Un dels records més preuats de la meva llunyana infància és el de l’estada que va fer a la nostra vila el pintor Joaquim Mir. En Joaquim Mir i Trinxet va néixer a Barcelona el 6 de gener de 1873 i va morir a Barcelona el 27 d’abril de 1940. A Alforja i va venir cada estiu des del 1925 al 1927. Sempre vàrem ser veïns pròxims.
El primer any va viure al pis de dalt de “ca les Marines”, tres portes més amunt de casa meva …
El primer any va viure al pis de dalt de “ca les Marines”, tres portes més amunt de casa meva i els altres dos, tres portes més avall pel carrer de baix, a la casa propietat de la Francesca “Botera”. Ell no era com els altres estiuejants que venien a descansar, ell venia a treballar, i de quina manera, potser algú diria febrosenca.
El recordo com si fos ara que el veia pintar la porta de l’hort de “ca la Balcella”, o dalt la Riba a ran del ribàs, o baix el barranc del “Rave” i al Sol de la Cluca, o bé a dalt del Castell
El recordo com si fos ara que el veia pintar la porta de l’hort de “ca la Balcella”, una gran portalada de fusta, que ell va empastifar per treure la pintura sobrant dels pinzells, o dalt la Riba a ran del ribàs, o baix el barranc del “Rave” i al Sol de la Cluca, o bé a dalt del Castell, agafant a l’esquerra les tres cases les casetes tristes, en deia ell i omplint tota la resta del quadre amb la gran capçalera del cingle. I tot això era al meu entorn, el meu petit món d’aleshores. I si no ho vaig veure, ho sentia comentar: que si pintava a la font del Bolcador, que a la plaça del Mercadal amb les parades dels hortalans, que a l’escala del Cor i tants i tants llocs. Però la pintura més emblemàtica, fou la bassa del Molí, reflectint el poble sobre l’aigua. No ho puc assegurar, però tinc un vague record de que va fer més d’un quadre sobre aquest mateix tema.
La pintura més emblemàtica, fou la bassa del Molí, reflectint el poble sobre l’aigua
Tinc el record de que va fer uns apunts de la matança del bou, que es feia a la plaça del Mercadal en vigílies de la Festa Major
També sentia comentar que va fer retrats de tipus singulars del poble. També, com una nebulosa, tinc el record de que va fer uns apunts de la matança del bou, que es feia a la plaça del Mercadal en vigílies de la Festa Major. També sentia comentar que s’havia entusiasmat amb el sòcol de ceràmica de la petita capella de la casa “Batllet”, i amb les rajoles de València del fregador de ca les “Parretes”.
Per ell era una festa el continu anar i venir, perquè cada hora del dia té la seva llum pròpia i el seu color diferent i sempre tenia una munió de teles començades, havia de menester ajut, perquè cal portar amb molta cura les pintures fresques i sempre tenia un munt de canalla disponible.
Com era en Mir?…Com un infant gran, panxut i barbut, amb una mirada entre maliciosa i innocent, que xerrava pels colzes…
Com a cas curiós recordo una tela de grans dimensions que tapava totalment el xiquet que la portava excepte les extremitats, semblava un quadre que caminés sol. Com era en Mir?… Com un infant gran, panxut i barbut, amb una mirada entre maliciosa i innocent, que xerrava pels colzes i moltes vegades més que parlar barbotejava, grollerot i per sobre de tot un bon home que només tenia l’obsessió de pintar.
La seva muller, la senyora Maria, persona correctíssima, que on anava el seu Quimet, anava ella, amb el seu tamboret i la seva bossa de labors. També recordo un gran gos que sempre l’acompanyava. I el poble que?…La sornequeria pròpia de pagès potser es va mofar de les seves excentricitats, però era superada per la curiositat, admiració i fins diria agraïment per valorar i al mateix temps fer-nos descobrir a nosaltres la llum, el color i la bellesa del nostre entorn. Aquests són els records del pintor Mir, que van fer solc en mi i han perdurat a través del temps.
Maria Porqueras Rebull
Nota: Maria Porqueras Rebull era germana de Pere Porqueras Rebull de qui ja hem parlat en aquestes pàgines en fets relacionats amb la crema de l’ermita de Puigcerver el 1936. Pere Porqueras Rebull va morir molt a prop del final de la guerra, i va ser enterrat en el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes en Os de Balaguer, Lleida el 15 de novembre de 1938. Immediatament després d’acabada la guerra, la seva germana es va fer construir un llarg taüt de zinc i acompanyada d’uns parents i d’un camió, va rescatar el seu cos en ple estat de descomposició. Maria Porqueras Rebull va ser durant la postguerra operadora de la centraleta telefònica d’Alforja.
