mort que no el volien en el seu bàndol.
Sautuola es va trobar en “terra de ningú” i entre dos contrincants enfrontats en una lluita a mort que no el volien en el seu bàndol.
Marcelino Sanz de Sautuola va morir sense veure reconeguda la seva troballa, amb la certesa de que “los humanos primitivos habían sido creados por Dios con la capacidad estética y la habilidad necesaria para confeccionar obras como las que se hallaban en Altamira”. Quan es va descobrir l’art parietal en coves franceses, els dubtes van desaparèixer i es van presentar les disculpes, Émile Cartailhac, un dels més furibunds opositors a Altamira, va reconèixer el seu error en un article titulat “Els cavernes ornées de dessins. La grotte d’Altamira, Espagne. Mea culpa d’un sceptique” Avui es pot assegurar que la cova va ser utilitzada durant diversos períodes, sumant 22 000 anys d’ocupació, des de fa uns 35 600 fins a fa 13 000 anys, tot això dins el Paleolitic. Després l’entrada principal de la cova va quedar inaccessible després d’un enderroc fins al ja esmentat descobriment.
Hi ha qui afirma que, si tal descobriment hagués tingut lloc a França, les coses haurien estat molt diferents. De qualsevol forma veient el que va passar, al cap de tants anys, no és difícil trobar una explicació a la incomprensió a la qual va ser sotmès aquest descobriment per gran part dels estudiosos d’aquella època. És fins i tot possible (tenint en compte l’evolució de l’art en els últims anys) que d’haver-les descobert actualment la sorpresa i el desconcert al contemplar-les fos igual o major que en aquells temps.
Són varis els artistes que en contemplar les seves pintures han deixat frases per a la memòria. Per exemple Miquel Barceló: “Cuando visité por primera vez Altamira pensé, ha sido como volver al origen, que es el sitio más fértil. Creer que el arte ha avanzado mucho desde Altamira a Cézanne es una pretensión occidental, vana”. Pablo Picasso al ver “la gran cierva” expresà: “després d’Altamira, tot és decadència”.
L’afluència massiva de turistes, a la considerada la «Capilla Sixtina» de l’art rupestre van posar en perill la supervivència de les pintures.
El 1924, Altamira va ser declarada Monument Arquitectònic Artístic i el 1985, va passar a ser Patrimoni de la Humanitat. El 2001 es va tancar i va fer-se una rèplica, ja que l’afluència massiva de turistes, a la considerada la «Capilla Sixtina» de l’art rupestre, van posar en perill la supervivència de les pintures. Així i tot, les visites al jaciment continuent sent molt nombrses, sobretot durant l’estiu. Una notícia molt recent (2016) informa de l’elecció del Museu Altamira i Santillana del Mar com a seu del Centre d’Art Rupestre de la UNESCO, segons informacions del Govern de Cantàbria i la Secretaria d’Estat de Cultura.
