Mossèn Isidre Saludes va ser l’autor d’un volum imprescindible per a conèixer la història del nostre poble “L’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver”. El “detallat estudi” sobre la història de la nostra ermita, el converteix sense dubte en un llibre de referència, malgrat això en les seves pàgines no esmenta lo que anomenarem com “el crim de Puigcerver”. Un dramàtic succés de sang i mort, d’enorme repercussió en el seu moment, que va tenir lloc en el nostre santuari a finals del segle XVIII.
Mn. Isidre Saludes mort el passat dissabte, dia 30 d’abril, a l’edat de noranta-cinc anys va tenir una destacada trajectòria vinculada sempre a l’àmbit religiós en el Tarragonès. Actualment, vivia a la Residència Sacerdotal Sant Fructuós de Tarragona, on exercia de capellà des de l’any 2016. Nascut a Alforja el dia 25 de març de 1927, va rebre l’ordre del diaconat a la capella del Seminari de Tarragona el dia 22 de gener de 1950. Mn. Saludes va ser ordenat prevere el dia 24 de desembre del mateix any a la Prioral de Sant Pere de Reus. El 1951 va ser nomenat vicari de la parròquia de Sant Martí del Morell. L’any següent passava a ser rector de les parròquies de Sant Jaume de Passanant i de Santa Maria de Glorieta, càrrecs que exercí fins al 1959. Des de llavors i fins al 1964, va ser rector de la parròquia de Sant Pere de Poboleda i encarregat de Scala Dei. A partir de 1963 va ser rector de la parròquia de Santa Maria de Vilaplana fins al 1980, any en què seria destinat a la parròquia de Sant Martí d’Altafulla, on restaria fins a l’any 2002. Entre 1985 i 1991, a més, va ser rector de Tamarit-Ferran. El 1989 va entrar a formar part del Consell Presbiteral. A partir de l’any 2004 va passar a estar adscrit a la parròquia de la seva localitat natal (Alforja). Finalment, entre 2006 i 2009 va ser el capellà de les Missioneres Teresianes de la Residència Sant Josep de Reus; i entre 2009 i 2016, capellà de la Residència Mare de Déu de la Mercè de Tarragona.
… la seva principal obra literària és com ja hem mencionat: “L’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver” publicat el 1986
Pel que fa a la seva formació, es va graduar en batxillerat d’humanitats clàssiques, filosofia i teologia. Entre els seus principals estudis cal mencionar el que realitzar sobre gairebé quaranta santuaris marians de les comarques tarragonines publicant en forma de llibre l’any 2005. No obstant això, la seva principal obra literària és com ja hem mencionat: “L’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver” publicat el 1986. Tal com ell mateix comenta en la introducció no es considerava un historiador, però tenia molts punts a favor importants: era sacerdot, va néixer a Alforja i sobretot gràcies a aquesta última circumstància; professava (com a bon alforgenc) un amor incondicional al santuari i a la verge de Puigcerver). Això va ser suficient per encertar l’encàrrec d’escriure el llibre ofert pel patronat de Puigcerver. Però per lo vist el seu amor també va propiciar que en l’esmentat volum “destaqués” grans omissions, per la qual cosa va rebre algunes crítiques.
Una de les grans omissions del llibre va ser un crim de sang resultat d’una disputa en l’interior del santuari a finals del segle XVIII durant les festes del jubileu de Puigcerver. La festa del jubileu de la mare de Déu de Puigcerver era la més solemne i concorreguda celebració que tenia lloc anualment en l’ermita i celebrada des de temps molt antics el diumenge “in albis” o de Pasqüetes (va ser concedida per una butlla papal el 1664). Durant la festa coincidien en el temple gent de diverses localitats i per aquest motiu no faltaven els episodis de disputes i altercats. Sobretot entre els de Riudecols i d’Alforja dues localitats que en aquells temps es disputaven la pertinença del santuari. Un simple gest o mirada mal interpretada podia ser el detonant d’una discussió.
Una de les grans omissions del llibre va ser un crim de sang resultat d’una disputa en l’interior del santuari a finals del segle XVIII
Un d’aquests altercats va culminar amb la mort d’un dels contendents ocasionada per arma blanca. Però d’aquest fet no existeixen referències escrites exceptuant els diaris de l’època que sí que donaren cobertura a la notícia. I una breu menció a la revista escrita a mà “Puigcerver” publicada l’agost de 1931, en aquest cas una edició de caràcter extraordinari dedicat a la història del santuari i a la verge de Puigcerver. Per aquesta referència i algunes indagacions, avui sabem que un dels implicats era veí de Duesaigües i l’altre de prop de la Riba. La discussió va començar per un assumpte de gelosia i d’aquí va passar a la política, Carlistes i liberals no podien ni veure’s. De les ofenses passaren a ganivetades i encara que els dos reberen diverses en diferents parts del cos, les rebudes pel veí de Duesaigües resultaren de major gravetat i va morir a l’acte. El fet va ser de tal gravetat i repercussió que es varen suspendre per un temps els actes litúrgics a l’ermita i la mencionada celebració del jubileu va ser traslladada a la parròquia d’Alforja. A conseqüència d’això es va prohibir la celebració de misses quedant també tancades aquest dia totes les seves portes. La institució eclesiàstica també es va abstenir de difondre i relatar detalls de lo succeït aquell fatídic dia.
En el seu llibre Isidre Saludes (pag. 82) menciona com a causes: “uns incidents greus ocorreguts a l’ermita entre joves de pobles veïns” sense donar més detalls. Respectant d’aquesta forma la voluntat de l’arquebisbat de condemnar a l’oblit aquest incident. Al ser qüestionat per un dels membres del Patronat de Puigcerver sobre els seus motius per a no relatar aquest i altres fets, declarà que portaven mala reputació al santuari i que per a conveniència de tots lo millor era desterrar-los de la història i del record de la nostra comunitat. Isidre Saludes no té res a veure amb aquest crim del que avui poc en sabem. El seu crim, per anomenar-lo d’alguna forma, és no relatar i ocultar part de la història del nostre santuari. Aquesta part de la història, que en concordança amb els seus valors, d’un home que va dedicar tota la seva vida a servir a Déu i a l’Església catòlica enterbolien els interessos d’aquesta institució.
Rogelio Portal Tejo
