“A Alforja van matar un Bou a paraulades”. Aquesta coneguda frase amb la qual ens defineixen els nostres veïns, i fins i tot ens definim entre nosaltres mateixos, té el seu origen en un succés del que han passat més de 100 anys, i que a penes perviu en la memòria de nostres convilatans. Tot parteix d’un fet que va ocórrer realment a començaments de segle XX relatada per Quimet Bernat a qui l’hi va explicar el seu pare: una correguda de bous organitzada per la Festa Major de Sant Miquel.
Aleshores els espectacles amb toros eren cosa habitual a la regió i alguns d’Alforja no van voler deixar passar l’oportunitat. Els de cal Botó, cal Serra, cal Pardo i alguna més, van ser els impulsors d’aquest esdeveniment. Potser una manera d’evidenciar el seu poder econòmic, i d’altra banda marcar la diferència pel que fa a altres pobles. Encara que més que una correguda de braus, era la corrida d’un sol brau.
A l’espectacle se li va fer bastant propaganda la qual cosa va fer que aquell dia el poble estès ple de gom a gom. A més a més de la gent d’Alforja hi havia forasters, de les Borges, de l’Aleixar, Vilaplana, Riudecols, Poboleda i molts altres pobles propers.
Estava tot preparat, diuen que els organitzadors de l’acte, Antonio Satino, el Peret Aragonés, l’Espaià de cala Llucia havien anat a Reus, a cal Barato a llogar vestits de lentejuelas de torero per l’ocasió. El recorregut començava a l’actual Casal dels Avis (Cal Botó) i continuava pel carrer Major, carrer Bolcador, i el carrer N’abril Baix, els quals havien estat vallats amb carros per barrar el pas del BRAU.
… van decidir tancar-lo 5 o 6 dies abans de la corrida als baixos de cal Botó a les fosques i sense menjar.
De dalt del balcó de cal Botó, les famílies benestants ocupaven els millors puestos. Eren precisament ells els qui havien escollit el vedell de la seva granja, i qui van decidir tancar-lo 5 o 6 dies abans de la corrida als baixos de l’esmentada residencia. Durant tot aquest temps el mantingueren a les fosques i sense menjar, esperant que el dia de la corrida la seva bravura hagués minvat prou per permetre el lluïment dels toreros.
La plaça de Dalt era plena i l’emoció se sentia a l’ambient, instants previs al moment de deixar sortir al brau. Quan es van obrir les portes, la famolenca bèstia reunint les poques energies que li quedaven va sortir i es va plantar en mig de la plaça. Es quedà quieta davant d’una multitud ansiosa de l’espectacle que s’impacientava doncs no s’explicava tal passivitat.
Al veure que les envestides no apareixien la gent enfervorida va començar a cridar improperis al pobre animal impedit de donar un sol pas. Després d’uns instants, la bèstia que tampoc entenia res va caure a terra desmaiada, no se sabé si més pels crits o per la gana, o per totes dues coses.
Diuen que a algú entre els presents se li va sentir cridar: “han matat un bou a paraulades”
El fiasco va ser sonat en tota la regió i es va expandir per espai i temps, tant o més que tota la propaganda que els organitzadors volien donar a la seva correguda. Un esdeveniment que es pretenia tingués molta rellevància en tota la comarca, va deixar en ridícul a tot un poble, gràcies a la garreperia dels seus organitzadors i el seu afany per controlar-ho tot mil·limètricament. Encara que amb el pas del temps únicament ha sobreviscut una qualitat associada a un temperament o caràcter de la gent d’aquí: som capaços per enveja de matar al veí quan parlem d’ell.
Josep M. Sugranyes en el seu llibre, “Garbellada de refranys: aires de serè en la nostra parla” a la pàgina 75, recull que aquesta parèmia la solen dir els de Les Borges del Camp per indicar que els d’Alforja són molt xerraires, caparruts i renegaires. Encara que conclou dient que “les picabaralles entre poblacions veïnes de característiques similars són molt normals”
… els d’Alforja es defensen replicant que “el bou ja va arribar malferit de les Borges”.
Com bé explica Josep M. Sugranyes van ser els de les Borges els qui major partit van treure d’aquest carnavalesc succès fent de la frase un adjectiu per calar el temperament dels seus veïns. Cal no oblidar que aleshores les Borges encara continuava pertanyent al terme d’Alforja ciutat que ostentava el títol de vila i concentrava serveis amb els quals no comptaven els pobles de la rodalia. El poder civil, un bon mercat de productes, són elements suficients per provocar recel i enveja en els nostres veïns que al cap i a la fi van acabar fent el mateix: parlar malament per enveja. Potser per això els d’Alforja es defensen d’aquesta acusació replicant que “el bou ja va arribar malferit de les Borges”.
En el 1996 es va rendir tribut a aquesta tradició, estrenant un “bou de foc” una bèstia terrible.
Per la festa major de l’any 1996 els Diables d’Alforja, van rendir tribut a aquesta tradició, estrenant un “bou de foc”, una bèstia terrible, però sobre tot veloç i de bon conduir, molt més dinàmica que la majoria de bestiari de foc tradicional incapaç de moure’s massa depressa. Un bou que recorda als de les corrides de braus, i que des de llavors fa augmentar considerablement l’adrenalina que ja s’aconseguia amb les carretilles, els diables i la foscor en les nits de correfoc. La mateixa pujada d’adrenalina que anys enrera buscaven aconseguir algunes famílies benestants del poble amb aquell primer bou.
D’aquesta obra cal destacar la col·laboració desinterassada d’uns dels nostres principals artistes: Miquel S. Jassans, qui va idear i fer la bèstia. Cal mencionar també a la Thais Salvat i a la Isabel Saludes les quals van contribuir respectivament amb dues peces per fer-ne difusió i finançar els costos de l’obra: la primera va fer unes figures del bou de ceràmica, la segona el disseny d’una samarreta i el cartell en els que la figura d’un bou rep una allau de paraules “al·legòriques” a les paraulades amb les quals, segons la tradició els alforgencs “mataren al bou”
Rogelio Portal
